Economia 14/11/2021

La desigualtat immobiliària es dispara a l'Estat en dues dècades

Un estudi de la UAB demostra que els espanyols més rics van acaparar pisos i propietats durant la crisi financera

3 min
Palma és l'única ciutat de l'Estat on el preu ha augmentat un 60% els darrers cinc cinc anys.

BarcelonaLa història del mercat de l’habitatge a Espanya el segle XXI ha sigut una muntanya russa, amb la bombolla els primers 2000, el seu esclat a partir del 2008 i la posterior recuperació, sobretot a partir del 2014. Una història de pujades i baixades que ha canviat la fesomia del sector, segons mostra un estudi dels investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Diederik Boertien i Antonio López-Gay.

El totxo sempre ha estat a Espanya, a diferència d’altres països, un dels principals actius d’inversió. L’estudi demostra, però, que la crisi va provocar un augment de la desigualtat en aquest mercat: mentre augmentava la dificultat per a la majoria de la població per accedir a una llar, els més rics es dedicaven a acumular pisos. És més, el mercat immobiliari ha contribuït a augmentar la desigualtat entre els espanyols. Les dades mostren aquesta desigualtat creixent. El coeficient Gini serveix per mesurar la desigualtat d’una societat (al 0 no hi ha desigualtat i a l'1 la desigualtat és màxima). Doncs bé, aquest indicador va passar del 0,52 el 2002 a 0,68 el 2017. Un altre indicador: el 2002 el 10% de les llars tenien un 43% de la riquesa a l’Estat, i el 2017 aquest 10% tenia ja el 54% de la riquesa.

La conclusió és clara: durant la crisi les llars més riques van poder comprar més propietats i ara són encara més riques. Això, explica a l’ARA Boertien, “és un fenomen que es veu a tots els països amb ciutats grans i mercats tensionats”, però “a Espanya és més exagerat”, assegura.

A l’Estat, l’habitatge és la principal font de riquesa de les famílies. Però hi ha hagut un canvi important en l’estructura que reflecteix l’augment de la desigualtat. El 2002, un 14% de les famílies no tenien cap propietat immobiliària. El 2017 el percentatge havia pujat fins al 18%. És a dir, va augmentar el nombre de famílies sense accés a un habitatge en propietat. L’increment més notable d’aquestes famílies no propietàries es va produir els anys més recents. Segons l’estudi, és probable que l’explosió dels preus de l’habitatge durant el període 2017-2019 encara hagi reforçat més aquesta tendència a l’augment de famílies sense propietats immobiliàries. 

En contraposició, el grup de llars que més ha crescut de forma relativa en aquest període és el de les que tenen tres o més propietats, que ha passat del 9% de famílies el 2002 a gairebé el 20% el 2017, en una clara mostra d’aquesta tendència a l’augment de les desigualtats. Cal tenir en compte, però, que no totes aquestes propietats immobiliàries són habitatges, sinó que també s’hi inclouen solars, terrenys, oficines i garatges que no formen part de la llar. Tot i això, la majoria d’aquestes propietats són habitatges destinats al lloguer o a segones residències.

Rendibilitat per lloguer

En aquest augment de les famílies que van acumular més propietats hi juga un paper primordial l’entorn de baixos tipus d’interès. En aquesta situació, és difícil trobar actius en els quals invertir per aconseguir una bona rendibilitat i moltes famílies van optar pels pisos perquè aporten una rendibilitat per lloguer –que a més els últims anys ha anat a l’alça–, i si no hi ha una bombolla, amb el temps comporten una plusvàlua, una revalorització important .

Per a Diederik Boertien, és una bola que es fa cada cop més grossa. “Les famílies amb més riquesa podien comprar més propietats, cosa que augmentava la seva riquesa”, explica. “És a dir, les famílies més riques tenien més oportunitats d’augmentar la seva riquesa”. I això va passar en un moment, el de l’esclat de la bombolla immobiliària, en què els preus dels pisos van baixar molt, cosa que, als que tenien recursos, els va facilitar augmentar encara més el nombre de propietats i, per tant, la seva riquesa. No obstant això, aquest investigador indica que el 10% de la població més rica no va ser qui va impulsar aquest fenomen, perquè estan més acostumats a altres productes d’inversió, com poden ser la borsa o els fons. Qui se’n va beneficiar més, diu Boertien, és la capa de la població amb una riquesa mitjana-alta.

L’estudi conclou que a Espanya, on hi ha problemes d’accés a l’habitatge per a moltes famílies, la inversió immobiliària no para d’incrementar-se, i no només per part de fons d’inversió, sinó també de petits propietaris privats, i això augmenta les desigualtats.

stats