Sílvia Pérez Cruz: "Res no m'interessa més que la veritat, les persones, les emocions i sentir-me viva"

L'1 de març, Sílvia Pérez Cruz serà a l'Auditòrium per fer el primer directe a Palma del seu disc 11 de novembre. Des que es va editar aquest treball, tot han estat reconeixements del públic, de la crítica, de països diversos i del mateix món musical. Al poder emotiu de la seva veu, que ja se li coneixia, hi ha afegit, de collita pròpia, la sinceritat de les lletres, l'encert de les composicions i l'originalitat dels arranjaments. Ella, amant d'una vida senzilla, encara no s'acaba de creure que d'aquest disc, que la consagra com a música de múltiples recursos, se n'hagin venut més de 20.000 còpies. 11 de novembre va néixer del dol, poc després de la mort del seu pare. Va néixer del dol, però li ha donat grans satisfaccions.

Quines històries ens contau a 11 de novembre?

Parla de la meva vida. D'alguna manera, a 11 de novembre, s'hi pot veure un abans i un després. La meitat de les cançons estan fetes entre el 2006 i el 2010 i conten experiències personals diferents. En canvi, les altres, les fetes després del novembre de 2010, quan va morir el meu pare, tenen tot allò que em removia el fet de la mort, l'absència i el record d'una vida. Està gravat en un moment de gran dol, però, tot i la pena, és un treball optimista. Potser sigui la demostració que, dels moments més crítics, en podem treure la màxima creativitat.

S'ha escrit que aquest disc, el primer en què tot o quasi tot és vostre, suposa un cop de puny damunt la taula, una manera radical de dir "som aquí" o "som així". Què en pensau?

És el projecte més personal que he fet mai. La composició, les lletres, els arranjaments... Tot això fou una experiència nova i forta per mi. A més, m'ho vaig proposar com una prova de saber renéixer. Estava en un moment en què s'acabaven moltes coses i vaig fer el que necessitava. No era un cop de puny, sinó un voler ser valenta, de fer el que em feia feliç. Era el buidatge que necessitava.

Sense concessions, perquè una de les característiques del disc és com trenca els ritmes, com fa allò que no espera qui l'escolta.

Sóc molt sincera amb la meva música. Faig les coses perquè ho necessito, perquè sent que ho he de fer, no perquè pensi què s'espera de mi.

El vostre pare, Càstor Pérez, tocava, la mare cantava. Què us han deixat?

Crec que els pares són a la base de tota la meva història musical, a la base de tot. La mare, a més de cantar, tenia una escola d'art, i em va ensenyar a mirar d'una manera diferent. El pare, amb qui jo vaig cantar moltes vegades, sobretot em va deixar la seva humilitat, l'amor per la senzillesa i les coses petites, i també l'estimació del directe.

Quina importància donau a la formació?

Vaig anar a Barcelona a formar-me, i hi vaig descobrir coses que mai abans no havia escoltat. D'alguna manera, en l'etapa de formació, vaig abandonar les arrels per passar a cantar coses noves i, superada aquesta etapa, tornar a les arrels. I sí, l'època de formació, que fou molt completa, em serví per adonar-me de tot el que m'havien ensenyat els pares.

He llegit que a 12 anys, en un concert privat que vàreu fer, la gent acabà plorant.

És així, i en aquell moment em vaig adonar que allò que feia emocionava. Vaig tenir clar que volia dedicar-me a alguna cosa que toqués la fibra a les persones. Res no m'interessa més que la veritat, les persones, les emocions i sentir-me viva. I quan canto, puc connectar amb allò que és de veres.

Què sentiu en els directes?

En els directes es tenen moltes sensacions. Sento la connexió amb l'espai, amb els músics, amb el públic. De fet, quan comença un directe, em preocupo que tot vagi bé, que els músics se sentin còmodes. I quan sento que tot va bé, ja no pens eno res i em deixo dur per les emocions.

El directe fa evolucionar o que canviï un treball?

És clar. I això ho hem notat especialment en el transcurs de la gira d'11 de novembre. El disc ha crescut molt amb els directes. Som quatre músics i jo: Refree i Mario Mas a les guitarres, Miquel Àngel Cordero al contrabaix i Joan Antoni Pich al cello. I tot i que el projecte surt de mi, el triomf d'aquest disc i dels directes és de l'equip que hem aconseguit fer. Amb els directes, hem ampliat els límits del disc, tot ha guanyat importància. Avui és un treball força més ric, i això es notarà en el proper concert a l'Auditòrium de Palma.

Teniu molts recursos. Cantau en diverses llengües, tocau un parell d'instruments, cantau flamenc, folk, jazz, música tradicional, boleros, fado. Teniu una veu de múltiples colors i no menyspreau ni fer versions ni interpretar els temes d'altres. Com us definiu?

Hi ha dos tipus de músics: uns que són grans especialistes i això està molt bé, i n'hi ha d'altres, com jo, que tenim recursos diversos, moltes coses diferents que ens interessen. Jo, de cada música, m'he quedat amb el que em pot servir. L'objectiu és fer alguna cosa bonica i diferent, que la senti meva, que sigui meva. Per això em demano molt què vull, com ho vull fer, què necessito.

Vós que estimau la música popular, no creis que teniu un do per fer-la culta?

Això que em diu és molt maco.

Estimau el silenci?

Estic molt en silenci. Escolto molt poca música perquè em fa parar-hi massa atenció.