“Quan vam obrir la Llibreria Catalana, els fatxes de Maó ens la volien cremar”

CiutadellaLa Llibreria Catalana de Maó tanca. La seu de les antigues reunions clandestines del moviment socialista de Menorca en els primers mesos després de la mort del dictador ha dit prou. Miquel Llompart, fill de Santiago Llompart, cofundador del PSM i de la llibreria, ha decidit jubilar-se i vendre el negoci. Sense descendència ni relleu generacional, amb ell tanca una etapa de 49 anys que ha marcat els autors i les obres de temàtica menorquina, que sempre han trobat el seu espai de difusió en aquesta cèntrica cantonada del carrer de Sant Manuel amb el camí del Castell.

La llibreria obrí el 21 d’abril del 1976, sota el guiatge de Santiago Llompart i del que anys després seria conseller i diputat autonòmic del Partit Popular, Manuel Jaén Palacios. Dos socis políticament antagònics que ben prest van separar els seus camins. Al cap de quatre mesos de posar en marxa el negoci, Jaén Palacios l’abandonà i la llibreria ja quedà només en mans de Llompart i la seva esposa. Miquel, el fill, hi entrà a treballar també de ben jove.

Van ser, precisament, els primers anys els més durs que recorda. “Ma mare era catalana i mon pare tenia ben clar quina era la nostra llengua i la nostra cultura”, remarca Miquel Llompart. Per això, no va dubtar a posar a la llibreria un nom especialment agosarat per a la Menorca predemocràtica de l’època. “Els fatxes de la ciutat ho van veure com un sacrilegi. Vam patir pintades i vam rebre cartes anònimes amenaçant-nos de cremar la llibreria”, recorda. Però aquests moviments “reaccionaris” no van aconseguir el seu propòsit. “No vam baratar mai el nom, ni se'ns va passar pel cap. Tot va quedar en fum de formatjada”.

Els darrers dies

Aquests darrers dies són de molta visita i de comiat per a Llompart. Les prestatgeries de la llibreria ja són gairebé buides, però sempre hi té gent. “Ja fa dies que vaig a dinar a les dues i torn a les tres per poder atendre tothom. He rebut una allau de mostres d’afecte, complicitat, estima i gratitud. No són clients. Per damunt de tot, són amics”, diu el fins ara propietari, mentre convida una mare amb els seus fills a “mirar els llibres d’allà darrere, que són infantils”. “Si us agraden, agafau-los sense problema”, els diu.

Ha entrat també Albert Fortuny, l’empresari de la botiga de roba del mateix nom que hi ha uns metres més avall al carrer i que fa poc també va tancar les portes després d’haver-se mantingut activa al llarg de 77 anys. “Ve a liquidar la venda dels llibres del seu fill”, explica Llompart. José Antonio Fortuny és un més dels nombrosos autors de Menorca que s’han autoeditat l’obra o han recorregut a llibreries com la Catalana per deixar part dels exemplars en dipòsit. Encara l’any passat, la Llibreria Catalana va ser una de les comptades vuit que van participar en la Fira del Llibre en Català de Menorca organitzada –amb polèmica prèvia– pel Consell Insular. En el seu primer Sant Jordi va ser l’única.

Miquel Llompart també ha aprofitat la recent festivitat de Sant Jordi per treure l’estoc de llibres al carrer, en el marc de la fira que l’Ajuntament de Maó ha muntat a la plaça de la Constitució i als carrers Nou i de l’Arravaleta. La literatura catalana ha estat la més demanada, però també dos títols en castellà que Llompart tenia als prestatges: Por si un día volvemos, de María Dueñas, i La muy catastrófica visita al zoo, de Joël Dicker. “Ha estat la darrera onada de vendes”, diu. Ja fa dues setmanes que va aturar de rebre novetats editorials i ja només se centra a liquidar el poc que li queda. “Puc dir amb el cap ben alt que mai no hem tornat un rebut a cap proveïdor. Hem pagat fins a la darrera pesseta, i així serà fins que tanqui”, comenta orgullós, satisfet també d’haver sabut “aprofitar l’oportunitat” que ara se li ha presentat per desprendre’s del negoci familiar i poder tenir “una bona jubilació”.

Miquel Llompart ja feia un temps que estava “apurat perquè no tenc ningú darrere i, si em passava alguna cosa, no podia deixar el timó ni a ma mare, que ja és molt gran, ni a la germana, que no sap res del negoci”, però l’oferta que ha rebut ha acabat clarificant-ho tot. “Fa uns dies que no tenc ni temps per alenar, però sé que, quan es faci efectiu el traspàs, podré llegir més i em convertiré en client dels meus amics llibreters”, comenta.

“L’única pena” que sent és que el nou propietari “no pensa continuar amb la llibreria i, pel que he sentit, tampoc no ho convertirà en un comerç, però ho entenc perfectament. La venda en línia, els ebooks i la competència han fet molt de mal al comerç en general, i també a les llibreries”. Així i tot, algunes fins i tot anteriors a la Catalana, com la Llibreria Sa Catòlica del carrer de Hannover, encara resisteixen, si bé aquesta “ha passat per diferents mans”, recorda Llompart. Ben poques com la Catalana han mantingut la propietat des dels orígens.

Mig segle després i en un context ben diferent, la Llibreria Catalana passa a ser història, però quedarà ben viva en el record de la cultura i de Maó. “L’espai –diu Miquel Llompart– es buida de llibres, però no de records, de converses, de moments, de debats, de cultura i de vida”. Algun dia es llegirà que, gràcies a ell i als seus pares, en aquesta cantonada del carrer de Sant Manuel es va viure un esclat d’identitat menorquina.