La guerra civil a Downing Street acaba amb la marxa de Dominic Cummings

Johnson fa fora del govern el seu màxim assessor després que anunciés que marxaria per Nadal

El malvat de caricatura del govern de Boris Johnson abandona Downing Street. L'home possiblement més influent de la política britànica des de l'època de Margaret Thatcher, Dominic Cummings, un dels  grans artífexs del Brexit juntament amb el xenòfob i euroescèptic  Nigel Farage , ja és fora del govern. Després que ell mateix anunciés divendres al matí que deixaria oficialment el seu càrrec com a màxim estrateg polític del premier abans de Nadal, Boris Johnson el va fer fora al vespre. 

Johnson va ordenar divendres al vespre que Cummmings deixi el govern amb efecte immediat, en lloc d'esperar-se a Nadal. Segons The Guardian, ho va fer després de saber que Cummings havia parlat en contra seu.  

Com de costum, el personatge havia donat poc abans una explicació ambigua a la seva marxa. En una breu declaració a la BBC dijous a la nit, va comentar: "La meva posició no ha canviat en relació amb el que vaig escriure al meu blog al gener". Aleshores, dies després que Johnson arrasés a les eleccions del desembre, sense ni un gram de modèstia, l'home que va liderar la campanya del Leave fins a la sortida del Regne Unit de la Unió Europea (UE) assegurava: "Volem millorar el rendiment [del govern], fer-me molt menys important i, d'aquí un any, en gran mesura prescindible".

Dels objectius que s'havia marcat, Cummings només n'ha aconseguit un: acabar sent prescindible per a Johnson, i fins i tot molt molest, especialment per a un gran sector del Partit Conservador. Amb un discurs que vol protegir el mite Johnson del seu propi fracàs i incapacitat per governar amb senderi, els tories consideren que fins ara l'estratega ha segrestat la veritable personalitat del  premier,  i la seva influència –negativa– no ha deixat que tot l'hipotètic potencial  del gran Boris – un bufó educat a Oxford– es transformi en bona gestió i encara menys en bona i tradicional política conservadora.

Tan molest ha esdevingut Cummings que Johnson,  pressionat pels tories i fins i tot per la seva pròpia promesa, Carrie Symonds, se n'ha acabat desfent. Cal dir que Symonds, a banda de ser parella i mare del sisè fill de Johnson, va formar part de l'equip de comunicació del Partit Conservador.

Un govern en fallida

Pel que fa al segon objectiu de Cummings d'acord amb el que escrivia al seu blog, la millora del rendiment del govern, el balanç és molt pobre i no arrriba ni de bon tros el que caldria. Especialment en la gestió de la pandèmia, erràtica i amb tota mena de canvis de política, en funció del dia de la setmana, per no esmentar l'episodi que va protagonitzar durant el primer confinament, quan va saltar-se impunement totes les regles, malgrat que en va sortir indemne.

Queda encara per veure què passarà amb les conseqüències del Brexit, un salt sense xarxa, perquè de moment no s'ha signat cap acord sobre la manera d'afrontar l'endemà entre Londres i Brussel·les, que almenys ompli els molts buits que es poden generar a partir del 31 de desembre, quan s'acaba el període de transició. Dos factors recents, però, poden ajudar a fer-lo possible: el primer, la victòria de Joe Biden a les eleccions nord-americanes; el segon, el mateix adeu o acomiadament de Cummings. Amb tot, no és una fantasia que la sortida a la valenta de la UE sigui, a la fi, el gran acte final de servei a una causa si més no incerta. 

La informació sobre l'adeu de Cummings ha anat precedida de l'anunci de dimissió, dimecres al vespre, del cap de comunicacions de Johnson, Lee Cain, un dels dirigents de l'equip de la campanya del Leave i fins ara el més ferm seguidor de Johnson tant a Downing Street com abans al ministeri d'Exteriors. Però, vetat per Symonds i altres aliats de la companya de Johnson per ocupar el càrrec de cap de gabinet del primer ministre, Cain va anar perdent influència i va disparar les especulacions sobre el futur de Cummings i la possibilitat que dimitís i que també arrossegués altres membres del Leave que havien arribat a la sala de màquines de Downing Street quan Johnson s'hi va instal·lar, el juliol del 2019.

Cummings també s'hi ha pronunciat en les últimes hores: "Els rumors sobre la meva dimissió són inventats", ha dit, per acabar referint-se, finalment, al seu esmentat blog.

Més que una anècdota

La marxa del Maquiavel de Johnson –ja sigui dimissió o expulsió– és molt més que una anècdota en el dia a dia d'una estructura tan complexa com el govern del Regne Unit. Perquè en el fons pot suposar un abans i un després en la manera com es regirà el país després del Brexit i establir si el partit, d'acord amb la interessada interpretació que en fa, tindrà ara més o menys pes.

Aquest matí de divendres, Bernard Jenkin, un dels diputats conservadors de segona fila més influents, assegurava al programa Today de BBC Radio 4 que la sortida de Cummings era l'oportunitat de recuperar "la confiança, el respecte i la integritat" al si de l'executiu, unes qualitats que sota el tirànic règim de Cummings –un home que demana lleialtat absoluta i que no admet la dissidència– s'havia perdut, a parer seu.

L'opinió d'alguns diputats de l'oposició és igualment dura, tot i que fan servir un llenguatge molt més ple de color. El ministre de Justícia a l'ombra, David Lammy, ha piulat aquest matí: "Com rates que fugen d'un vaixell que s'enfonsa. Dominic Cummings ha sigut una de les influències més malignes del govern britànic en la història moderna. El seu llegat és el de l'assetjament, l'engany, la hipocresia i l'arrogància. El superprevisor que va ignorar la pandèmia. Els seus danys són irreparables".

A partir d'ara, o des del moment que passi a segon pla, Cummings podrà dedicar-se a allò que diu que li agrada més: llegir els seus estimats autors russos –en la llengua original– en el seu cafè preferit del nord de Londres. Ha llegit tantes vegades Anna Karènina com Alfonso Guerra deia que havia vist La mort a Venècia. Llicenciat en història antiga i moderna a Oxford, té 48 anys i força enemics. David Cameron el considerava un "psicòpata professional". I John Major havia advertit Johnson que se'n desfés com més aviat millor i que no confiés gaire en els "assessors extremadament poderosos". En una intervenció del setembre del 2019, l'ex primer ministre successor de Thatcher va dir: "Ofereixo al primer ministre alguns consells amistosos: desfeu-vos d'aquests assessors abans que enverinin l'atmosfera política més enllà de qualsevol solució. I feu-ho ràpidament".

El mal, però, ja està fet. Cummings, que ha cultivat la imatge d'inadaptat i d'altivesa (ell mateix va declarar que s'estimava més envoltar-se "d'estranys i inadaptats" que no pas dels funcionaris de l'administració, que avui serveixen els conservadors i demà els laboristes), deixa un llegat de verí, miopia política i frau que perpetua una societat tan classista com desigual. Volia el poder, tot el poder, per fer i desfer, però altres criatures del mateix poder l'han acabat devorant. Abandona o el fan fora molt probablement convençut que Tolstoi també parlava d'ell quan escrivia a Anna Karènina: "Qualsevol membre de la societat és cridat a fer la seva tasca més especial". Ell ja l'ha fet. I no serà pas una nota a peu de pàgina en la història recent del Regne Unit. Hi tindrà uns quants capítols: "Recuperem el control" i "Enllestim el Brexit", els dos grans eslògans que va engiponar, el primer per a la campanya del referèndum i el segon per a les eleccions de l'any passat.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF