XINA

Pequín expulsa de la ciutat la mà d’obra poc qualificada

Els afectats provenen de zones rurals i han ajudat a edificar una capital de la qual ara han de marxar

Si ets “població de baix nivell”, és a dir, immigrant, tens poc futur a Pequín. La capital xinesa aspira a reconvertir-se en una ciutat de serveis amb treballadors de coll blanc que sigui un aparador del “gran somni xinès”. I no només això: l’objectiu de l’administració és reduir la població de Pequín perquè el 2020 només tingui 23 milions d’habitants, un milió més que el cens del 2016, i els que hi sobren són els mateixos que han ajudat a desenvolupar-la, els immigrants del camp. És a dir, la mà d’obra arribada de les zones rurals que ha construït les grans infraestructures i ha dinamitzat durant més de dues dècades la ciutat. En el futur que es dissenya per al nou Pequín no hi ha lloc per a immigrants, si més no els no qualificats.

En les últimes setmanes la duresa d’una campanya massiva d’expulsió d’immigrants rurals, amb enderrocaments de barris perifèrics sencers, ha generat queixes a les xarxes socials xineses i fins i tot dins el mateix partit. La crueltat de l’expulsió exprés de milers d’immigrants en ple hivern, amb temperatures sota zero, ha sigut àmpliament criticada però no s’ha aturat.

El 18 de novembre, un incendi en un edifici en mal estat a la barriada de Xinjian, al sud de Pequín, va acabar amb 19 morts. El succés va servir d’excusa per dur a terme una campanya ràpida de demolició de barriades perifèriques i d’expulsió d’immigrants del camp.

El líder del Partit Comunista de la municipalitat de Pequín, Cai Qi, una important figura emergent dins la formació, va anunciar inspeccions de seguretat i es van accelerar els plans de desallotjament i d’enderrocament de construccions il·legals. La seguretat ha sigut el motiu adduït per les autoritats, però s’especula que al darrere hi ha interessos immobiliaris.

En una setmana s’han demolit barriades senceres del cinturó de Pequín donant un escàs marge de tres o quatre dies als immigrants per abandonar casa seva i, en alguns casos, només poques hores. Els afectats s’han queixat que no els han donat temps per trobar un altre lloc per viure i a molts no se’ls ha donat cap avís legal de desnonament. En algunes zones s’han tallat els subministraments d’aigua, llum i calefacció per forçar els desallotjaments, i això ha provocat l’expulsió de desenes de milers de persones.

A la pèrdua de l’habitatge alguns també han de sumar-hi la de la feina, perquè en aquestes barriades hi havia fàbriques i nombrosos negocis, botigues, restaurants i perruqueries, entre altres negocis, que donaven serveis als seus habitants.

Molts tornen als seus llocs d’origen al camp, i els més afortunats han aconseguit reallotjar-se en zones molt més allunyades del centre de la capital, cosa que implica que poden trigar fins a dues hores a arribar a la feina.

Crítiques contra el govern

La cruesa de la imatge de les cues de desallotjats recollint les seves escasses pertinences entre excavadores i enderrocs, juntament amb els testimonis a les xarxes socials xineses, ha aixecat fins i tot crítiques polítiques. Més d’un centenar d’acadèmics, advocats i artistes han signat una carta oberta en protesta pels desallotjaments. Han denunciat que són una violació dels drets humans i assenyalen “clarament la responsabilitat del govern”. Fins i tot a la premsa oficial s’ha qüestionat que s’hagin dut a terme de manera massa precipitada.

Una expressió que l’administració fa servir de manera habitual ha sigut especialment criticada: “ Di duan ren kou ”, que es tradueix per “població de baix nivell” i defineix les persones que fan feines poc qualificades, bàsicament els immigrants del camp.

L’expressió ha indignat les xarxes socials i el resultat és que la censura hi ha bloquejat aquestes paraules. Però les crítiques han arribat fins i tot des de dins del partit i s’han sentit veus que rebutgen la utilització d’aquesta expressió despectiva.

A Pequín es calcula que hi viuen uns vuit milions d’immigrants sense hukou, és a dir, sense la preuada residència legal, la qual cosa els converteix en immigrants il·legals dins el seu propi país. El col·lectiu no té drets, ni accés a serveis bàsics com la sanitat i l’educació, i poden ser expulsats i repatriats als seus llocs d’origen.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF