Cara a cara entre Joan Gonzàlez i Carlos R. Ríos

Il·lustració: DANIDEQuina és la teva motivació íntima per fer el Festival d’Autor?

La passió per participar en la difusió i l’exhibició del cinema d’autor i en la teorització, l’anàlisi i la crítica cinematogràfica. El fet de ser prescriptor i el punt d’ego just en veure que el públic, els directors i directores, la premsa especialitzada i el sector responen i aprecien el festival.

Quan prepares el festival, a què et costa més de dir no?

Sóc d’un tarannà que sempre busca solucions, encaixos i maneres de buscar el sí, sempre que hi hagi interès per les dues bandes. De vegades dol quan per temes de pressupost s’ha de prescindir d’algunes pel·lícules que ens interessen molt.

Què et provoca més satisfacció del D’A?

Aquest any estem especialment contents amb el resultat del cicle que hem dedicat al nou cinema espanyol, Un impuls col·lectiu, que ha funcionat molt bé i que està viatjant per filmoteques i festivals d’Espanya i molt aviat viatjarà especialment per Sud-amèrica. El cicle s’ha convertit ja en tot un referent.

Què t’ha donat el D’A?

Alegries, disgustos, amics i més d’un enemic. I nous camps d’actuació en la difusió audiovisual, com la distribució, un sector en què ens hem estrenat amb La plaga, de Neus Ballús, i Història de la meva mort, d’Albert Serra. I la creació del Catàleg de Cinema D’Autor (CCD’A), amb set pel·lícules que s’ofereixen exclusivament a filmoteques, cineclubs i cinemes especialitzats.

Quin paper creus que tindran les pel·lícules al segle XXI?

El que sempre han tingut: necessitem somiar i evadir-nos amb històries, paisatges i personatges, i això ens ho ofereixen les pel·lícules, siguin curts o llargmetratges, de ficció o no, d’autor o comercials. Malgrat els canvis en les formes de veure cinema, seguirem necessitant aquestes imatges en moviment.

Quin creus que serà l’element clau de l’audiovisual del futur, la producció o l’accés?

L’accés. La producció sempre s’adapta a la crisi i els pressupostos i al temps, però l’accés ha canviat molt. Entre tots estem buscant com adaptar-nos, buscant noves formes de difusió i exhibició, per canviar el model clàssic i afrontar el futur.

Com et defineixes?

Com un agent i peça en l’engranatge de la difusió i exhibició del que denominem cinema d’autor. I un prescriptor més en el mapa. Però en realitat em considero un senyor que, amb l’ajuda de molts, fa possible coses, idees i somnis. I en això segueixo després de més de 20 anys treballant per al cinema.

Quins mons i mirades ens permeten conèixer els documentals?

No hi ha límits als mons que els documentals miren. El fet està en la mirada particular que un director vol donar sobre un tema, un fet, un moment, una situació personal o un fet transcendent que afecta milers de persones. Els documentals de vegades són telescopis, d’altres lupes i d’altres microscopis, però tots són peces úniques.

I quina mirada i director t’agrada o t’interessa més?

La mirada que més m’interessa és la del rus Victor Kossakovski, que és al documental el que Stanley Kubrick és a la ficció. Cada obra que fa constitueix una obra mestra.

Fa anys que som companys de viatge en això d’oferir, exhibir i donar visibilitat a un cinema que moltes vegades no arriba a les cartelleres o a les televisions. ¿Com trobes el moment actual de l’exhibició?

El documental viu la seva edat d’or. A Catalunya el moment actual de l’exhibició documental a la televisió és el millor de la història gràcies a les diverses televisions públiques, especialment TVC, però també BTV. Trobem el mateix en el camp del vídeo a la carta, gràcies a la implantació de sistemes d’exhibició a través d’internet. És a dir, a les petites pantalles es guanya terreny, es guanyen espectadors i el gènere en surt enfortit.

Com veus l’estat del documental a Catalunya, després d’èxits sonats com La plaga, Bajarí o Sobre la marxa?

Malgrat la catàstrofe que està significant la pèrdua de producció, a Catalunya es fan excel·lents documentals de narrativa i temàtica molt diversa, i hi ha un reconeixement nacional i internacional. De fet, crec que recollim els fruits dels últims quinze anys de formació específica i, ja sigui amb plantejaments més arriscats, més exigents o amb obres mes populars, el documentalisme català se situa en la referència al sud d’Europa, per la varietat i la qualitat de les seves obres. De totes maneres, fa temps que el dilema ja no està en la producció sinó en l’accés a les obres, en la distribució i exhibició. Per això els festivals són tan necessaris. La creativitat segueix sent alta i diversa.

Què demanaries a Barcelona pel que fa als festivals de cinema?

Demanaria una estratègia de ciutat, un finançament del 25% dels pressupostos i un pont amb el sector privat.

Un docusomni?

Treure els llibres-documentals dels monestirs i baixar-los a les ciutats i als pobles; fer aliances amb Gutenberg, és a dir... divulgació, divulgació i divulgació. I després, cada espectador trobarà el seu documental i cada documental els seus espectadors.