L’apassionant segle XIX segons la ‘Mariona’ de Pilar Rahola

D’aquesta manera tranquil·la passaven els anys i, amb ells, un temps que fou lluminós. Ben aviat tindrien una casa pròpia, vindrien els fills, l’amor s’asserenaria, moririen alguns éssers estimats i Catalunya cremaria per totes bandes”. Potser resulta oportú concentrar i resumir les essències de Mariona en aquest fragment. Pilar Rahola presenta la seva segona novel·la a RBA acompanyada de Toni Soler i Albert Sánchez Piñol. També hi són Magda Oranich, Helena Rakosnik, Carme Riera, Laia Bonet, Gemma Calvet, Núria Feliu, Júlia Otero, Irene Rigau, Boi Ruiz, Jordi Vilajoana, Bonaventura Clotet, Vicenç Villatoro, Arcadi Calzada, Antoni Fernàndez Teixidó, Ventura Pons, Agustí Benedito i Joan Collet. Companyia intensa i ben nodrida. “La literatura em serveix per entendre el món on visc. També és un bàlsam, una il·lusió, una aventura”, comença Rahola. És una manera de furgar en el passat per entendre millor el present. La història de la Mariona, la protagonista, una noia de qui només s’espera que es casi i tingui fills, serveix a l’autora per transitar per un segle bigarrat i apassionant. “El segle va començar amb Ferran VII i va acabar amb la Renaixença. Van entrar a Catalunya les idees llibertàries, republicanes i maçòniques. La dona va començar a treure el cap. Mil revoltes populars van esdevenir-se per acabar amb les lleves i els quintos que esberlaven la vida de les famílies. Mariona és un intent d’explicar per què aquest diumenge votarem”, conclou Rahola.

Toni Soler destaca que el XIX va ser un segle amb moltes ziga-zagues i posa l’èmfasi en la construcció complexa del personatge central: “D’alguna manera, la Mariona és Catalunya, una dona que s’entossudeix a formar part de la realitat que està vivint, a sentir-se ciutadana. El XIX és el segle de l’afirmació de la ciutadania”. Albert Sánchez-Piñol circumscriu la importància de la novel·la històrica en la necessitat de tenir un relat sobre la història. I dóna un exemple revelador. Quan li va preguntar al productor de L’enfonsament -film alemany sobre els últims dies de Hitler- per què l’havien fet, ell li va respondre: “Perquè no la fessin abans els americans”.

En aquest sentit, els tres destaquen que a Catalunya no existeix un relat propi sobre el XIX. Rahola explica que ha sigut una tasca apassionant descobrir moments, detalls i circumstàncies històriques que han enriquit la novel·la: la industrialització, la construcció dels barris, el vapor, les cròniques, el tren, els costums, les batalles i rebel·lions acumulades. Soler es pregunta si és convenient tenir una mirada excessivament presentista a l’hora de mirar el passat. En aquest sentit, Rahola confessa no haver-se capbussat en el XIX amb la idea prefixada de voler explicar el XXI, però que resulta innegable que bona part de les reivindicacions del nostre present, tenen el seu eco en els segles que ens han precedit. “Ens hauran de matar a tots els catalans perquè no pensem doblegar-nos”, són paraules del general Prim que serveixen a Rahola per fer encara més evident i intens el paral·lelisme.