Els guetos d'Estocolm, illes d'ostracisme vital

Politòleg i Doctorand a La Universitat de SödertörnUn dels aspectes que criden més l'atenció quan un comença a viure a Estocolm és la distància que hi ha entre els barris construïts entre els anys 1940-1970 i el centre de la ciutat. El disseny urbà d'Estocolm, i el d'altres ciutats nòrdiques, es caracteritza per grans espais buits entre barris construïts enmig del no res. Uns espais que s'han anat transformant en parcs o àrees industrials.

La sensació que un té en desplaçar-se en metro o en tren interurbà és la d'uns afores inacabables on van desfilant grans blocs d'edificis, ben construïts però força impersonals, on sembla que no passi res. Aquesta disposició urbanística n'ha facilitat la guetització progressiva. I és comú que moltes d'aquestes illes siguin habitades només per immigrants invisibles per a la resta de la societat.

Husby, Rinkeby, Norsborg, Ragsved són alguns d'aquests barris on van començar els aldarulls arran de la mort, en circumstàncies estranyes, d'un home de 69 anys d'origen immigrant en mans de la policia. Més enllà de la brutalitat policial, les retallades progressives de serveis com ara l'habitatge o l'atur juvenil -que és molt més alt que la mitjana- són dades que ens mostren que hi ha un problema estructural. No obstant això, les respostes donades per alguns d'aquests joves a la premsa es referien exclusivament a la brutalitat policial o al racisme. No hi havia un missatge polític clar. Això dóna peu a una interpretació simplificadora dels que entenen els aldarulls només com a actes criminals.

Aquesta poca claredat en el missatge rau en el fet que possiblement aquests aldarulls han revelat una realitat que l'atur, el racisme o la degradació dels serveis socials han contribuït a agreujar però que va més enllà. Aquesta és la realitat d'un grup de joves condemnats a un ostracisme vital sense escapatòria possible: una vida que gira a l'entorn de feines poc gratificants que els permeten sentir-se realitzats només quan cobren un salari a final de mes que els permet consumir. Quan això desapareix queda el no-res: una vida sense sentit en un sistema que no té res més a oferir a aquests grups socials invisibles que viure en suburbis aïllats.

Un estat del benestar en retrocés no només comporta la pèrdua de benestar material sinó també la del sentit comunitari. La pèrdua del sentit comunitari es tradueix en l'atomització de la societat, fet que no només soscava la capacitat d'aquesta societat per organitzar-se i expressar-se políticament, sinó que també mina la capacitat per organitzar tota iniciativa cultural i cívica que trenqui amb aquesta existència monòtona. En aquest context, la violència apareix com a expressió d'unes inquietuds vitals que no poden ser manifestades per altres mitjans. París, Londres i ara Estocolm són representacions crues d'un greu problema contemporani.