Biel Gamundí i Francesc Aguiló: “Vàrem haver de tornar a cantar 'En Joan petit''"

PalmaMés de 3.500 actuacions, unes 200 cançons i quasi 50 anys de trajectòria: aquestes són algunes de les xifres que defineixen Cucorba, el grup d’animació infantil que des de 1977 s’ha convertit en una peça clau de l’imaginari de diverses generacions d’illencs. Ho confirmen les peticions que ja han rebut per reservar entrades per a la seva darrera actuació, que tindrà lloc dia 4 de gener de 2027, coincidint amb el 50è aniversari de la formació. Abans del comiat, trauran un darrer disc, que publicaran de forma gratuïta a través de les xarxes. En parlam amb dos dels seus fundadors i membres actuals, Francesc Aguiló i Gabriel Gamundí.

Després de 50 anys de Cucorba, estau segurs que sabreu aturar?

— Biel Gamundí: [Riu] Sempre hem estat molt actius en tot, amb les activitats culturals del poble, el teatre per a adults… Tot això seguirà. Cucorba s’atura, però nosaltres, no.

D’aquell 1977 en què començàreu a fer de pallassos a ara, què ha canviat i què continua igual?

— Francesc Aguiló: El que es manté igual és la capacitat dels nins per meravellar-se davant espectacles que estan fets, pensats i adreçats a ells. El que ha canviat és pràcticament tota la resta. Ara tenim una xarxa de teatres, per exemple. Quan vàrem començar, els pobles que tenien teatre el tenien en runes o abandonat i, normalment, actuàvem a l’aire lliure. També ha canviat l’edat del públic que ens ve a veure. Abans eren nins de 8 a 12 i 14 anys i ara són molt més petits, fins als 6 o 7.

Per què?

— F. A.: N’hi ha que pensen que és una cosa per a nins més petits, no només Cucorba, sinó l’animació i el teatre en general. Es veu també a la FIET, a Vilafranca, per exemple. És un canvi social, s’ha avançat el ritme de creixement i volen abandonar la infància i convertir-se en adolescents abans. Això té a veure amb aquesta nova manera de relacionar-se i divertir-se que tenen, amb les xarxes socials i les noves tecnologies.

I com ho heu viscut?

— F. A.: Jo, amb tristor. No m’agrada, trob que les coses necessiten madurar, molt especialment les persones. Hi ha uns processos i s’han accelerat; jo no crec que sigui positiva per a ningú, aquesta acceleració. En general, estam tots molt desorientats amb aquest tema, també els educadors i les autoritats. Volen limitar l’accés a les xarxes als 16 anys, però trobaran la manera d’accedir-hi igualment. Es relacionen molt menys personalment, ja no juguen al carrer, cosa que era una manera de fer comunitat.

Quan vosaltres éreu petits, no hi havia xarxes, però tampoc res semblant a Cucorba, o sí?

— F. A.: Pots pensar! Res de res! Tenc un record difós d’una representació de teresetes que feren unes dones de Llucmajor a Muro, però res més. Pensa que moltes d’aquestes cançons que hem recuperat no les coneixíem ni nosaltres: el Bugui Bugui, La mosca… Les vàrem haver d’aprendre per poder-les ensenyar. Eren populars, però no estaven popularitzades. En sortir de la dictadura nosaltres, i també altres associacions com les agrupacions d’esplai, vàrem dedicar-nos a obrir aquest camí.

— B. G.: Hi havia una efervescència social i política que també es va demostrar amb la creació d’associacions de veïns de Palma i amb l’entusiasme amb què es varen recuperar les festes populars. Nosaltres vàrem encaixar bé dins tot això. El primer any férem 17 actuacions, sense saber gaire bé per què, i el segon en varen ser 80. Llavors vàrem fixar els nostres objectius, què volíem fer, perquè al principi tot havia estat mig improvisat.

Quins eren aquests objectius que us vàreu marcar? El compromís amb la llengua sempre hi ha estat.

— F. A.: Sense cap dubte. Sempre vàrem tenir clar que la nostra feina havia de contribuir a la normalització lingüística. S’ha produït una paradoxa, perquè llavors l’escola era en castellà i, així i tot, el català s’emprava molt més al carrer que ara, que l’escola és en català i al carrer sents més castellà. També volíem recuperar les cançons populars, juntament amb els refranys, les frases fetes, les endevinalles i tot el vocabulari que poguéssim, i també els jocs, és clar. En aquest sentit hem fet una contribució lúdica que quedarà més enllà de les nostres actuacions, hi ha molt de material que quedarà per sempre.

El qual també pot ser una eina d’integració dels infants nouvinguts.

— B. G.: A les actuacions no en veim gaires, la veritat, però sí que ens han dit que a centres escolars fan servir les nostres cançons. Per exemple, a Cala d’Or, que hi ha un elevat percentatge d’immigració, i els serveix per treballar la llengua i la cultura d’aquí amb els infants. Això ens fa molt contents.

Quantes vegades deveu haver cantat En Joan petit?

— B. G.: [Riu] Fa temps que n’hem perdut el compte! Però deu haver sonat a totes les nostres actuacions!

— F. A.: En Joan petit ens ha guanyat [riu]. Nosaltres procuràvem canviar el repertori sempre, no només d’any a any, sinó entre actuacions. I En Joan petit era una de les que més cantàvem, juntament amb Bugui Bugui, L’elefant, La mosca… Un moment donat vàrem decidir donar-li descans, triar quan la cantàvem i quan no, però a cada actuació venien mares i pares a demanar-nos per què no l’havíem cantada. Així que ens vàrem resignar i sempre la feim.

— B. G.: Encara ara notes com la gent la vol. Quan deim que ve aquesta, a les actuacions, sempre sentim com els nins i pares diuen “Oooooh!”. Per moltes vegades que l’hàgim feta, sempre fa il·lusió.