El dilema del teatre: salvar-lo o rebentar-ho tot
Barcelona“Continuo sent actor, malvisc i estic a l’atur”. És l’actual targeta de presentació del conegut actor Mingo Ràfols. Ahir tocava sincerar-se, a la taula rodona Teatre en temps difícils que l’Associació d’Actors i Directors de Catalunya (AADPC) va celebrar a la SGAE amb una seixantena de professionals del sector al públic. Un indignat Pep Cruz també va ensenyar les vergonyes, explicant que “un actor, amb sort, treballa en dues produccions, és a dir, sis mesos a l’any amb 1.800 euros bruts al mes de mitjana”. “I amb això no es pot sobreviure”, afegia. Ningú pot viure del teatre si no té els suplements de la televisió, les gires, els esdeveniments, la docència i els pregons, asseguren. Així que es noten ganes de fer foc nou.
Pep Cruz repartia sense embuts contra les “fàbriques de fer atur” de les escoles de teatre, contra els tècnics municipals “que no tenen diners per programar però continuen cobrant el seu sou”, contra els polítics que volen “idiotes fàcilment governables”. I també es llançava bombes a la pròpia teulada: “Em van dir que aquesta professió era de putes i maricons i s’ha tornat de burgesos i funcionaris. Se’ns ha podrit el cervell”. Això ho deia després de preguntar-se: “¿Cal una inversió milionària per fer un Marivaux? ¿Hem de mantenir dos centres de producció que gasten un 80% del pressupost en estructura? ¿Farem com amb els bancs, que els salvarem entre tots? ¿No val més que els deixem caure?”, plantejava. “Però si ja tens el cotxe, posa-hi benzina -contrarestava Ràfols-. Estem rebent misèria perquè s’està repartint misèria”.
La saba jove de la taula, en canvi, immersos en l’etapa I+D de la seva carrera, tenen el mateix diagnòstic però es permeten i s’autoexigeixen noves fórmules de combatre’l. Arnau Marín va explicar com Teatre Enjòlit va implementar la taquilla inversa “com a forma de protesta” i Estel Solé va descriure el periple d’Animals de Companyia per menjadors de cases davant la negativa dels teatres. Iván Morales (PrisaMata) va apel·lar a la llibertat que ofereix l’autonomia dels indies : “Té peatges, que no molen, però la meva feina d’artista m’obliga a funcionar igual si no hi ha recursos. No defenso l’autoprecarització, que és el que jo faig, però és la millor opció que he trobat”. I portava el debat a la clau: “En certa mesura tornem als 70, perquè estem en un canvi de paradigma -opinava-. La cultura oficial i la popular van per camins cada vegada més diferents”. Tots coincideixen: calen noves maneres d’arribar al públic, perquè “de públic n’hi ha”. Ara bé: qui liderarà el canvi?
