BARÇA

Mor als 87 anys el constructor Josep Lluís Núñez, president del Barça del 1978 al 2000

Amb ell a la llotja el Barça va ser campió d'Europa per primer cop

Mor als 87 anys el constructor Josep Lluís Núñez, president del Barça del 1978 al 2000 / FC BARCELONA

Hi va haver una època en què els presidents del Barça provenien de les grans famílies catalanes i del sector tèxtil. Però a finals dels anys 70, quan el bust de Franco va desaparèixer dels despatxos del Camp Nou i es van poder viure les primeres eleccions democràtiques, un empresari de la construcció baixet i ambiciós va obrir-se pas fins a la llotja de l’estadi, on durant 22 anys va presidir un club que va estimar amb passió, el Barça.

Amb Josep Lluís Núñez (Barakaldo, 1931 - Barcelona, 2018), el Barça va canviar de segle, va aixecar la primera Champions i va créixer en tots els sentits. Núñez, estimat i criticat, va marcar tant el club que el nuñisme encara forma part del lèxic habitual d’un club que va viure anys de màgia quan aquest constructor i Johan Cruyff tenien els seus estira-i-arronses. Si el Barça va canviar del tot amb ell, encara ho va fer més una ciutat on va aixecar un imperi de la construcció tan exitós com controvertit. L'ambició de Núñez es pot veure encara en centenars de cantonades i carrers.

Fill d’un policia que treballava a les fronteres controlant l’entrada de persones i mercaderies, Núñez va néixer al País Basc, però els seus primers rècords eren de Portbou, on el seu pare va ser destinat quan ell encara ni caminava. El 1938, els Núñez van arribar a Barcelona, la ciutat que canviaria del tot a mesura que aquest ambiciós empresari anava entenent que el futur era a la construcció. Amb 14 anys, Núñez ja treballava, tot i que estudiaria per ser comptable mentre venia assegurances. La vida de Nuñez canviaria quan va casar-se amb Maria Lluïsa Navarro, filla d’un promotor immobiliari. Així va néixer una primera empresa que va fer fallida, Navarro y Núñez. Però quan el 1967 el ministeri d'Habitatge va promulgar el decret que afavoria la construcció de pisos de renda lliure, Núñez va ser dels més llestos i va crear un imperi de la construcció amb diferents branques al voltant de la marca Nuñez i Navarro. L’empresari arribaria a situar-se entre els 100 homes més rics d’Europa en el seu moment, apostant per una política agressiva que li va permetre entrar als despatxos i reservats on abans no volien veure el fill d’un modest policia. A la vegada, als barris, Núñez seria criticat per la seva política agressiva de construcció, que va acabar amb una llarga llista de litigis judicials. L’ambició de Núñez va canviar la cara de Barcelona, ja que va destruir joies modernistes com la Casa Trinxet i la Casa Golferichs per aixecar pisos. De fet, més del 85% dels seus negocis van ser sempre a Barcelona.

El grup Núñez i Navarro va arribar a tenir més de cent societats filials, moltes de les quals només van ser constituïdes per crear un únic edifici o explotar un hotel. Amb la seva dona sempre al seu costat, Núñez va acabar d’ocupar un lloc central a la societat barcelonina quan el 1978 va guanyar les eleccions a la presidència del Barça, després de derrotar Ferran Ariño i Nicolau Casaus. Van ser unes eleccions polítiques i polèmiques, ja que, tot i que inicialment semblava enfrontat amb Casaus,  l’acabaria reclutant per a la seva directiva. Amb Ariño el separava el catalanisme, ja que el constructor apostava llavors per un Barça que no fos més que un club. Amb el pas dels anys, però, acabaria fent seu el lema. Núñez va aconseguir 10.352 vots, pels 9.257 d’Ariño i els 6.202 de Casaus. "Avui ha perdut el Barça", diria Ariño aquell dia. Durant les eleccions, de fet, el publicista Victor Sagi s'havia retirat de la cursa presidencial en un cas fosc en què es va parlar d'unes fotografies comprometedores contra Sagi.

De Basilea a Wembley

Després d'uns inicis irregulars amb dubtes i resultats pobres, la Recopa de Basilea del 1979 va marcar un abans i un després. Núñez va saber entendre l’emergent paper dels mitjans de comunicació, i es va esforçar a controlar diaris amb sopars en reservats i parlant molt, tant a la televisió com a la ràdio. El poder de la imatge televisiva seria clau per construir una imatge de Núñez que estaria relacionada per sempre més amb la sàtira del programa 'Força Barça'. La seva aposta per donar la cara amb un estil oratori curiós –moltes vegades acabava plorant– va convertir-lo en una de les figures més populars del país. Núñez va mantenir sempre distàncies amb figures com Jordi Pujol, que veia com el constructor mantenia sempre el poder al Barça, derrotant en ocasions candidats pròxims al govern convergent.

Núñez va fer créixer el club a nivell econòmic, obsessionat en el patrimoni, i va començar a fitxar esportistes com qui fa negocis. Amb molt de pes a la Federació Espanyola, va entendre el poder de la televisió i va deixar la Lliga un any allunyada de les càmeres, fins que no es va signar un contracte televisiu que va aportar molts diners a un Barça que fitxaria jugadors com Maradona i Schuster. Seva va ser la difícil gestió del motí de l’Hesperia, el 1988, o del segrest de Quini. Amb ell, el Barça deixaria de ser un club ancorat en el passat, i es construirien La Masia, el Miniestadi, el tercer anell del Camp Nou i el museu que porta el seu nom, i s'apostaria pel mercat internacional per primer cop.

A finals del seu mandat intentaria tirar endavant el projecte Barça 2000, que pretenia canviar gairebé mig barri de les Corts. Home ambiciós, segons el periodista Josep Maria Huertas –que sempre deia que Núñez havia somiat ser alcalde de Barcelona–, "mai va creure en la ciutat, només va creure en el seu negoci". I, quan el seu negoci va ser el Barça, el club va guanyar diners i títols. Una de les obsessions de Núñez va ser evitar que els jugadors aconseguissin massa poder, i va tenir baralles sonades amb Diego Armando Maradona –com el dia que va retenir el passaport de l’argentí per evitar que marxés a jugar un partit d’homenatge a Breitner–. Maradona va acabar destruint trofeus al Camp Nou davant de Casaus per exigir el seu passaport mentre Núñez sentia la trencadissa tancat al seu despatx. Schuster, per la seva banda, estaria un any sense jugar. I futbolistes com Stòitxkov i Guardiola també marxarien del club sense tenir bona relació amb un home de discurs rialler però de caràcter fort. La llegenda diu que un dels primers cracs que van marxar va ser Johan Neeskens, el 1978, a qui no va voler renovar perquè l'holandès no va acostar-li paper de vàter al vestidor del camp de l'Hèrcules, on Núñez va tenir una urgència.

El mandat de Núñez va estar marcat per guerres internes i externes, com els enfrontaments amb els presidents del Madrid Luis de Carlos i Ramón Mendoza. Va declarar 'persona non grata' periodistes com José María García i Álex J. Botines per haver publicat que un jugador, Carrasco, no tenia en regla els papers referents al servei militar. El president volia decidir-ho gairebé tot, llavors, amb situacions estranyes, com quan va forçar el brasiler Cleo, fitxat per ocupar el lloc del lesionat Schuster, a casar-se per silenciar rumors sobre si era homosexual. El mateix Núñez faria de padrí del casament.

El 1988, després d’algunes Copes i la Lliga de Terry Venables, va decidir fitxar com a tècnic un Cruyff a qui ell mateix havia criticat quan era jugador. Amb l’holandès la relació sempre seria ben particular, defensant-se i atacant-se. Estimant-se i odiant-se. Núñez el va defensar quan la pilota no entrava, però va intentar evitar que l’holandès tingués massa poder els anys del Dream Team, quan van arribar quatre Lligues consecutives i la primera Champions, el 1992 a Wembley. Després de la derrota a la final d’Atenes del 1994 contra el Milan, Núñez va començar a preparar el comiat de Cruyff, amb qui va tenir baralles ben sonades durant 8 anys.

Oposició, dimissió i presó

Durant el seu mandat, Núñez va sobreviure a opositors com Sixte Cambra i el grup de l’Elefant Blau, on un jove Joan Laporta anava preparant el seu projecte, destinat a acabar amb el nuñisme que van continuar Joan Gaspart, fidel company de batalles de Núñez, i Enric Reina. En els últims anys va apostar per Van Gaal, justament quan la justícia li posava un ull a sobre després de descobrir una sèrie d'irregularitats en algunes inspeccions d'Hisenda.

Davant la pressió, Núñez va decidir dimitir el 2000 i convocar unes eleccions que van donar a Joan Gaspart la presidència. Gaspart, però, no va saber cuidar el llegat de Núñez, sinó que va enfonsar el club i va obrir la porta a l'entrada de Laporta. Fora del club, Núñez no trobaria la pau, ja que acabaria a la presó per un cas de corrupció. En les seves últimes intervencions públiques, Núñez es queixaria per la pèrdua de patrimoni del seu Barça, que va seguir des de la distància.

En total, en els seus 22 anys de mandat, Núñez va obtenir 27 títols de futbol, entre els quals destaquen 7 Lligues (1985, 1991, 1992, 1993, 1994, 1998 i 1999), 6 Copes del Rei (1981, 1983, 1988, 1990, 1997 i 1998) i una Champions (1992). Les seccions també van fer-se un fart de guanyar títols durant el mandat del president recordat per haver fet gran el club de Barcelona, "la ciutat que porta el nom del nostre club", com va dir un dia per error.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF