Salvador Sunyer: "Fa il·lusió pensar que Peter Brook i Isabelle Huppert han vingut a Salt"

BarcelonaSalvador Sunyer (Salt, 1957) és una d’aquelles persones que ha fet d’aquest país un lloc més culte, lliure, desvetllat i feliç. I, a sobre, amb bon humor i senzillesa. Després de 33 anys, deixa la direcció del festival Temporada Alta convertit en un epicentre de creació a Catalunya i un referent escènic europeu. Sunyer ha treballat amb la vocació de servei apresa del pare (el polític i alcalde saltenc Salvador Sunyer) i l’amor per la cultura mamat de la mare (Carme Bover, bibliotecària de Salt). D’aquestes entrevistes que fa de final d’etapa ell en diu “anar a un funeral”.

Per què plega del Temporada Alta?

— Perquè ja toca. Per fer un traspàs tranquil i estant més o menys en plena forma. Continuaré treballant el 50% a [la productora] Bitò i la resta del temps el dedicaré a la Fundació A Tempo. He fet una feina que m’ha agradat molt i, a sobre, m’hi he guanyat la vida, ara toca tornar una mica a la societat en l’àmbit de les arts i les escoles, i en l’àrea de pensament i cultura.

Com va acabar dedicant-se a la literatura, les arts plàstiques i el teatre?

— Jo he fet de tot, he treballat a fàbriques, he fet d’hortolà... Però a casa la cultura ha sigut la finca. La meva mare era bibliotecària i el meu pare cada dia ens llegia a tots els fills petits; jo havia sentit el Tirant lo Blanc amb set o vuit anys. Això és una cosa que quan t’entra, et queda a dins. Al teatre hi he entrat per casualitat, perquè en Josep Domènech i en Quim Masó eren del Talleret de Salt. Als disset anys ja vaig anar al festival d’Avinyó, després de passar per la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, i des de llavors hi he anat cada any.

Quan el 1992 arrenca el Temporada Alta, què n’esperàveu?

— Jo era director del Centre Cultural de la Mercè, hi vaig estar quatre anys, però en el món públic no hi puc treballar...

Per què?

— Perquè aquesta lentitud em costa molt, soc més hiperactiu. I tres amics vam pensar de fer una programació a la tardor perquè a Girona no hi havia pràcticament res. El primer any vam fer quatre obres amb un pressupost de 6.000 euros. Ens tancàvem tots tres, fèiem sobres, anàvem amb una taula a les universitats a vendre entrades... El segon any en vam fer sis, i així es va anar creixent. No hi havia la idea de fer aquest festival, tot és molt casual.

El festival d’Avinyó era el referent?

— No. El festival d’Avinyó correspon a un altre país i un altre moment. Després de la Segona Guerra Mundial, alguns estats com França i el Regne Unit creen punts de trobada i d’activació econòmica, com a Avinyó i Edimburg. Per tant, el d’Avinyó és un festival d’un estat, que es dirigeix des de París i que no té cap relació amb la ciutat. Mai ha estat un mirall per a nosaltres. A més, aquests models cada vegada costa més que funcionin perquè calen estructures més àgils, mitjanes i petites. Aquest és l’avantatge del nostre país.

Un avantatge?

— Un avantatge que fins ara vèiem com un inconvenient: ara no tenim tantes estructures, però podem tenir més cintura. A l'Europa continental, a França, Alemanya, els Països Baixos, hi ha unes estructures teatrals molt grans. Quan l’economia catxa, i catxarà més perquè s'hauran de comprar armes, com que les estructures costen molt de desmuntar, es retira tot el suport econòmic de l'activitat, com el que va passar aquí amb la covid. A la regió de la Loira ja han retirat tots els diners en cultura, i a la Bretanya ho estan estudiant.

Quin espai tindrà la cultura en el món que ve?

— Han passat molts mons, ja, i crec que la cultura tindrà el paper que ha tingut sempre. En part serà resistència, però, sobretot, el paper de la cultura és acompanyar les persones. I és el que cohesiona un país, una ciutat, i això ara amb la immigració és important. Una cultura no vol dir només llibres, pel·lícules i obres de teatre, això és la creació artística, que crec que s’ha d’acompanyar i ja sortirà. Una cultura és més àmplia, vol dir una cuina, vol dir un aixecar-se i dir “bon dia” al veí. Això tradicionalment ha anat arribant i s'ha anat integrant molt a poc a poc. A la cuina, primer els grecs i els romans porten l'oli, el vi i, per tant, l’escabetx i el vinagre. Els àrabs i els turcs, què porten? Les albergínies, les carxofes, el blat de moro, etcètera. El descobriment d’Amèrica porta les tomates, les patates i ara tenim una cuina catalana que... què és més català que el pa amb tomata? Com que ara els moviments són ràpids, si no aconseguim crear un mínim comú entre tots, no hi haurà el sentiment de pertinença. Crec que hauríem d'intentar que la cultura, que per mi comença amb la llengua, sigui el que ens fa identificar com a part d'una ciutat, d'un barri o d'un país.

Mantenir la productora i el teatre a Salt és una qüestió de principis?

— Som de Salt i això hi fa molt, ens hi sentim a gust. I una ximpleria personal: fa il·lusió pensar que Peter Brook ha vingut a Salt, que Isabelle Huppert ha vingut a Salt, que Patrice Chéreau ha assajat un mes a Salt…

Passar de quatre espectacles a un centenar i de 6.000 a 3,6 milions d’euros de pressupost, com ha anat? És una qüestió de bon gust, de capacitat de gestió o un entrenament del públic?

— Una suma de moltes coses. Temporada Alta neix d'una zona i creix a poc a poc amb la gent de la zona: els públics, els artistes, les empreses, les institucions. La gent es queixa de la centralitat de Barcelona, i crec que ser a Girona, a la llarga, ens ha estat un avantatge. En una ciutat petita es viu més un festival. Hem treballat amb molta gent diferent i tenim un equip extraordinari. Penso que hem de treballar la capitalitat escènica que tenim a la tardor. Aquest any es faran coses a Barcelona i em sembla perfecte, perquè som un país que no és gaire més gran que una ciutat. Tenim molts menys habitants que moltíssimes ciutats.

Hi ha també una certa defensa de les coses petites per acabar fent-les grans?

— No hem tingut ni l’ambició ni la possibilitat de fer-ho d’una altra manera. La gent de la meva generació tenia l'obsessió de canviar el món, cosa que està molt bé, però és una ganga: com que el món no es pot canviar ja no has de fer res. Amb els anys t'adones que potser és millor intentar treballar el teu entorn i la poqueta cosa que pots fer, fer-la, tant si és en teatre, com si és en llengua, com si és la Mare de Déu Santíssima.

Com es fa per fer teatre de primera divisió i no ser un festival burgès i elitista?

— La cultura té molts graons. Del teatre que se'n diu elitista per força n’hi ha d'haver, perquè en el món de la cultura, si no t'avances als teus temps, vol dir que no estàs obrint cap camí, encara que molts no portin enlloc. Si no, estaríem fent el teatre dels grecs com el feien ells. Per tant, hi ha d'haver creació contemporània, però al costat de la marcianada hi ha d’haver coses per a tothom. El que s'ha d'intentar, i això no queda elegant dir-ho, és donar sempre a la gent un esglaó més del que estan acostumats a veure. Tothom qui programa té el perill d'intentar fer una cosa que agradi a tothom: no hi ha res que agradi a tothom. Crec que no has de donar a la gent el que vol, sinó el que et sembla que pot arribar a voler.

Per què?

— Perquè la cultura t'aporti alguna cosa nova. La cultura pot ser entreteniment, ja ho sé, però crec que està bé que et serveixi per a alguna cosa més que no pas mirar la tele. A més, el teatre és de les poques coses que es fan en comunitat avui, i això crea societat, són coses que tenen sentit.

Amb quins moments es queda d'aquests anys?

— Tinc molt mala memòria, però d’espectacles en recordo molts. Tots els d’en Christian Lupa. El recordo dirigint un espectacle sobre la Marilyn Monroe, per exemple, o el Ritter, Dene, Voss, i com després de 300 funcions encara va estar dues hores passant notes als actors. Recordo molt veure cada dia assajant a Salt Patrice Chéreau amb Dominique Blanc l’obra de la Marguerite Duras [La douleur]. Això fa il·lusió, però al costat de coses de gent d’aquí, com estrenar a Perpinyà la Fedra de Jean Racine en català amb l’Homar, la Novell i l’Arquillué. Estrenar en català Història d’un senglar a Avinyó. O les estrenes d’en Rigola, del Xavier Albertí, de la Carlota Subirós, La plaça del Diamant…

Ha sigut dur tenir cinc fills i dedicar-se a la cultura?

— Gens. A veure, de fills n’hem tingut tres i després van venir les dues filles de la meva germana. Els fills no els fas, la gent es fa sola. Ells fan el seu camí, i l’atzar compta moltíssim. La meva dona i jo ens ho hem passat molt bé treballant. Des de la mirada d’ara segur que hauríem d’haver-los-hi dedicat més hores i atencions, però no en veig cap de traumatitzat. El que més bé va pels fills és que vegin els pares contents i que les hores que els dediquen estiguin del tot per a ells.

Ho dic perquè la cultura s’associa a precarietat.

— Bitò va passar uns primers anys difícils, però ens en vam anar sortint. El primer any vam tenir una sort, i és que vam guanyar un concurs per fer el regal que donava Catalunya a la família olímpica, pels Jocs, un projecte amb deu fotògrafs. Això ens va permetre arrancar.

Sense que soni a un funeral, quin creu que és el seu llegat? Què ha aportat el Temporada Alta?

— Jo res, jo no soc el Temporada Alta, és un equip: ho veig, ho visc i ho sento així, i n'estic segur. Temporada Alta ha donat una visibilitat a la ciutat, l'hem posada en el mapa escènic europeu i sud-americà, això és segur. Ha donat també, com a país, una mirada una mica diferent i més oxigenada, amb l’entrada i la sortida de coses artístiques. Ha donat oportunitats a molts artistes i ha fet que molta més gent s'acostés al món del teatre —encara que això soni pedant— no solament com una cosa lúdica, sinó interessant i que aporta alguna cosa. L’assignatura pendent és que molta més gent tingui accés a aquest tipus de creacions, perquè la cultura és una mirada al món i és pertinença. I pertànyer a un grup, ser d’un país o una ciutat, vol dir anar una mica acompanyat que és el que cada vegada és més difícil. Ja semblo un capellà.