Destruir és molt fàcil
JA SÓN 86 ELS MORTS per l’atemptat de Niça del 14 de juliol. N’hi podria haver més: encara queden 15 persones hospitalitzades, dels 434 ferits que va provocar. Hi va haver una feinada prèvia increïble perquè cadascuna d’aquelles 86 persones fos allà en aquell moment fatídic. Una història d’amor, la decisió de ser pares, l’embaràs, el part, mesos d’atenció, un sistema escolar, mèdic i laboral per tenir-ne cura. Il·lusions, projectes, atzars, inversions de diners, de temps i d’afecte...
Per fabricar el camió de 19 tones utilitzat com a arma mortal també hi ha hagut dècades de progrés tecnològic, talent, enginy i planificació.
En canvi, per agafar el camió i destruir 86 vides va caldre només un home trastocat, uns preparatius mínims i poca estona. Intentar refer les vides dels més propers a les víctimes tornarà a requerir anys, tractaments mèdics i psicològics, indemnitzacions de les asseguradores, quilos d’afecte i paciència i resiliència.
Destruir és molt fàcil, és a l’abast de qualsevol. Construir és molt més complicat. Això ens fa tan fràgils que convida a un desànim amb causa: mira com arriba a costar fer un pont i que poc que es triga a enfonsar-lo.
Proposo fer-ne la lectura contrària. Els constructors són molts més, són la grandíssima majoria. Ara bé, no cal ser ingenus: toca posar tot l’esforç i intel·ligència per crear un teixit estable. I aprendre a reconstruir, que és menys llaminer, perquè no estrenes res, només cures ferides, tapes esquerdes, apedaces i treus la pols.
Constatar com és de dur i laboriós aixecar i que simple i ràpid és ensorrar ens hauria de convèncer que quan construïm hem d’invertir al màxim en els acabats, els detalls i la xarxa de confiança, que és la millor prevenció. Assumir que allò podrà ser destruït, i precisament per això treballar en els fonaments de la cooperació, l’entesa, la inclusió. I no ho fem prou ni ho fem bé. És complex, apassionant, imprescindible i urgent.
