Antonio Baños: “Això de fer el ridícul ho considero una bona arma política”
BarcelonaT’imagines una campanya catalana com la que han fet a Espanya, amb candidats apareixent a tots els programes de televisió-espectacle venent que són molt més simpàtics i moderns que els seus competidors?
Jo ja he fet de pallasso abans de ser polític, i això de fer el ridícul ho considero una bona arma política. Com et deia abans, posar-me en una situació burleta davant de gent que no té sentit de l’humor genera una paradoxa molt interessant, però una campanya política ha de ser política. Pots donar-li una mica d’humor, com al vídeo que vam fer a la CUP per a la campanya, o expressar-te de manera irònica, perquè l’humor és important, però no anar a El Hormiguero a fer el mec. De tota manera, a la gent de la CUP no ens haurien trucat per jugar amb les formigues.
No crec que truquessin a cap polític sobiranista.
Tens raó, només ens van trucar passades les eleccions d’El programa de Ana Rosa, després del comunicat de desconnexió del Parlament. En campanya no ens van donar ni gota de peixet.
Pablo Iglesias, líder de Podemos, sense ser músic, l’hem vist ja diverses vegades a la tele tocant la guitarra.
Sí, però toca cançons de Krahe, cançó protesta dels setanta.
És cert, sempre parlem de la nova política i els referents són sempre els mateixos de l’antiga política, de la cultura de la Transició.
Tira d’allò antic que va funcionar, de l’Estaca, de Víctor Jara, de Krahe i de gent amb guitarres espanyoles. Només en Joe Crepúsculo ha intentat crear alguna cosa nova amb la cançó de Podemos, actualitzant-la al nou segle.
Com el Run-Run
No, això és diferent. Podemos vol o necessita fixar el seu imaginari a la dècada de la Transició en un intent de fer una reinicialització dels darrers quaranta anys (perquè la Segona República queda molt lluny). L’objectiu de Podemos és fer-nos recular fins a la Transició i sant tornem-hi sense cagar-la gaire, aquesta vegada. En canvi, amb el Run-Run, Colau (o el seu equip) evoquen l’època daurada de Maragall, els Jocs, Los Manolos, la rumbeta, els voluntaris, quan tot anava bé i Barcelona era molt feliç. Fixen imaginaris culturals perquè el votant tingui més referències positives i els voti.
Passa alguna cosa semblant amb la CUP?
La CUP té com a gran referent l’Ovidi Montllor, però no és un ancoratge temporal sinó l’ideal dels Països Catalans d’esquerres que mai van poder ser, perquè l’ideari de l’Ovidi va ser esmicolat per les conveniències autonomistes i tots els intel·lectuals que van donar l’esquena a l’ideal de la independència i la transformació social quan van començar a viure bé en aquella cultura de la Transició. És més una ucronia, el somni d’allò que podria haver sigut, que no pas l’ hauria de tornar a ser com llavors dels altres dos casos.
