Tota una vida cercant Daria i Mercè, assassinades a Manacor el 1936

ManacorCarles Buxadé tenia dos anys quan les seves ties, Daria i Mercè Buxadé, s’embarcaren a 22 i 18 anys al port de Barcelona amb l’expedició del capità Alberto Bayo. En guarda un record difús, però suficient per haver dedicat dècades de la seva vida a cercar la veritat sobre el cruel destí d’aquelles dues dones a qui ja no tornà a veure mai més. “Evidentment, era molt petit, però recorda haver-les vist pujar a un camió descobert amb moltes altres dones, una desena aproximadament”, relata la seva filla, Ann.

Daria i Mercè havien nascut a Mèxic, filles d’un matrimoni emigrat de Santa Coloma de Farners, on tornaren encara ben petites. L’estiu del 1936, s’enrolaren com a voluntàries de la Creu Roja amb l’exèrcit republicà que pretenia recuperar la Mallorca revoltada contra la democràcia vigent. En un moment en què les comunicacions eren precàries, no s’assabentaren de la retirada sobtada de les tropes de Bayo i quedaren a la seva sort en territori controlat pels feixistes.

El 5 de setembre del 1936 foren violades, insultades, vexades i assassinades en un acte públic. Amb tota la crueltat que hom és capaç d’imaginar, Daria i Mercè Buxadé foren matades a Manacor per ordre del sanguinari feixista Arconovaldo Bonaccorsi, l’autoproclamat “comte Rossi”. No estaven totes soles, les acompanyaven altres tres dones, també infermeres voluntàries: Maria Garcia Sanchís, Teresa Bellera Cemeli i, segons apunten les darreres investigacions, la hipòtesi més plausible és que la cinquena fos Josefina Garcia Prats.

L’únic que va saber-ne la família fou que havien mort, però no on, quan, ni en quines circumstàncies. “Després de la guerra no se’n parlava gaire”, explica Ann Buxadé, filla de Carles, i un tel de silenci cobrí aquella història. El pare de Carles, germà de Daria i Mercè, “no en volia parlar. El meu pare, en canvi, ho va guardar dins el cor”, assegura.

Els tombs del destí feren que Carles fes el servei militar a Mallorca, però encara que “duia Daria i Mercè dins el cor”, el context li feu impossible investigar res. L’any 1960 s’establí a Irlanda del Nord. La distància va actuar en aquell cas com un esperó, i li donà la llibertat que necessitava per mirar enrere. No va ser fins que es va jubilar que es va dedicar a reunir cartes, fotografies i records dispersos entre Catalunya, Mallorca i Mèxic, i d’aquell treball en resultaren dos llibres sobre la família. “Ningú no havia pogut comprovar ni confirmar res fins que el meu pare va començar-ho a investigar”, relata Ann, que viatjava quan el seu pare no podia per ajudar-lo a reunir el material.

El viatge a Manacor

Després de l’any 2000, decidí anar personalment a Mallorca amb la seva esposa. El matrimoni passà un dia sencer a Manacor cercant informació, però ningú no els en sabia o volia dir res. Quan estaven a punt de desistir, una trobada fortuïta a la biblioteca amb un jove que els havia sentit parlar i demanar els obrí una finestra inesperada.

Estirant el fil arribaren a Tomeu Ferrer i a Antoni Tugores. D’aquest encontre en sorgí una amistat i també tot un intercanvi d’informació decisiu perquè Tugores pogués reconstruir la vida de les germanes. Una recerca que ha permès també recuperar qui foren abans de convertir-se en víctimes:dues dones “molt joves, amb molt de talent i aventureres”. Daria tocava el piano i pintava, i la família encara en conserva algunes obres originals. Decisives havien estat també les investigacions de Josep Massot i Muntaner, Miquel Alenyà i Llorenç Capellà, sobre aquesta història.

“La tossuderia d’en Carles de voler saber i no aturar-se de cercar el que havia passat a les seves ties és admirable i d’aquí neix la nostra amistat i col·laboració”, expressa l’investigador i historiador Antoni Tugores, que l’any 2017 va publicar Moriren dues vegades. Daria i Mercè Buxadé, infermeres catalanes assassinades a Mallorca l’any 1936.

Trobades a Son Coletes

El 22 de març del 2023, el Govern de les Illes Balears feia pública la troballa:les excavacions a Son Coletes havien localitzat les restes de tres dones que podrien ser milicianes del desembarcament del capità republicà Alberto Bayo. Els cossos es trobaren acaramullats, de panxa a terra i coberts de calç, juntament amb els de 17 víctimes més dels franquistes en la tercera fase d’excavacions del cementeri de Manacor, inclosa en el IV Pla de fosses.

Les especulacions no tardaren a arribar i tot d’una ja es parlà que podrien ser les restes de les cinc milicianes sanitàries. “O eren elles o eren les Roges del Molinar, ja que no hi havia constància de cap altre grup de dones assassinades juntes”, explica l’historiador manacorí.

El fill d’una altra de les germanes Buxadé, Maruja, que tornà a Mèxic després de la guerra fugint de massa desgràcies, va ser qui va poder aportar l’ADN, imprescindible per a les tasques d’identificació.

Incògnites per resoldre

“Durant tots aquests anys s’han obert moltes portes i finestres”, afirma l’investigador i dramaturg Jaume Miró, que fa més de vint anys topà amb el diari que una de les milicianes escrigué des del front de guerra a Mallorca i que publicà, per primera vegada el diari falangista Arriba l’any 1938 i que ja havia recollit el pare Massot. Resultat d’aquesta voluntat de posar llum a aquesta història foren l’obra teatral Diari d’una miliciana i el documental Milicianes, a més de la investigació feta amb Julià Rodríguez, que apunta la identitat de la cinquena miliciana.

Què ens queda per descobrir d’aquestes cinc dones? “Ens queda tenir la seguretat al 100% que Josefina Garcia és l’autora del diari; ens queda trobar el diari original i, el més important:que es pugui identificar aquest grup de dones trobades a Son Coletes. Sabem 100% que són elles, i només que n’identificassin una, sabríem qui són”, afirma Antoni Tugores.

Homenatge a Santa Coloma de Farners

Santa Coloma de Farners, el poble d’on provenien els pares i els padrins de les germanes Buxadé, els va retre el passat 5 de setembre el primer gran homenatge d’ençà d’aquell dia fatídic, nou dècades enrere. Va ser a iniciativa de La Bulla, una entitat formada per joves que aconseguí implicar l’Ajuntament i bona part del municipi en un cicle de memòria desenvolupat durant mesos. “Molts de farnesencs no coneixien aquesta història i per poca sensibilitat que tinguis, arriba molt endins”, explica Tugores.

Carles Buxadé i la seva filla Ann viatjaren des d’Irlanda del Nord per assistir-hi. Allà, amb les emocions a flor de pell, es reuniren amb una vintena de membres de les dues branques de la família Buxadé Adroher. Per a Ann, tot el camí “conduïa fins a aquest moment”. La Bulla, l’entitat juvenil impulsora del cicle, i la resposta de Santa Coloma han convertit una recerca familiar en memòria col·lectiva.

La Bulla ha volgut aprofitar el 90è aniversari per “revertir la situació injusta” que havia condemnat Daria i Mercè Buxadé al silenci i la desmemòria. “Volíem posar-les al lloc que mereixen tenir a Santa Coloma i donar a conèixer la seva història amb el rigor dels historiadors”, explica Ernest Morell, membre de l’entitat. Amb aquest objectiu, La Bulla ha organitzat durant els darrers mesos projeccions, conferències, presentacions, recitals i actes de memòria al voltant de Daria i Mercè.

La importància de la reparació

Aixecant-se de la cadira que l’ajuda a moure’s i amb la cura de la seva filla, Carles Buxadé destapà, aquell dissabte, a l’edat de 92 anys, dues pedres Stolpersteine amb el nom de les seves ties instal·lades davant la casa on varen créixer i va poder contemplar el mural de Roc Blackblock dedicat a elles. No ha estat fins ara que “han tornat a casa amb el seu nom net”, diu Ann. Santa Coloma de Farners ha tancat una part del cercle. “En aquells dos moments vaig veure que se li omplien els ulls de llàgrimes”, recorda emocionada.

“Ara tothom podrà veure els seus noms i recordar que varen existir”, sosté el nebot d’aquestes dues dones a qui, durant dècades, la propaganda falangista volgué deshumanitzar amb calúmnies. Restituir-los la identitat també desfà la difamació franquista.