La cultura sota control: com les subvencions modelen la creació a les Balears

PalmaHi va haver un temps en què una de les crítiques més habituals al sector cultural era que n’hi havia molts que “vivien de subvencions”. Superat aquell debat i una vegada entès i acceptat que l’àmbit de la cultura, com el de la pagesia o el de la indústria, ha de menester inversions públiques, al llarg de la darrera dècada a les Balears s’han consolidat nombrosos ajuts de diverses institucions. I si bé amb ells s’ha contribuït a la professionalització del sector, els debats que es generen al voltant del seu funcionament i del teixit cultural que se n’ha derivat són molt diversos: des de la transformació de molts creadors en gestors, fins al disseny de programacions i accions culturals en funció dels requisits de les subvencions, entre d’altres.

A grans trets, les institucions de les Balears disposen de dos tipus de subvencions en matèria cultural: les de concurrència competitiva, en què l’obtenció de l’ajut depèn del compliment d’una sèrie de requisits i als quals poden optar diversos agents culturals, i les nominatives, que s’assignen a agents concrets d’acord amb una justificació que ha de presentar cada institució. En tots dos casos hi ha hagut canvis significatius en els darrers anys, especialment cridaners pel que fa a les segones, les nominatives.

Més subvencions nominatives

En total, l’àrea de Cultura del Govern destina uns 11,6 milions d’euros a subvencions: més de cinc milions i mig a través de l’IEB –la majoria, de concurrència competitiva–, uns quatre milions mitjançant el departament de Cultura –en aquest cas, quasi totes nominatives–, i uns dos milions en subvencions per concurrència a través de l’ICIB. Altrament, el Consell de Mallorca ha mantingut la majoria de les subvencions nominatives en matèria de Cultura per a 2026, amb les excepcions de les subvencions que fins ara es concedien a Joves per la Llengua i a l’Obra Cultural Balear. Sí que s’han mantingut les subvencions nominatives, per exemple, al Bisbat de Mallorca en concepte de conservació de béns culturals –amb un import d’un milió d’euros.

Pel que fa a l’Ajuntament de Palma, al començament de l’actual legislatura es varen reduir aquest tipus de subvencions fins a un màxim de cinc, cosa que va implicar eliminar les que existien al Teatre Sans, als premis Enderrock o al Festival de Teresetes, entre d’altres, tot i que simultàniament es va augmentar el pressupost dels ajuts de lliure concurrència. L’objectiu, tal com va explicar el tinent de batle Javier Bonet en aquell moment, era limitar i reduir al mínim les subvencions nominatives en benefici de les quals s’obtenen a través d’un concurs públic. En demanar-li pel criteri per destriar quines mantenien en aquell moment els ajuts nominatius, Bonet va afirmar que “hi ha molts criteris que ens posa serveis jurídics, però si ho haguéssim de valorar nosaltres, serien aquelles que només pot fer una empresa o entitat concreta”.

Tres anys després, per a 2026 hi ha nou subvencions nominatives en matèria cultural previstes des de Cort, entre les quals s’inclouen les del Festival Paco de Lucía (30.000 euros), Casa Planas (20.000 euros) o l’Evolution Mallorca Film Festival (15.000 euros). També hi figuren el Gremi de Llibreters (15.000 euros), l’associació Art Palma Contemporani (30.000 euros) o l’Atlàntida Mallorca Film Fest (35.000 euros), entitats que han estat també beneficiàries d’altres subvencions nominatives per part d’altres institucions. En el cas del Gremi de Llibreters i Art Palma Contemporani, totes dues reben ajuts d’aquest tipus el Consell de Mallorca, per un valor de 130.000 euros els primers i de 70.000 els segons. En el cas de l’Atlàntida, l’any 2025 va rebre una de les subvencions nominatives concedides per l’Institut d’Estudis Baleàrics, per valor de 350.000 euros, és a dir, quasi cinc vegades l’import màxim a què aspiren els sol·licitants de la subvenció per a fires i festivals de la mateixa institució –75.000 euros en el cas d’empreses i autònoms, 42.000 en el d’associacions i entitats sense ànim de lucre. Entre els motius per a la concessió d’aquesta nominativa, s’exposa que “el cas de l’Atlàntida es justifica pel seu caràcter singular i no reproduïble, ja que és el festival híbrid més gran del món, amb estructura consolidada” i que “gaudeix d’un interès públic i cultural acreditat, perquè promou l’accés gratuït a la cultura, impulsa el talent balear i fomenta la inclusió i sostenibilitat”.

Les subvencions marquen el camí

La subvenció per a fires i festivals de l’IEB té previst un import màxim de 950.000 euros per a 2026, encara que en anys anteriors hi ha hagut ampliacions de crèdit –l’any 2025 es va passar dels 1.150.000 euros inicials a 1.750.000. En el cas dels ajuts a la creació del mateix organisme, les quantitats són molt inferiors: 490.000 euros a repartir entre les convocatòries de 2026 i 2027.

A més de les de fires i festivals i les de creació, l’Institut d’Estudis Baleàrics disposa actualment d’altres línies d’ajut de concurrència competitiva, com les de projecció exterior de diverses disciplines, la de jornades d’estudis locals o la de centres de creació. Aquesta darrera incloïa, en la convocatòria de 2025, l’obtenció de cinc punts del total de 100 per la incorporació de projectes relacionats amb l’any Llompart, amb la commemoració del llibre Te deix, amor, la mar com a penyora o amb el centenari de la mort d’Antoni Maura. Aquest mateix criteri apareixia a la convocatòria per a fires i festivals de 2025, si bé a la de 2026 condiciona l’obtenció d’aquests cinc punts el fet que l’esdeveniment inclogui activitats relacionades amb l’any Alcover, mentre que només n’afegiran tres si fomenten “l’ús del català i empren la llengua catalana durant el desenvolupament de les activitats” i tres més si fan ús de la llengua catalana “en tots els canals de difusió i comunicació de l’esdeveniment: notes de premsa, anuncis i xarxes socials”.

“Així és com arribam als programadors que dissenyen els seus esdeveniments en funció dels requisits dels organismes oficials: una completa anomalia del sistema. I això no només posa en qüestió la independència de la programació cultural, és que provoca disbarats com que l’any passat hi hagués taules rodones sobre Llompart o sobre els relats de Carme Riera a festivals de música; varen ser taules rodones amb més ponents que assistents. Enguany tindrem el mateix amb Alcover. No tenc gens clar a qui se suposa que benefici tot això”. Així ho exposa un programador que demana mantenir-se en l’anonimat, com fan la majoria dels professionals en ser consultats sobre aquesta qüestió: hi ha molts gestors i creadors que en tenen una visió crítica, però prefereixen no compartir-la públicament. Tots coincideixen a assenyalar que els criteris de valoració de les subvencions han esdevingut els fonaments sobre els quals es planifiquen certes accions i, fins i tot, creacions de l’àmbit cultural; més d’un fa referència a l’existència dels “professionals de les subvencions”, que opten recurrentment a diversos ajuts per sostenir l’activitat, especialment en l’àmbit audiovisual.

La ingovernabilitat de la cultura

En tot cas, el dubte de fons és si l’actual sistema de subvencions possibilita i millora realment les condicions dels creadors culturals i si en respecta la independència. Aquesta qüestió és, de fet, una de les protagonistes del llibre Cultura ingobernable (Ariel) de Jazmin Beirak. L’autora, que és actualment la directora general de Drets Culturals del govern espanyol, va presentar-lo a Palma fa només unes setmanes. En ser demanada per l’ARA Balears sobre aquesta qüestió, Beirak assenyalava la “paradoxa de la gestió pública en cultura”. “Com més s’escapa de l’àmbit institucional, més rica és la cultura, malgrat que necessiti suport públic”, responia Beirak, “aquí és on apareix la paradoxa de la gestió pública en cultura: com més desbordi allò que s’impulsa, més exitosa n’haurà estat la gestió. La idea és que governar cultura és generar les condicions per a la seva ingovernabilitat, per a la seva multiplicació, proliferació i fuga. Això no vol dir no intervenir, al contrari, però no s’ha d’intervenir en continguts, sinó en estratègies que en permetin la proliferació i redistribució”.

“Jo voldria no haver de demanar cap ajut per poder actuar”, exposa el ballarí Gaspar Morey, de la companyia Baal, “perquè això vol dir que els teatres tenen prou doblers per fer bones programacions i que hi ha gent amb criteri al capdavant que vol pujar a l’escenari obres compromeses i crítiques. Però mentre els teatres no tinguin aquests doblers i mentre s’entengui que la funció dels teatres públics és fer espectacle i coses guapes i fàcils, quina alternativa tenim? Des que vàrem començar, l’any 2013, el panorama és més o menys el mateix. En un món ideal, per poder fer feina no seria necessari haver de tenir ajuts, però ara mateix ens trobam amb un escenari en què el 80% del temps l’hem de dedicar a fer de gestors, i l’altre 20, amb una mica de sort, el podem destinar a la creació. Quina és la funció de l’art, si no és remoure consciències, punyir i generar un teixit crític? Per aconseguir-ho fan falta doblers i els doblers s’haurien de destinar a fer possibles les programacions als teatres i les creacions als artistes, però ara mateix no és exactament així”, conclou.