30 anys fent pinya per tocar el cel amb la mà

ManacorLa cap de colla, Neus Barceló, demana silenci. El corral del carrer Nou, 35 de Manacor és ple a vessar. Hi ha assaig i falten pocs dies per a una de les actuacions més importants de la temporada castellera a Mallorca:la celebració del trentè aniversari dels Al·lots de Llevant. Es fa una prova d’un castell que es vol dur a plaça i tothom necessita màxima concentració.

Poc s’ho devia pensar aquell grup de jovencells –que un dia d’excursió al coll del Jou del 1995 tornà al poble amb la curolla de muntar una colla castellera a Manacor–, que el que semblava una quimera arribaria als trenta anys. Els primers assajos foren al poliesportiu de Portocristo. Unes fotocòpies d’un llibre de castells eren tota la tècnica que tenia aquell grup d’entusiastes. “Durant els primers assajos, no sabíem ni com pujar, ni com fer una pinya, ni com fer res. Vàrem començar llegint una guia del món casteller que deia: ‘Això és una crossa, això és un contrafort, això són unes primeres mans, això són unes segones, això és un baix...’”, recorda divertit el primer president de la colla, Antoni Puig. Poc després, la visita de l’equip tècnic dels Xiquets de Reus posà les bases del mètode.

La primera actuació va ser el 1996, eren moments en què tot estava per fer i tot era possible, i el mateix any que també sorgiren els Castellers de Mallorca. “Del 1996 al 2005 érem joves que descobrírem i aprenguérem amb avidesa i passió”, rememora qui fou cap de colla durant vuit anys, Joan Llodrà. En aquella etapa s’arreglà la seu on assagen els Al·lots i molta de gent s’hi acostà.

Entre el 2006 i el 2018 arribaren la “consolidació i les grans fites, amb la maduresa del nucli dur”. Va ser el moment en què la colla descarregà dos dels millors castells de la seva trajectòria:el 2d7 i el 4d8. Aina Bonet tenia 8 anys i va fer l’aleta dels dos 4d8 que han descarregat els verds. “Al Concurs de Tarragona, na Mariona Pedrals, que feia d’aixecadora, i jo estàvem molt nervioses. No record gaire el moment de pujar, però sí l’aleta: el castell no es movia gens. A la Bassa, estàvem més tranquils i fins i tot allà dalt na Mariona ens xerrava del temps. Mon pare feia de baix: ell començava el castell i jo l’acabava;va ser increïble”, recorda emocionada.

Però no tot són flors i violes, i el covid-19 suposà una estocada greu en una activitat marcada per l’altíssim grau de contacte físic. S’aturaren els assajos i s’encetà una etapa molt complicada. “La pandèmia va fer molt de mal perquè canvià l’ànim col·lectiu”. Però d’aquell moment crític en sorgí un relleu generacional compromès, que arriba al 2026 amb una reviscolada important: vint castellers nous en només mitja temporada. Llodrà hi adverteix senyal de “bons auguris, però la feina ara es fa tira a tira i no de manera frenètica, com al començament de tot”. Els Al·lots de Llevant han entrat a la maduresa.

Una colla que esdevé família

Una de les claus de l’evolució i èxit de la colla és que s’ha anat convertint en un espai on persones de diferents generacions comparteixen espai i afició. Lara Gelabert és la presidenta dels Al·lots de Llevant. Hi entrà de bracet del seu fill de tres anys i mig, a qui la seva mestra, una altra de les castelleres de llarga trajectòria, Maria Martí, li proposà d’anar a un assaig. “Vàrem quedar absolutament atrapats. Crec que tothom que ve queda atrapat per la família que és la colla”.

Fer castells i formar part d’una colla no és una activitat més, sinó una manera de viure. Dins hi han germinat amistats i amors, dels quals també han nascut infants que avui són de la canalla. Rosa Pasqual n’és un exemple: hi entrà a només nou anys i, a força d’acompanyar-la als assajos, s’hi acabaren incorporant son pare, sa mare i el seu germà. Amb els anys, també hi trobà parella i ara hi participa amb les seves filles. “Sempre hem viscut la colla com una activitat familiar. Està molt bé tenir alguna cosa en comú que no es limiti a l’espai de casa”, assegura.

Per a ella, aquest caràcter intergeneracional és una de les grans riqueses dels Al·lots de Llevant: “Hi pots trobar des d’infants petits fins a gent gran. S’hi crea un respecte als grans i coneixes altres maneres de viure i de funcionar com a família. Aquesta convivència és una de les coses millors”.

Compromís, solidaritat i valor

La canalla és una part fonamental en tot aquest engranatge. Pilar Barceló és la cap de canalla, començà a fer castells fa 29 anys, quan en tenia 8 i, per tant, ha passat per moltes posicions i experiències que avui pot transmetre als més petits. “Intentes acompanyar en la solidaritat. Més que ensenyar a pujar, sobretot intent fer feina perquè ells se sentin part de la colla i que estiguin contents dins el col·lectiu”. Un dels moments en què tot pren sentit, explica, és quan un dels infants de la canalla aconsegueix una nova fita, tots els altres se n’alegren. La colla actua, en aquest sentit, com un catalitzador de la generositat i la feina en equip. Força, equilibri, valor i seny és el lema casteller per antonomàsia. Potser caldria afegir-hi confiança i força col·lectiva. Fer castells no només és pujar, també és aguantar des de la base, fer pinya.

Acaba l’assaig i Pilar Barceló revela a la colla les promeses que ha fet la canalla si els Al·lots aconsegueixen descarregar el 5d7 a la pròxima diada. La cartolina passa de mà en mà entre somriures i expectació. Ara caldrà que la il·lusió, la constància i el compromís de tota la colla converteixin aquells propòsits en realitat. A plaça es veurà.