Spiderman es multiplica: els multiversos envaeixen el cinema de superherois

BarcelonaEl mem més conegut de Spiderman –i potser de tot l'univers superheroic– és una imatge de la sèrie animada dels 60 en què dos Spiderman s'apunten mútuament amb el dit. L'escena ressona amb força a Spiderman: Sin camino a casa, tercera entrega de les aventures de l'heroi amb Tom Holland sota la disfressa; és a dir, des que Sony va cancel·lar la saga amb Andrew Garfield de protagonista i va entregar les regnes de la franquícia a Marvel. El més important d'aquell moviment empresarial van ser les implicacions per al personatge, que deixava de ser l'únic superheroi del seu món per convertir-se en un engranatge més de l'univers cinematogràfic Marvel que apareixia en pel·lícules d'altres superherois (Capità Marvel: Civil war) i fins i tot lluitava amb Els Venjadors contra Thanos. Aquesta continuïtat argumental entre les aventures dels diferents herois –una clau fonamental de l'èxit dels còmics i les pel·lícules de Marvel– no havia estat possible per als Spiderman de Garfield o Tobey Maguire per un senzill motiu: Marvel (l'estudi de cinema) no té els drets audiovisuals de Spiderman, venuts a Sony a finals dels 90.

Tanmateix, l'aliança actual entre les dues empreses ho canvia tot. A Spiderman: Sin camino a casa, que s'estrena aquest dijous, hi trobem un Peter Parker amb la vida cap per avall arran d'haver-se revelat la seva identitat secreta –tal com es veia al final de Spiderman: lluny de casa–. La solució? Trucar a la porta del Doctor Strange perquè faci un encanteri i el món sencer oblidi que Peter Parker i Spiderman són la mateixa persona. El problema ve quan el conjur falla i els universos alternatius comencen a barrejar-se. Així arriben a l'univers cinematogràfic Marvel alguns dels enemics amb què lluitaven els Spiderman de Garfield i Maguire com el Follet Verd de Willem Dafoe, l'Electro de Jamie Foxx o el Doctor Octopus interpretat per Alfred Molina.

En el fons, la jugada comparteix la lògica maximalista del típic crossover de Marvel (reunir tants personatges de la casa com sigui possible) però sense sortir de l'univers aràcnid. La novetat és que, al plantejar-ho com una trobada entre sagues independents de diferents directors –Sam Raimi la primera, Marc Webb la segona i Jon Watts l'actual–, el resultat esdevé una mena de metacomentari sobre la mateixa franquícia i, de retruc, sobre els tres actors que s'han posat la màscara de Spiderman. La seva presència o no en pantalla és la carta que amaga aquesta entrega amb regust de tancament d'una època i reescriptura del mite de Spiderman.

Un recurs amb base científica

Apareguin al film o no les diferents versions de Spiderman –no farem espòiler–, el que en teoria ho permetria no és només l'acord firmat entre Marvel i Sony, sinó la noció de multivers, un concepte que ha permès teixir algunes de les ficcions contemporànies més complexes, però que en realitat té una base científica molt sòlida. El primer a formular-la va ser el físic Hugh Everett, que a partir de les teories quàntiques sorgides durant la primera meitat del segle XX va postular l'existència de múltiples realitats, cadascuna amb una ona probabilística diferent. La seva teoria no s'ha pogut demostrar, esclar, però la comunitat científica l'accepta perquè encaixa perfectament en els models de la mecànica quàntica.

La idea d'universos paral·lels basats en alternatives infinites va encendre ben aviat la imaginació dels narradors, especialment en l'àmbit de la ciència-ficció i els còmics. El 1961, quatre anys després de la teoria d'Everett, un còmic de Flash va introduir el concepte dels universos paral·lels per fer coincidir en una mateixa aventura el Flash modern dels anys 60 i la versió original dels 40, dos personatges amb identitats, vestits i orígens diferents que fins a aquell moment no havien tingut cap relació i que, de sobte, quedaven lligats en la continuïtat del multivers. En el fons, és el mateix recurs narratiu que s'utilitza a Spiderman: sin camino a casa i serveix al mateix propòsit: cohesionar universos de ficció independents.

Febre pels universos

El multivers ha arribat a ser un recurs troncal del còmic de superherois que dona peu a grans esdeveniments editorials i justifica grans renovacions dels personatges. El cinema de superherois, en canvi, no va explorar gens les possibilitats del concepte durant els primers anys, però això va canviar radicalment a partir de la magnífica pel·lícula animada del 2019 Spiderman: un nou univers, una història sobre realitats paral·leles que col·lisionaven que adaptava lliurement la saga Spiderverse dels còmics i reunia un Spiderman alternatiu (l'inexpert Miles Morales, un adolescent negre i llatí) amb quatre Spiderman alternatius d'altres universos.

L'èxit del film va disparar la febre pels multiversos. Així, la multiplicitat d'universos és el leitmotiv de la recent sèrie de Marvel Loki, que enfronta el germà de Thor a una agència encarregada de supervisar les variacions del corrent temporal. Una altra sèrie recent de Marvel, What if..., és una exploració animada de les realitats alternatives que es generarien introduint certs canvis en la història fins ara coneguda de l'univers cinematogràfic Marvel. I una de les estrenes més esperades del 2022 serà la nova pel·lícula de Doctor Strange, que porta per subtítol In the multiverse of madness [Al multivers de la bogeria] i continua els fets de Spiderman: Sin camino a casa –tant és així que la segona escena postcrèdits del nou Spiderman és, directament, el tràiler del pròxim Doctor Strange–. Però la dèria del multivers no és exclusiva de Marvel. DC, l'estudi rival, està preparant ja una pel·lícula sobre Flash en què el superheroi més veloç es mourà entre diferents realitats. Per cert, hi apareixerà el Batman de La lliga de la justícia, Ben Affleck, però també Michael Keaton, el dels Batman de Tim Burton. Els sona la jugada?

Molt més que màrqueting

Hi ha veus que es pregunten si aquesta obsessió pel multivers, tant als còmics com al cinema, és simplement una forma de mercadotècnia. No hi està d'acord Angélica Cabrera, autora de l'assaig What if a... Multiversity (Ediciones Marmotilla), que aborda la plasmació del concepte de multivers en la construcció dels universos superheroics. “Spiderman o Batman són productes culturals tan massius i populars que seria absurd per a les companyies desfer-se'n –apunta–. Al mateix temps, és difícil mantenir la tensió del producte durant moltes dècades amb idees narratives obsoletes, així que cal renovar-les periòdicament. El multivers pot ser una estratègia de màrqueting, però també una forma d'atorgar coherència a ficcions molt dislocades”.

El que també sembla clar és que el boom del multivers té tant a veure amb les circumstàncies dels estudis com amb l'interès del públic per aquestes narracions complexes i recargolades d'universos paral·lels. “Coses com el llançament de Meta o la virtualització de la realitat estan fent que la gent accepti la possibilitat d'una multiplicitat d'universos. Això ho detecten les companyies com Marvel, que tenen bon ull sociològic i detecten els temes més en voga. I no només Marvel, també hi ha sèries que aborden el tema, com Dark, i els mateixos videojocs. El multivers ha sortit de l'acadèmia i ha saltat a la cultura popular”.