Les escoles rurals que combateren l’analfabetisme

PalmaA principi del segle XX les Balears tenien prop de 370.000 habitants. D’aquests, uns 300.000 vivien a Mallorca i uns 100.000 s’aplegaven a Palma. Eren una de les comunitats amb la taxa d’analfabetisme més elevada. El 77% de la població no sabia ni llegir ni escriure –en el cas de les dones la xifra era superior. Va ser a partir del 1926, amb la dictadura de Primo de Rivera, quan s’ideà un pla de construcció d’infraestructures educatives per revertir la situació. La majoria de les que hi havia aleshores ocupaven construccions antigues reutilitzades com a escoles i tenien unes penoses condicions de llum i de salubritat.

A les Illes, qui reclamà tenir més centres educatius va ser l’inspector felanitxer Joan Capó (1888-1952), que el 1918 ja havia estat un dels fundadors a Palma del Museu Pedagògic Provincial per promoure la innovació pedagògica. S’inspirà en la Institución Libre de Enseñanza de Madrid (1876). El 10 de juny del 1926 convocà al museu els batles de tots els ajuntaments de l’Arxipèlag, la plana major política i els representants de la comunitat educativa. Els proposà la construcció de 323 noves escoles. “Som –recordà– la província més desatesa [en aquest àmbit]. En general existeix una escola per cada 700 habitants. A les Balears ens resulta una per cada 1.400 […]. En aquests moments en què es confeccionen els pressupostos, hem d’aixecar la veu”.

L’arquitecte escolar

Animant Capó en aquell acte hi havia el palmesà Guillem Forteza(1892-1943), que des del 1921 era arquitecte director de construccions escolars de l’Estat a les Balears. Tenia molt en compte els corrents d’innovació pedagògica imperants a Europa que demanaven centres més ‘amables’ per a l’aprenentatge. Al llarg de la seva carrera, Forteza projectaria 112 centres educatius tant en nuclis urbans com rurals: 20 a Palma i 87 a la resta de Mallorca, 12 a Eivissa, 1 a Formentera i 2 a Menorca. Foren molt aplaudides les seves majestuoses escoles graduades, dites així perquè agrupaven els alumnes en tres graus en funció de l’edat. Amb enormes finestrals i amplis passadissos, s’articulaven al voltant d’un pati per on entrava la llum. La primera que aixecà fou la de Son Sardina, el 1922.

El 1926, enmig d’aquell fervor educatiu, Forteza va ser requerit per molts d’ajuntaments. Volien escoles per als fills d’un sector important de població illenca que vivia disseminada per foravila. Foren les conegudes escoles rurals. Es tractava de centres unitaris, on tots els infants utilitzaven un mateix espai, sense graduació de nivells, d’edats, ni distinció de sexes. Annex a un lateral, tenien també un habitatge per al mestre. L’Estat solia finançar el 20% de les obres, mentre que la resta l’assumien els consistoris –en alguns casos, els veïns s’organitzaren per suplir la manca de finançament.

Manacor és el municipi de Mallorca on es construïren més escoles rurals. L’Associació d’Amics del Museu n’ha inventariat 37. En aquesta categoria no només hi ha les oficials, sinó també les que s’improvisaven en cases particulars i les que l’Ajuntament habilitava en un lloc concret amb la contractació d’un mestre. A la capital del Llevant, Forteza n’hi dissenyà quatre, de línies més austeres encara que igual de lluminoses: la del Puig de l’Anar, S’Espinagar, Son Negre i Sa Murtera. Totes s’inauguraren devers el 1930.

Les escoles rurals també foren una prioritat per a la Segona República (1931-1936), que creà el projecte de Missions Pedagògiques per dur l’educació als pobles més aïllats. En aquesta nova etapa s’inauguraren molts de centres que ja havien estat projectats durant la dictadura de Primo de Rivera. Llavors, el model arquitectònic de Forteza s’implantà a foravila d’altres municipis. A Felanitx destacaren sis centres: el de Portocolom, Son Mesquida, Son Valls-Son Calderó, Son Proenç, Cas Concos i el Carritxó. A Inca, el de Can Tirasset i Can Boquesta. I a Campos, el del Palmer i el de Can Estela (Son Catlar). Menorca és l’illa on aquesta iniciativa educativa és més present en l’imaginari popular. La seva història es pot resseguir en el llibre Les escoles rurals ‘oblidades de Menorca’ (S’Auba, 2020), d’Adolf Sintes.

Sense rondalles mallorquines

A Manacor, tanmateix, la gent gran també conserva moltes anècdotes d’aquells anys de vida lenta i de contacte amb la natura. A Margalina Fullana, de 90 anys, se li il·lumina la cara en parlar de la seva ‘Arcàdia escolar’. “Jo –assegura– vaig néixer a Son Forteza, devora Cala Varques, on els meus pares feien de pagesos. A partir dels 8 anys vaig anar a S’Espinagar. Estava a mitja hora caminant. Teníem horari xapat, fins devers les quatre de l’horabaixa. Per no haver de tornar a casa a l’hora de dinar, m’enduia una mica de menjar, generalment truita i pa amb sobrassada o amb formatge”. En ple franquisme, aquella gran aula enmig del camp era mixta, encara que amb condicions. “Érem una vintena d’alumnes, d’edats diverses. Les nines ens assèiem a una part i els nins, a una altra. Mai no ens mesclàvem, ni a l’hora del pati. A nosaltres no ens interessaven els jocs dels nins”. Aquell entorn bucòlic tampoc no s’escapava de la ideologia del moment. “En acabar les classes, sempre ens feien cantar el Cara al sol”.

Els docents també havien de seguir les consignes del règim, que ja s’havia encarregat de ‘depurar’ els que havien estat fidels a la República. “Durant un any i mig –afirma Fullana– vaig tenir una mestra que va posar el crit al cel en veure que ens havien repartit exemplars de les rondalles de mossèn Alcover. Ens els va prendre tot d’una. Ens digué que no podíem llegir en ‘mallorquí’. I mira que ella era ben mallorquina, de Manacor. A mi les rondalles m’encantaven i allò em va saber un greu de l’ànima. A casa, els dies de pluja, mentre tota la família tallàvem faves damunt el sòtil, els pares sempre ens en contaven i jo tenia moltes ganes d’aprendre’n més”.

El bon ambient entre els alumnes compensava aquella pedagogia castradora. “A S’Espinagar hi vaig fer molt bones amigues. A 14 anys vaig haver de deixar l’escola per anar a ajudar els meus pares. Ma mare, però, no volgué que deixàs d’estudiar. Llavors contractà un mestre per als meus germans i jo que venia a casa alguns vespres, quan ja havíem acabat totes les feines. Jo vaig aprendre més amb aquest home que durant els cinc anys a l’escola rural. Fins i tot ma mare s’asseia amb nosaltres a estudiar. Mon pare, en canvi, mai no va saber ni llegir ni escriure”.

“Aquí es parlarà en castellà”

Biel Veny, de 81 anys, també va anar a S’Espinagar. “Teníem un llibre –apunta– per a totes les matèries. Guard un gran record del mestre Carlos Gómez. Era de Manacor, on avui té un carrer dedicat. Era força amable, es notava que li agradava molt ensenyar. Jo venia de ca les monges del poble, que eren molt rígides”. Un altre alumne de S’Espinagar va ser Llorenç Pascual, de 79 anys. “Des de la nostra finca a l’escola hi havia quatre quilòmetres. Pel camí em solia trobar amb altres companys i xerràvem de les nostres coses. Els dies que plovia arribàvem tots xops a classe”.

Magdalena Galmés, de 81 anys, també passa gust d’evocar la seva infància a Sa Murtera, l’altra gran escola rural de Manacor. “Des de casa, la caminada durava mitja hora. A l’hivern, però, tardàvem una hora, ja que havíem de fer una voltera per no passar per les terres llaurades. Era un centre mixt, però al matí hi anàvem les nines i l’horabaixa, els nins”. A ella li tocà una mestra madrilenya. “El seu home era militar i l’havien destinat a Manacor. El primer que ens digué fou: ‘Aquí es parlarà castellà. Llavors, fora, podreu parlar el que vulgueu’. Es portà molt bé amb nosaltres. Mai no vaig veure que pegàs a ningú”.

Declivi i reconversió

A mitjan dècada dels 70, amb una pagesia que ja sucumbia al boom turístic, les escoles rurals es començaren a tancar. El camí, amb tot, ja l’havia traçat la Llei general d’educació del 1970, que imposava el trasllat d’alumnes a les escoles graduades dels nuclis urbans. El pas del temps condemnà a l’abandó aquells antics temples que dugueren la cultura als fills de la ruralia. A Manacor, a partir de l’any 2000 alguns dels que a final dels anys vint projectà Forteza se sotmeteren a un pla de restauració per a ús públic. Avui s’utilitzen per a trobades, tallers i activitats d’esbarjo diverses. El mateix passà en altres llocs.

A partir de mitjan anys 80 el Govern balear recuperà la filosofia de les antigues escoles rurals amb la posada en marxa, enmig de la natura, dels coneguts camps d’aprenentatge. A tot l’Arxipèlag n’hi ha vuit amb possibilitat de pernoctar-hi per als alumnes. Quatre són a Mallorca: Binifaldó (Escorca) –fou el primer que s’inaugurà el 1985–, Es Palmer (Campos) –habilitat sobre una antiga escola rural–, Orient (Bunyola) i Son Ferriol (Palma). A Menorca n’hi ha dos: Es Pinaret (Ciutadella) i Far de Cavalleria (es Mercadal); a Eivissa, un (Sant Vicent de sa Cala), i a Formentera, un altre (Sant Francesc). Tots són gestionats per la Conselleria d’Educació i Universitat.