Llucià Ferrer: “Soc bessó de signe i a la vida, però com el Zipi i el Zape”

“El món de l’autònom no deixa gaire espai per a les vacances com jo les entenc, que és desconnectar realment i del tot”. Així ho diu Llucià Ferrer, que, durant tot aquest estiu, presenta i codirigeix l’ Estranyes parelles a TV3, el primer programa que fa amb la productora pròpia, Lluciferrer 100x100. I és que, encara que totes les converses amb dinar que s’emeten ja van ser enregistrades abans de l’estiu, Llucià Ferrer admet que sempre hi ha “coses d’edició d’última hora”. I insisteix: “Per a l’autònom, poc estiu. De tota manera, estic content perquè el programa va força bé. Així que, aquest any, faré uns dies de vacances. Porto malament la calor. I com que em van dir que si vaig als Picos de Europa no en passaré, de calor, doncs hi marxo uns dies. Gastronomia i llegir, això és el que faré”. En tot cas, el presentador de ràdio i televisió, nascut a Manlleu el 1978, busca tots els cap de setmana que pot per escapar-se a Roses. “És la meva infància, el lloc on vivia el meu avi matern. Roses significa molt, per a mi. Sempre hi ha un punt emocional, quan soc a Roses. És la família, molts amics i el record de llevar-nos d’hora amb el meu avi per anar a veure les barques que surten a pescar.

L’ESTRANYA PARELLA

Podem remetre al seu programa estiuenc per dir que Llucià Ferrer també és part d’una estranya parella. Ens ho conta ell i ens dona una foto que ho prova: “Soc bessó de signe i a la vida real, però el meu germà i jo som com el Zipi i el Zape. Ens estimem molt i tenim una relació estupenda, però no ens assemblem en res, ni físicament ni de caràcter. El Josep, el meu bessó, és ros i amb els ulls blaus. Ell ha seguit amb el negoci familiar a Manlleu, la gestoria que porta el nom del pare, i que també és el meu... A veure, que el que és estrany a la família soc jo, perquè la meva germana també és rossa i amb els ulls blaus. El fet és que jo de nen ja era molt extravertit, i el meu germà sempre es quedava en un discret segon pla. Que consti que ho ha portat molt bé”.

“LA VEU CANTANT”

A Llucià Ferrer no li importa admetre que inevitablement ell era, com diu, el xòuman. “Jo portava sempre la veu cantant a classe i fora de classe, organitzava obres de teatre i tota mena d’espectacles. També és cert que per l’hoquei patins vaig deixar bastant d’hora el dia a dia de Manlleu perquè em va fitxar el Voltregà. I vaig començar a fer de discjòquei, a més de fer ràdio des dels 14 anys. Vaig ser el DJ oficial de la comarca d’Osona. Ara molta gent que em veu a la tele pensa «Mira, tu, el DJ!» Era molt patxanguer, jo” [riu].

“MALALT DE RÀDIO”

Tampoc no s’està de contar el que va arribar a fer per fer un pas endavant en la ràdio. “Quan em van oferir entrar a Ràdio Flaixbac, vaig agafar la motxilla i em vaig plantar a Barcelona de qualsevol manera. Fèiem set hores de ràdio en directe i després anava a dormir en un matalàs a terra a casa d’uns amics que, a més, tenien una iguana que anava lliure pel pis. Més friqui, impossible. És que jo soc un malalt de ràdio. I tot i que en aquests moments no en faig, només espero, tard o d’hora, tornar-hi”.