"Ens feia por que pensessin que som una colla de friquis"

BarcelonaMalgrat que el futbol botons havia iniciat els tràmits per ser reconegut com un esport oficial pel Parlament, la gran majoria de diputats i diputades no havien sentit a parlar mai d’aquell joc genuïnament català. Encuriosits, van agafar una de les taules perfectament encerades i, gràcies a una capsa de botons que sempre té a mà l’Enric Albaladejo, i fent servir els mòbils per delimitar les porteries, van improvisar una partida mentre els uixers s’ho miraven bocabadats.

Un segle després d’haver-se inventat, a la dècada del 1930, en aquella Catalunya republicana que era una potència tèxtil, el futbol botons ha passat de ser un joc de taula molt minoritari, gairebé clandestí, a ser reconegut com un esport de lleure no federat amb tots els ets i uts –Futbol de Botons, segons la resolució del Consell Català de l’Esport–. "Quan va començar tot, pensàvem entre nosaltres que érem uns somiatruites. Ens feia por que pensessin que som una colla de friquis. I resulta que tots els dubtes que teníem nosaltres al Parlament no van durar ni cinc minuts. Al contrari, no entenien com és que no n'havien sentit a parlar mai!", comenta Albaladejo, president de l’Associació Catalana de Futbol Botons (ACFB).

Ell, com la majoria de membres de l’associació, han jugat a futbol botons tota la vida. El que inicialment va ser un joc popular que es practicava a les escoles amb botons d’estar per casa, va agafar volada a la dècada dels 90 a partir de tornejos organitzats al Pipa Club de Barcelona. Però sempre seguia sent molt minoritari, per més que es fessin Lligues o Copes. Fins i tot es van inventar un Mundial –on cada jugador d’aquí representava una selecció–. El 2015, mentre ho promocionaven, van convidar Xavier Trias, aleshores alcalde de la ciutat, i es van endur la sorpresa que de petit hi havia jugat. "Ho va deixar quan va entrar en política", explica l’Enric. Aquella anècdota va servir d’estímul. No perquè fos Trias o qualsevol altre polític, sinó perquè deixava clar que no estaven sols.

Un èxit transversal amb el suport de cinc formacions polítiques

Uns anys després, quan Albaladejo va assumir el càrrec de president, va rellançar la idea del reconeixement i va liderar tota la burocràcia necessària. "No tinc mentalitat pessimista. Soc cruyffista i guardiolista. Pensava que, si la fèiem bé, la feina tindria resultats. I així ha estat". Fa només un any que va tenir la primera conversa amb Marta Moreta (PSC), que no només va escoltar la proposta sinó que va marcar els passos a seguir. "Va ser la primera a dir que havia de ser transversal, no només d’un partit". L’Enric parla amb orgull de tres coses: haver aconseguit ajuntar cinc formacions diferents en aquest camí, constatar que molts dels seus interlocutors hi havien jugat de petits i que els que no n’havien sentit a parlar mai van mostrar la màxima predisposició. "Tenien clar que era història i cultura catalana". Amb Glòria Freixa, Salvador Vergés i Elena Fort (Junts), van improvisar una partida quan es van reunir. També hi havia jugat la família de Dolors Sabater (CUP). ERC, amb Jordina Freixenet, i els comuns, amb Joan Carles Gallego, van completar el repòquer. Al gener el text va entrar al Parlament i al setembre el Consell Català de l’Esport hi donava el vistiplau. "Ernest Maragall, que també hi havia jugat de petit, no es creia que ens acabessin reconeixent!", diu Albaladejo amb un somriure d’orgull.

Ara comença un procés burocràtic per als practicants de futbol botons: el reconeixement com a associacions esportives. Les entitats s’han de constituir en clubs, cal un canvi d’estatuts i entre totes les associacions crearan la Federació Catalana. En tenen per un any. "Després de 30 anys de competicions i d’un segle d’història, un any no és gaire temps. No cal córrer. Cal fer-ho ben fet", diu l’Enric. És el seu lema.

Ell, que es dedica al lleure amb joves, assegura que un cop s’hagi fet tot el camí, tinguin diners per finançar activitats i puguin popularitzar el futbol botons a les escoles, és indiscutible que en faran créixer la pràctica. "Pels meus deu anys d’experiència, sé que si poses un tauler en una plaça, els nens i nenes venen a jugar i els agrada". De moment, l’associació de Palautordera ha creat una secció infantil amb una vintena de nens i nenes. I els Lluïsos de Gràcia també l’està preparant. "No diré que passi a ser un esport massiu, però és clar que el futur que ens espera és molt millor del que hem viscut fins ara".

"Les pantalles són una amenaça per a nosaltres i per a tothom. Però ens diferencien algunes coses. Aquest és un esport relacional. No importa ni el sexe ni l’edat. I depèn de la teva habilitat, no d'allò que va decidir el programador que va dissenyar un videojoc". Qui els hi havia de dir, als vailets que s’ho van inventar fa cent anys, que la història aniria així.