Sempre ens quedaran les amigues genials

A l’inici de Diamanti, Ferzan Özpetek celebra un dinar amb les actrius amb qui ha treballat durant la seva trajectòria a Itàlia per transmetre el desig de reunir-les a totes en una nova pel·lícula. Es tracta d’una seqüència que normalment quedaria reservada per a icones que no necessiten presentacions, però que resulta un xic estranya si tenim en compte que, fora de les fronteres transalpines, ni el gruix del repartiment ni el director d’origen turc tenen un lloc central en l’imaginari cinèfil. Malgrat això, la convicció d’Özpetek en el film que està somniant és tan gran que no li costa conduir el públic més enllà del caprici metatextual i endinsar-lo en la ficció pura, que es desenvolupa a la dècada dels setanta, entre les parets d’un taller de costura per a cinema i teatre, regentat per les germanes que encarnen Luisa Ranieri i Jasmine Trinca. Elles, i les dones que tenen al seu voltant, són les encarregades de materialitzar els vestits que donen volada i color als anhels dels altres, entregant-se amb abnegació a la tasca, malgrat els drames que cadascuna pugui tenir a casa, siguin fills deprimits o marits maltractadors.

Podríem retreure-li a Diamanti que sigui un film tan evident com la metàfora que li dona títol, referida a la brillantor resilient dels personatges, però no es pot negar que es tracta exactament de la pel·lícula que vol ser: una idealització transparent de l’univers femení, de la seva solidaritat còmplice, que desarma per l’amorosa felicitat amb què Özpetek filma els rostres de les seves estrelles.