La fiscalitat afavoreix els plans de pensions
Els avantatges impositius compensen els rendiments més baixos comparats amb els fons d’inversió
Tothom que té estalvis rep ofertes del banc o d’empreses financeres per invertir-los. Aquestes ofertes normalment consisteixen en diverses modalitats de dos productes molt populars entre els estalviadors: els fons d’inversió i els plans de pensions.
Sobre el paper, es tracta de dos vehicles d’estalvi molt similars: carteres d’actius (accions o bons, per exemple) que donen un rendiment mensual. Ara bé, la seva gestió pot ser molt diferent. Segons un estudi de la consultora Mercer i l’escola de negocis Esade, els fons d’inversió acostumen a tenir, en general, uns rendiments superiors als dels plans de pensions, la qual cosa converteix el primers en instruments d’inversió a priori més atractius.
“En el sector dels fons d’inversió hi ha més competència”, explica el catedràtic d’economia financera de la UPF Xavier Freixas. Això fa que els gestors de fons estiguin “més a l’aguait” de les inversions, els rendiments i l’evolució dels actius. Les comissions també són diferents: en el cas dels fons són, per llei, d’un 2,25% com a màxim, però poden ser inferiors, com apunta Freixas. En aquest sentit, la competència és un altre factor que afavoreix el consumidor, ja que les empreses gestores poden utilitzar unes comissions més baixes com a reclam comercial.
En canvi, en els plans de pensions, les comissions depenen del pla en concret, que pot ser de tres tipus: de renda fixa (amb inversió en deute públic o privat), de renda variable (amb accions) i els mixtos, que són una combinació dels altres dos. Segons la categoria, els fons tenen un màxim de comissió de gestió que va del 0,85% de la renda fixa a l’1,5% de la renda variable.
Els fons d’inversió permeten disposar dels diners invertits en qualsevol moment, cosa que no és així en el cas dels plans de pensions, que només es poden rescatar quan el titular es retira o en algun altre cas específic, com una malaltia llarga o un atur de llarga durada. Tal com indiquen els respectius noms, els fons suposen una inversió pura, de manera que el client pot decidir desinvertir i recuperar els diners quan ho desitgi, mentre que el pla de pensions està pensat com un instrument d’estalvi per, quan es liquida, tenir un complement a la jubilació. A més, aquesta diferència conceptual fa que tinguin fiscalitats diferents i que els plans de pensions hi surtin guanyant.
Invertir ‘a mitges’ amb l’Estat
La principal raó que empeny molts inversors a optar pels plans de pensions davant dels fons d’inversió -malgrat que ofereixen rendibilitats inferiors-és l’avantatge fiscal dels primers.
Quan una persona destina uns diners cada mes a un pla de pensions, a final d’any pot deduir-se un 30% (amb un topall de 8.000 euros) de tot el que hi hagi destinat. Segons Freixas, a efectes pràctics és com si l’estalviador i l’Estat “anessin a mitges en la inversió”, ja que Hisenda li torna part del que hi ha posat. És només en el moment de cobrar que ha de pagar, tributar el que cobra com una renda del treball i pagar l’IRPF corresponent. És a dir, tot i que finalment acaba pagant una quantitat d’impostos important, durant anys ha vist com se li retornava part dels diners invertits en el pla, que li han donat uns interessos.
“És un impost diferit”, afegeix el professor Freixas. Aquesta situació afavoreix especialment “les rendes més altes” -que són les que més estalvien-, ja que poden recuperar fins a 8.000 euros anuals a la declaració de la renda. En canvi, per a petits estalviadors, la deducció no compensa la rendibilitat inferior dels plans.
