De debò que es pensaven que seria tan fàcil?

FA TEMPS que sempre que em pregunten pel procés independentista responc que és irreversible, que no té marxa enrere, i que acabarà com la gent vulgui. En un projecte tan complex i tan incert, em semblen dues certeses indiscutibles.

A tres dies d’unes eleccions importants, i gairebé tres mesos d’unes altres que també ho van ser, el sobiranisme dóna signes de cansament. És ben normal, un resultat que requereix un acord molt difícil i tants dies d’espera fan que hi hagi votants desencantats. Amb la mateixa claredat amb què ho trobo molt lògic, em preocuparia que això és traduís en abstencionisme. Em decebria molt, em costa d’acceptar.

Aquest to de “fins aquí hem arribat, ja us ho fareu” que sento en algunes persones que mitifiquen el gran esforç que han fet ells anant a quatre grans manifestacions i ja verbalitzen una dimissió em sembla molt superficial. ¿De debò que es pensaven que seria tan fàcil? ¿Es pot exigir coratge als líders per fer una cosa que no s’ha fet mai i correspondre-hi amb una actitud de soci del Barça que a la primera derrota ja diu que estriparà el carnet?

Res compromet més els que porten el procés que la constància dels votants, que els impulsa i els obliga. Viure en democràcia, ser partidari d’un procés profundament democràtic i dir que et fa mandra posar una butlleta en una urna perquè les coses no van tan de pressa com voldries se’m fa difícil de pair.

Com que penso que acabarà tan bé com vulgui la gent, confio en la maduresa de la gent, i fins i tot goso demanar-la. No podem presumir de la força d’un moviment de base, i permetre que la base es desanimi quan arriba un entrebanc.