Sílvia Pérez Cruz i Salvador Sobral: "La música és el millor invent que existeix"

BarcelonaHi ha gent que és musical de mena, com Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1983) i Salvador Sobral (Lisboa, 1989). També són fins i tot obsessius amb la feina i ho aboquen tot als seus projectes. Pérez Cruz ho va donar tot a Toda la vida, un día (Sony, 2023) i a la gira corresponent, que va deixar fites històriques com els concerts al Teatre Tívoli. Sobral va fer el mateix a Timbre (Warner, 2023), que va presentar al Liceu. Alliberats de pressió, però igualment autoexigents, han fet plegats Sílvia & Salvador (Warner, 2025), un disc-diàleg entre ells, amb compositors com Jorge Drexler i Lau Noah i amb poetes com Miquel Martí i Pol. En parlen al terrat de l'hotel Me de Barcelona, on també recorden anècdotes relacionades amb la música, el metro de Nova York i un part.

Contents del concert de dilluns al Palau de la Música?

— Salvador Sobral: És curiós, perquè tots dos estàvem una mica desconcentrats. Feia dues setmanes que no ens vèiem, que això ja és molt en aquesta relació que tenim ara. No és el mateix viatjar i fer un concert que fer el concert a casa.

— Sílvia Pérez Cruz: Ens va costar entendre que teníem concert. Però llavors vam sortir i el públic estava molt a favor des del principi.

— S.S.: I la cançó del Drexler va desbloquejar-ho tot. Ens vam mirar als ulls i vam veure que érem junts al Palau de la Música.

El corazón por delante és la cançó del Jorge Drexler. Com va sortir la idea d’interpretar-la?

— S.S.: Vaig ser jo qui l'hi vaig escriure. A alguns compositors els escrivia la Sílvia i a uns altres jo. Li vaig dir: "Estic fent un disc amb la Sílvia". "Que guai, els meus cantants preferits del món". Això són paraules d'ell. Em va dir que tenia un parell de cançons al calaix. I l’endemà en va enviar una en anglès i una en castellà.

— S.P.C.: Me'l vaig trobar als Grammy poc després. I li dic: "Gràcies per la cançó". I diu: "Ara me'n penedeixo, m'agrada molt".

Quan vau decidir que faríeu un disc junts, i que seria d'aquesta mena, amb moltes composicions d'altres?

— S.P.C.: El moment clau va ser quan ens van convidar a cantar a la gala dels Goya de l'any passat.

— S.S.: Això va ser l'epifania.

— S.P.C.: Ja havíem compartit cançons en els projectes de cadascú i teníem una amistat d'anys, però de cop allà era evident que tots dos en teníem ganes. Després em sembla que et vaig trucar i et vaig dir: "Et vindria de gust que féssim un disc?" I vas dir que sí...

— S.S.: Jo tenia por. A la Sílvia l'admiro de fa molt temps i de cop em diu: "Fem un disc junts?" Vaig pensar que potser era l'exaltació de l'amistat l'endemà d'una actuació i que després se n'oblidaria...

— S.P.C.: Teníem clar que volíem unir les veus, però vam pensar que també era bonic fer un homenatge als compositors, amics, estimats, contemporanis. Perquè hi ha gent que fa cançons molt boniques i que tenim la sort que és pròxima. Vam fer una llista de gent que tenia sentit per als dos. Hi va sortir el Drexler perquè tots dos hi hem treballat, com la Lau Noah i el Marco Mezquida. Després, músics de confiança de cadascú, com el Leo Aldrey, que fa una cançó amb ell; el Carles Monfort, que havia treballat amb mi; el Javier Galiana, que també és un amic de tots dos. Tots podríem anar a sopar plegats. I la seva germana, per cert.

Efectivament, Salvador, hi ha també la Luisa, la teva germana, i la Jenna Thiam, la teva companya... I la compositora brasilera Dora Morembaum, que és molt interessant.

— S.P.C.: Perquè el Brasil és molt important per a tots dos, i ara hi ha una fornada de compositors brutals.

— S.S.: Si hi hagués tant de petroli com talent musical, el Brasil seria riquíssim.

— S.P.C.: Ara hi ha gent jove, de 27-28 anys, que estan molt inspirats.

Fer aquest disc, que sorgeix d'una amistat de molts anys, us treu responsabilitats? ¿És com una petita pausa en les vostres carreres individuals?

— S.S.: Totalment.

— S.P.C.: Sí, és molt més lleuger.

— S.S.: Sento molt fortament aquest sentiment de pau. L'altre dia era al Palau de la Música, que és imponent, però com que era amb la Sílvia i ens ajudem a l'escenari, em treu molta responsabilitat. No estava gens nerviós i ella tampoc. Surto del concert i no estic gens suat ni cansat. És increïble.

Et passa el mateix, Sílvia?

— S.P.C.: Sí. És veritat que hi ha una part de responsabilitat que sí que la sento, perquè en la direcció artística m'hi poso molt i m'agrada molt fer-la. Però tot és una manera de fer com familiar, fins i tot les entrevistes. Tot és més fàcil. No cansa tant com els concerts que fem cadascú. Bé, jo m'estic recuperant d'una pneumònia i m'ho noto, i notava una fragilitat. Sí, fins i tot emocional.

— S.S.: I a la veu, també?

— S.P.C.: De vegades amb l'aire. Sí, em costa més aguantar-lo.

— S.S.: No ho he notat, però...

— S.P.C.: Trigues una estona. Però si no fos per això, que és una cosa puntual, és un altre tipus de cansament, diferent del dels bolos que fem sols, tant pel tipus de repertori com pel que representa ser al davant, perquè ser al davant és una altra energia. De fet, és molt bonic posar-se en un altre lloc per entendre els rols com són. I quan et poses a l'altre costat, vols que l'altre estigui molt bé perquè saps que és allà davant. Tots dos ens cuidem molt, volem que l'altre estigui bé.

Hi ha una cançó que diu: "Cuidar el que tenim a prop és la revolució". Què és allò que teniu més a prop i que us agrada cuidar?

— S.P.C.: Pot ser els amics, la família, la cançó que fas, l'entrevista que fas... I és l'única revolució que crec que podem fer, cadascú en la seva mesura. Hi ha gent que té més contactes o és més líder i hi ha gent que potser és al seu hort, però cuidarà els enciams. Per això, a la primera cançó, que és justament la dels Goya, Recordarte, el Juan Berbín, que és el coproductor que ens ha acompanyat, ens va gravar xerrades i en una de les converses va sortir això. Cuidar és la petita revolució que podem fer.

— S.S.: Sí, n'he après molt, d'ella, de cuidar la gent que tenim a prop. Te'n poso un exemple molt concret. Als Goya, justament, hi érem tots tres, la Sílvia, la Marta Roma tocant el violoncel i jo. I a la tele posaven només Sílvia Pérez Cruz i Salvador Sobral. I ella no va descansar fins que no hi afegissin el nom de la Marta. Deia: "Heu de posar el nom de la violoncel·lista, Marta Roma". És un exemple molt concret de tenir cura de la gent que tens a prop.

Té molt de sentit perquè la sonoritat del violoncel de la Marta Roma té molta importància en aquest disc.

— S.P.C.: Sí. És que triar la instrumentació del disc va ser un altre tema. Les veus les teníem clares. Pel que fa a la Marta, als Goya ella hi va ser i ens vam entendre molt; jo sentia que el Salvador estava a gust i que la Marta estava a gust amb el Salvador.

— S.S.: Aquest és el criteri principal quan penses una formació: la persona. I la Marta és una llum. Tothom que toca amb nosaltres té alguna qualitat humana especial. Crec que aquest ha de ser el criteri principal. Òbviament, han de tocar bé.

— S.P.C.: El violoncel és com una altra veu. Llavors havíem de pensar en algú que fes la base. Un guitarrista. A part, m’havies dit que a la teva mare li venia molt de gust escoltar-te amb la guitarra.

— S.S.: Ma mare sempre em diu: "Vull escoltar-te amb una guitarra i ja està. No sé per què tens saxos i pianos i no sé què. Jo vull només una guitarra". I ara l’he complagut.

— S.P.C.: Vam pensar en el Darío Barroso, que era amic de tots dos. En Sebastià Gris arriba més tard, perquè primer provem amb ells dos. De fet, componc Ben poca cosa tens —la cançó amb lletra de Miquel Martí i Pol per a la pel·lícula Molt lluny, de Gerard Oms— inspirada una mica en l'Abril 74 de Lluís Llach. I vaig provar com quedava amb el violoncel, la guitarra i la veu. Quedava molt bonic, però hi faltava alguna cosa. I va aparèixer el Sebastià Gris amb el banjo, la mandolina i l'acústica.

Someone to sing me to sleep, la cançó de la Lau Noah, m'ha fet pensar quines cançons de bressol heu cantat a les vostres filles abans d’anar a dormir.

— S.S.: Jo tinc una filosofia diferent de les cançons perquè no vull que ella s'adormi quan canto. Per a mi la música és per estimular.

— S.P.C.: De debò?

— S.S.: No li he cantat mai una cançó perquè dormi, perquè volia cantar perquè s'estimuli, i encara és així avui. Però sí que he rebut un disc d'un amic amb cançons de bressol de tot el món. Una cançó d'Etiòpia, molt mal gravada, una de Bielorússia, unes gravacions molt rústiques, però és increïble, aquest disc. Sempre el regalo a alguna mare. Però no li canto mai per dormir.

Tu ho havies fet, Sílvia?

— S.P.C.: Ara té 17 anys, però recordo que li cantava les cançons que m'imaginava que eren per dormir, però no funcionaven. Només funcionava si era un so, com una vibració, com un cotxe. I, això era molt friqui, si li cantava les de Bill Evans, perquè quan estava embarassada vaig fer la gira de We sing Bill Evans amb el Joan Díaz, que són cançons complexes, i la relaxaven. Potser perquè vaig fer tota la gira embarassada.

La memòria uterina?

— S.P.C.: No sé si és possible, però passava.

Salvador, ara vius a Barcelona. Des de quan i per què finalment a Barcelona?

— S.S.: Feia temps que volia venir-hi. Bé, des que en vaig marxar el 2012. Perquè no vaig marxar-ne voluntàriament. Els metges em van dir que havia d'anar a Portugal perquè la situació estava complicada de salut. Tenia l'espina clavada de Barcelona, perquè aquí em sento a casa. I bé, els anys van passant, conec la Jenna i després arriba l'Aida i anem a París, perquè a Portugal la cultura està molt malament; no hi ha diners per a la cultura i el teatre pitjor. Ella treballava en el teatre i a Portugal no podia. I anem a París. Però jo m'hi deprimeixo terriblement, hi estic molt trist, perquè és horrible aquella ciutat per viure-hi. I bé, si volíem continuar junts havíem de trobar una solució entre Lisboa i París. I no hi ha res més al mig que Barcelona. I hi vam venir al setembre. També t'he de dir que no m'agrada gaire ser famós i a Portugal soc famós. I no m'hi sento bé, em sento observat, no m'agrada. La gent no és pesada, però no m'agrada que em mirin. I a Barcelona puc estar tranquil. Vaig a la guarderia cada dia amb bicicleta. Jugo a futbol tres vegades a la setmana. Anem a la platja... És la meva ciutat i la Jenna hi està feliç. Encara treballa molt a França, però hi va amb tren; li encanta anar amb tren a París.

— S.P.C.: També t'agraden molt els músics que hi ha aquí.

— S.S.: Sí, l'escena musical d'aquí és viva, vibrant. Hi ha molta gent jove molt talentosa. Com al Brasil, una mica. Catalunya és el Brasil d'Europa, en aquest sentit.

Quin és el millor record que teniu relacionat amb la música? I quin és el record que us agradaria oblidar?

— S.P.C.: De coses bones, me n'han vingut molts records, i de les dolentes, persones que trobes que preferiries no haver-te trobat. Per a mi la música és el millor invent que existeix. Em ve des de la taverna, de poder comunicar al meu pare el que no li podia dir, de jugar amb la meva mare o de poder netejar una emoció, i aquí ja hi entren mil records perquè és que passen moltes coses: d'anar a cantar a l'hospital, a la presó, al geriàtric, al psiquiàtric... O trobades concretes amb persones. És que és tota la vida. Els meus records comencen als 3 anys cantant. És la vida sencera.

— S.S: He pensat en el part de la meva filla, que va durar molt. Tenia posat el disc Come sunday de Charlie Haden i Hank Jones, però, esclar, el part va durar molt. El disc s'acaba i a l'Spotify el puto algoritme aquest comença a posar jazz de còctel.

— S.P.C.: Al part?

— S.S.: Sí, però ella m'agafava i li dic: "Jenna, la nostra filla no pot néixer amb jazz de còctel". Ella no em deixava anar perquè tot plegat és molt intens, però un moment que em va deixar un segon vaig corrents a l'Spotify i poso Keith Jarrett, el disc The melody at night, with you. I l'Aïda va néixer amb Blame it on my youth. No puc oblidar mai aquest moment Blame it on my youth. M'encanta la cançó. I el record dolent és una cançó de Rui Veloso. Quan era petit vaig cantar una cançó d'ell en un festival a l'escola i el to era molt greu, tant que no podia cantar... Tothom em mirava i jo no podia cantar. I vaig deixar de cantar tres anys!

— S.P.C.: M’he recordat d’un mal moment. Havia anat a veure un nòvio meu a Nova York. Jo tocava el saxo i anàvem al metro a tocar notes llargues, amb un amic que era trompetista. Jo tenia 18 anys. I de cop baixa una persona del metro vestida de militar amb un saxo alt. Érem al lloc on ell tocava i llavors va començar a lluitar contra mi amb els sons. Vaig sentir la pitjor discussió musical de la meva vida. Jo no volia lluitar i vaig acabar plorant a terra.