La competència digital, la mala gestió i una estructura antiquada expliquen la fallida de Thomas Cook

LondresQuan en les primeres hores de la matinada de dilluns passat Peter Frankhauser, conseller delegat de Thomas Cook, va anunciar-ne la fallida, la companyia tenia en reserves d’efectiu 1.079.978 euros i, en comptes corrents bancaris, 35,2 milions. Ateses aquestes dades, Frankhauser va informar que el tour operador hauria quedat “sense líquid el 4 d’octubre, i probablement abans”.

Aquestes no són les úniques xifres que expliquen el final d’un gegant amb peus de fang. Les dades del balanç, també conegudes arran dels documents de la fallida, són igualment cridaneres. El dèficit total arribava als 3.500 milions d’euros, dels quals només s’havien consolidat 2.145. Massa pedres a la motxilla per continuar surant, malgrat els 10.160 milions de vendes anuals i els 19 milions de clients. El darrer clau del taüt va ser la impossibilitat d’aconseguir entre 225 i 280 milions d’euros que demanaven bancs i creditors per poder continuar mantenint les operacions. 22.000 empleats a setze països del món han quedat al carrer, amb l’excepció dels treballadors de Condor, la companyia aèria alemanya del grup, que ha estat rescatada i continua volant.

Indiferència de Downing Street

L’intent de darrera hora d’empresaris turístics de les Balears, que el cap de setmana passat van aconseguir comprometre d’urgència cent milions d’euros per convertir-los de deute en accions de Thomas Cook -com admetia el president d’Iberostar, Miquel Fluxà, en una entrevista a Última Hora -, va ser torpedinat per Downing Street. El govern de Boris Johnson no va voler establir un precedent. “Hauria estat llançar els doblers”, va afirmar en la compareixença al Parlament, dimecres, el ministre de Transports, Grant Shapps.

Què explica el desastre? Una multiplicitat de factors: socials, econòmics, meteorològics -ni que sigui conjunturalment, pel bon temps d’aquest estiu a la Gran Bretanya- i la inestabilitat política en algunes de les destinacions tradicionals de la companyia.

John Strickland, especialista en aviació civil que va comparèixer davant del Parlament britànic durant la investigació sobre la fallida de la companyia aèria Monarch, ara fa dos anys, assegurava aquesta setmana en declaracions a la BBC: “Els recents intents de reestructurar [el deute] per part de Thomas Cook em van semblar molt poca cosa i es van fer massa tard”. Per part seva, Tim Jeans, ex director general de l’esmentada Monarch, apuntava també aquesta setmana a BBC Radio 5 que Thomas Cook tenia “un model de negoci analògic en un món digital”. Ho demostra, per exemple, una estructura d’elevat cost de 500 botigues al Regne Unit en uns moments en què bona part del negoci ha patit una transformació radical, amb l’aparició d’agents de venda i reserves en línia, com Booking o Expedia, a més de les nombroses companyies aèries de baix cost.

Amb molt pocs actius, a banda de la flota d’avions -116 aeronaus que Frankhauser havia intentat vendre a darrera hora- i alguns hotels, quan els clients van abandonar les botigues de Thomas Cook per fer les seves pròpies reserves a través d’internet, el destí de la companyia semblava segellat. D’altra banda, Thomas Cook ja va estar a punt de fer fallida el 2011, quatre anys després que compràs la companyia Going Places per intentar esdevenir el grup turístic més important de tot Europa. Un préstec d’emergència d’un grup de bancs, dirigit pel Royal Bank of Scotland, irònicament el que ara ha provocat la caiguda, va salvar la companyia. Llavors, però, el gran problema del grup eren uns números vermells de 2.400 milions d’euros en el fons de pensions. El 2013 va intentar afrontar el problema recaptant-ne 480 de part dels accionistes.

Sis anys després, Thomas Cook s’ha tornat a situar al forat on era a causa dels factors ja esmentats, que, a grans trets, es poden resumir en una molt mala gestió, l’exemple més clar de la qual és el caòtic intent de reestructuració. A banda, és clar, de la depreciació de la lliura arran del Brexit.

Els 9,45 milions d’euros que Peter Frankhauser ha cobrat entre els anys 2015 i 2018, malgrat el fet que Thomas Cook no ha repartit dividends des de 2011 -amb l’excepció del 2017 i 2018-, acaben d’esbossar el quadre d’un gegant analògic víctima de l’època digital.