Adéu, 'International Herald Tribune'
El bulevard era llarg i recte. En una banda es projectava l'ombra dels plàtans. A l'altra resplendia la llum blanca del sol. M'agradava caminar fins a la feina pel bulevard i mirar el que hi havia darrere de les finestres. Era agradable. A vegades una noia nord-americana molt maca seia a la cafeteria llegint l' International Herald Tribune . Jo me la mirava un moment. No em va somriure mai. Al quiosc em comprava el meu exemplar del diari. M'hi asseia a prop i demanava una cervesa freda. La cambrera me la deixava a la taula sobre un posavasos. Em bevia la cervesa.
A París, reprimir el Hemingway que portava a dintre mai em va resultar fàcil tractant-se del Trib . Ara que el diari ha desaparegut, és perdonable deixar-se arrossegar per una fantasia o dues i caure en el romanticisme, si més no per un moment.
El diari ha acabat els seus dies a la Place des Vosges. Em refereixo a la Place des Vosges de Courbevoie, no a la bonica plaça del mateix nom al barri del Marais, en la qual vaig passar la canícula del 1976 parlant de la calor, veient com s'assecaven les fonts i descobrint el Herald Tribun e.
Com ja es pot deduir d'aquest desenllaç a l'extraradi, no tot ha estat romanticisme en aquesta història. Últimament, el periodisme no ha estat un camí de roses al mercat global.
Però sí que n'hi havia, de romanticisme. El Trib era un diari fet per al món pels nord-americans a la capital francesa, un híbrid transatlàntic afalagador per als parisencs perquè feia que se sentissin més importants. Bergman li diu a Bogart: "¿I què ens passarà a nosaltres?" I Bogart contesta: "Sempre ens quedarà París". I semblava que a París sempre hi hauria el Herald Tribune .
El diari era un refugi per als expatriats que buscaven passar desapercebuts, una bona excusa per a una segona copa de Brouilly fred a la terrassa de Le Select, una discreta mostra de sofisticació, un passaport per convertir-se en membre d'un club sense fronteres, i un lloc per explorar totes les rivalitats entre francesos i nord-americans, que al final només eren una altra manifestació d'una eterna història d'amor.
El Trib era sexi. Anava al gra, mentre que els diaris francesos feien tantes ziga-zagues com el Sena per Normandia. Els periodistes nord-americans sabien descobrir els fets i explicar una història sense floritures. Si algú dubtava que un diari podia ser sexi, només calia veure la coqueta Jean Seberg venent a crits pel carrer el Herald Tribune (aleshores The New York Herald Tribune ), vestida amb una samarreta del diari, al film À bout de souffle , de Jean-Luc Godard. Cas tancat.
Quan era a París fa 35 anys, vaig començar a treballar a Paris Metro , una revista quinzenal d'àmbit local que aleshores estava en voga. En aquella època escriure quedava bé, però si escrivies a París ja tenies mig camí fet per arribar a ser escriptor. La revista era bona, però la seva situació econòmica era pèssima. Durant un temps van circular molts rumors que el Herald Tribune la compraria i la convertiria en el seu dominical. Hi havia molta excitació. Era impossible imaginar res més fantàstic ni més glamurós. (Les converses, però, van quedar en no res. Metro va plegar.)
A principis d'aquest any, Hendrik Hertzberg ha sabut captar molt bé l'essència d'aquella època quan descriu a The New Yorker la seva arribada a París als 17 anys: "Tan aviat com vaig poder, vaig fer quatre coses. Em vaig asseure en una cafeteria a l'aire lliure. Vaig demanar una copa de vi negre. Vaig encendre un Gauloise. I vaig obrir el Herald Tribune que acabava de comprar. Fins aleshores no vaig deixar de tenir la sensació que era un turista o un noiet de secundària. De sobte m'havia convertit en una cosa millor: un americà a París".
Un americà a París: quatre paraules que evoquen tot un món desaparegut ja fa molt de temps.
L'avinguda Gordon Bennett rememora un d'aquests americans. Porta el nom de James Gordon Bennett Jr., l'editor que fa 126 anys va fundar el predecessor de l' International Herald Tribune . Caigut en desgràcia a Nova York, va veure com els Estats Units es convertien en una gran potència i es va adonar del potencial d'un diari en anglès a Europa, i de les possibilitats de redimir-se que això li oferia. Com va assenyalar l'any passat Stephen Dunbar-Johnson, l'últim editor del Trib , quan Gordon Bennett va morir el 1918, una publicació especialitzada va afirmar: "De tots els diaris que es publiquen, probablement el New York Herald , en la seva edició de París, és el més llegit per governants, potentats i els homes dels cercles oficials més elevats".
En realitat, el Trib no ha mort, sinó que ha renascut sota una nova forma. L' International New York Times , que va iniciar la seva trajectòria dilluns passat, aplicarà el mateix prisma global però inconfusiblement nord-americà als esdeveniments mundials i, sens dubte, seguirà atraient l'atenció de nombrosos governants, potentats i les dones dels cercles oficials més elevats.
L'efervescència creativa és l'essència mateixa dels Estats Units. Ara no és moment per a la nostàlgia ni el sentimentalisme. El món necessita desesperadament un periodisme de gran qualitat que faci una cobertura internacional en profunditat, sigui quin sigui el mitjà en què s'ofereixi. No hi ha en tot el món una capçalera que s'identifiqui tant amb el compromís amb aquesta qualitat com The New York Times . Aquest enamorat del Trib estima encara més The Times .
¿Estarà impregnat del mateix romanticisme? Fins a un cert punt sí. Aquesta és l'era digital: Hemingway no funciona amb 140 caràcters o menys. Tant se val, és hora de tirar endavant amb un nom nou que mantingui l'esperit cosmopolita del Trib : una veu nord-americana al món en un moment d'atrinxerament dels EUA: una referència, un refugi i un pont.
