Annette Benning: "Actuar no és posar-te una màscara, sinó treure-te-la"

Als 55 anys, Annette Benning conserva la mirada intel·ligent i espurnejant de la meuca descarada d' Els timadors i els gràcils moviments de l'aristòcrata manipuladora de Valmont . El seu últim treball, La mirada del amor , és un melodrama clàssic d'arrels hitchcockianes en què s'enamora d'un desconegut (Ed Harris) idèntic al seu difunt marit.

Es diu que interpretar un personatge del sexe oposat és sempre un plaer per a un actor. Com ha sigut, doncs, interpretar la versió femenina del James Stewart de Vertigen ?

Ja! Molt bona. És veritat que hi ha molts paral·lelismes i reminiscències entre els dos personatges. Fins i tot hi ha una escena en què tots dos vesteixen d'una determinada manera la seva parella. Però un dels avantatges de ser actriu és submergir-se completament en el punt de vista del personatge. I és possible que el comportament del meu sigui tan il·lògic com el de James Stewart a Vertigen , però el que importa és que per a ella sigui racional. Tots pensem que actuem de manera racional, encara que des de fora no ho sembli.

Com va ser la química amb Ed Harris en aquesta pel·lícula?

La química és un gran misteri inexplicable. I no sempre funciona. Jo he fet prou pel·lícules per saber que, de vegades, tot i que tu creguis que tens química amb algú, la pantalla no ho reflecteix. I al revés: de vegades tens una mala relació amb un actor però en la pantalla funciona de meravella. En aquest cas vaig tenir una experiència meravellosa amb Ed Harris. És un home que sap com sentir-se còmode i ser autèntic. Treballar amb ell va ser molt fàcil.

La mirada del amor parla de la maduresa, la pèrdua i la mort. Com viu el procés de fer-se gran?

Treballant al cinema és molt important estimar la càmera. Jo he treballat molt al teatre i ho sé molt bé. D'alguna manera, has d'abraçar-la despullada i ser capaç de mostrar-te vulnerable. I fa por. Hauria d'estar boja per no sentir-me així de vegades. Però aquesta és la teva feina. Actuar no és posar-te una màscara, sinó treure-te-la. Així que has de silenciar la teva vanitat i els teus conflictes interiors i intentar viure la història del teu personatge.

El film té un regust molt clàssic.

Sí, és una d'aquelles històries que en els anys 30 o 40 haurien interpretat Joan Crawford o Barbara Stanwick. No n'era conscient, però és així.