L'Iran i l'opció nuclear

En els darrers dies hem assistit a dues declaracions de responsables iranians. La primera, tot just després de l'atac contra Israel del 14 d'abril, i la segona després de l'atac israelià contra l'Iran. Han estat dues declaracions oposades, en el sentit que el primer comunicat amenaçava de construir la bomba nuclear i que el segon, en sintonia amb declaracions anteriors, ho descartava.

Experts occidentals asseguren que si Teheran volgués la bomba fa temps que la tindria, perquè disposa de la capacitat tecnològica per construir-la i, a més, la consecució de l'urani enriquit no és cap secret per als seus físics i enginyers. Llavors, per què no la té encara? La posició oficial diu que, a diferència d'Israel, la República Islàmica no està interessada en la bomba atòmica.

En el cas que Teheran decidís tirar endavant el programa nuclear militar es crearia al Pròxim Orient una nova correlació de forces, tot i que això no significaria res en si mateix. Israel és l'únic país de la regió amb aquest tipus d'armament. El va desenvolupar fa més de mig segle i només va considerar la seva utilització a la guerra del 1973 contra Síria i Egipte. El fet que els israelians mantinguin viva l'opció nuclear és un motiu de preocupació, però potser l'única situació en què la farien servir seria la d'un perill existencial, un escenari que no sembla possible en l'actualitat.

En el cas que l'Iran accedís a la bomba, això no significaria necessàriament un canvi en l'estratègia d'aquest país. Com passa entre el Pakistan i l'Índia, dues potències rivals que des de fa dècades no han utilitzat mai el seu armament atòmic i que continuen amb els confrontaments militars convencionals en la disputada regió del Caixmir.

Accedir a armes nuclears no implica utilitzar-les. Potser es farien servir sota una amenaça existencial, però la realitat és que cap potència les ha fet servir des del 1945, ara fa quasi 80 anys: en els conflictes que hi ha hagut des de la Segona Guerra Mundial cap potència ha tingut la idea de destruir completament el seu enemic.

Però un problema greu que s'ha de considerar és el desenvolupament polític que està experimentant Israel, amb la pujada al govern de ministres d'extrema dreta nacionalista i religiosa. La política d'aquests ministres no té res a veure amb la política tradicional d'Israel, i això constitueix un perill evident per a tota la regió, especialment en cas de guerra. Un ministre israelià va mostrar-se fa unes setmanes a favor de fer servir la bomba atòmica a la franja de Gaza. La seva declaració va ser acollida amb un silenci oficial per part del primer ministre Benjamin Netanyahu i de la resta del govern. Però pot ser significatiu que un ministre israelià parli de llançar la bomba atòmica a Gaza mentre l'Iran continua decidit a no fabricar-la.

En resum, a hores d'ara cal no preocupar-se excessivament per l'ús de les armes nuclears al Pròxim Orient, tot i que convé vigilar els moviments d'Israel i l'Iran. La solució ideal passaria perquè Israel renunciés al seu programa nuclear militar i per obtenir garanties més clares de l'Iran en el sentit que està sincerament decidit a no fer el pas de convertir-se en una potència nuclear.