Christina Rosenvinge: “Safo és una hippy de l’època antiga”

PalmaChristina Rosenvinge (Madrid, 1964) acumula prop de quaranta anys de carrera creativa en l’àmbit musical i actoral. Va començar a brillar als anys 80 a l’escena madrilenya amb diferents bandes, i aviat va inclinar-se per desenvolupar una carrera com a cantautora, des d’una mirada més personal, sempre transitant gèneres com el folk, el rock, l’indie i el pop. Dia 27 de juny arriba a Binissalem amb el festival La Lluna en Vers de la Fundació Mallorca Literària, per presentar el seu darrer treball, Los versos sáficos (2023). En aquest àlbum, que neix d’una obra de teatre sobre la poeta grega, Rosenvinge posa veu a la misteriosa figura de Safo, i ens parla de l’amor, el desig i la sensibilitat.

Era l’estiu de 2022, al Festival Internacional de Teatre Clàssic de Mèrida, que va estrenar Safo, un “poema escènic, visual i musical”, sobre el desig en homenatge a la poeta grega. Vàreu encarregar-vos de tornar la música als versos de Safo, i d’això en va sortir un disc, Los versos sáficos, amb algunes cançons més. Com valorau la rebuda d’aquest àlbum?

— Crec que és un projecte amb vocació de convertir-se en un clàssic. Quan tregui un nou disc, estic convençuda que molta gent continuarà demanant aquestes cançons, precisament per la curiositat i la passió que desperta la figura de Safo. Crec que és una contribució rellevant als estudis i a la discussió al voltant de la seva obra.

Per què vàreu decidir dur les cançons de la peça teatral al format en disc?

— Vaig fer el disc perquè l’obra de teatre per la qual vaig fer les cançons tenia informació visual, auditiva... però no es percebia amb detall el treball que hi havia d’adaptació de versos, ni tenia l’oportunitat d’explicar-ho. Quan vàrem acabar l’obra, amb una banda de petit format, vaig voler fer una cosa molt més informalment didàctica. Vaig escriure algunes cançons noves i vaig fer nous arranjaments.

Quin va ser el vostre primer contacte amb l’obra de Safo?

— Va ser aquest encàrrec. La productora catalana Focus volia fer un projecte sobre Safo per al Festival de Mérida. Era una cosa potent, amb pressupost i molta llibertat. Així que vaig convidar Marta Pazos perquè dirigís la proposta i María Folguera, per treballar els textos. I jo vaig encarregar-me de la part musical.

Quina és la part més complicada de musicar aquests poemes, la majoria dels quals ens han arribat fragmentats?

— Vàrem compondre les cançons per ser cantades, tot i que no tenim cap idea real de com sonaven en el seu context original. Crec que la Grècia antiga ens semblaria musicalment dura, avui en dia. Jo, sincerament, vaig saltar-me completament el context musical antic i em vaig preocupar de ser fidel a l’esperit de Safo. Al cap i a la fi, ella era una cantautora popular: cantava les seves composicions acompanyada de música, i agradaven tant que la gent se les aprenia de memòria. Va ser una feina de patchwork, de cosir fragments. Vaig treure les tisores per fer comprensibles i cantables els poemes dins el context de la música actual. Va ser un procés molt lúdic. M’ho vaig passar molt bé explorant diferents gèneres –de la música electrònica al rock o el pop– perquè les lletres ja compartien una coherència temàtica.

Què us va fascinar de Safo fins al punt de voler donar-li veu pròpia i contemporània?

— És una poeta increïblement influent, però el més fascinant i trist és precisament l’absència: és un mite perquè només tenim entre el 5 i 10% d’obra que va escriure. Es calcula que en els nou volums de papirs que hi havia a la Biblioteca d’Alexandria hi havia entre 10.000 i 12.000 versos. Molts es varen perdre per l’incendi, però també perquè la cadena de transmissió i còpia a l’antiguitat va ser interrompuda perquè era una dona, lesbiana i parlava de sexe.

Us hauria agradat descobrir Safo abans, amb menys edat?

— Crec que no és important perquè Safo és per a totes les edats, i tant per a dones com per a homes. Al final, les seves cançons parlen de l’amor, un tema universal. A més, està envoltada d’enigma. Hi ha certa ambigüitat en alguns dels seus versos: de vegades, no queda clar si està parlant des de la perspectiva d’un home o d’una dona quan utilitza la primera persona. L’interrogant continuarà essent-hi perquè ens falten molts fragments de la seva obra.

Parlau de Safo com la primera cantautora pop. Què la fa tan moderna, tan actual?

— Resulta moderna perquè la poesia que ho petava a l’antiguitat era poesia èpica, la que parlava de la glorificació de la guerra. Ella parla d’amor. És una hippy de l’època antiga. Ara mateix, en un moment amb dues guerres terrorífiques en marxa, ella ofereix una altra perspectiva. La de l’amor, el desig.

Què podem aprendre, avui, de l’experiència amorosa de Safo?

— Més del que sembla. L’experiència amorosa de Safo és profundament mediterrània, amb un esperit molt illenc que beu de la geografia i la cultura de l’illa de Lesbos. Ella vivia entre l’Orient i l’Occident, i això es reflecteix en una mirada oberta, sensual, molt més relaxada que la que hi havia en ciutats com Atenes i Esparta. A Lesbos hi havia un context de llibertats i riquesa cultural molt especial que va permetre que pogués florir una expressió amorosa sense complexos. Safo no parla d’un amor idealitzat o heroic sinó de les carícies dels sentits, de les emocions quotidianes, de la pell. La seva poesia ens convida a reconnectar amb aquest amor íntim, on el desig i la bellesa de l’instant són centrals. Té molt a veure amb un plaer de viure, de sentir, d’observar amb atenció i sensibilitat.

El disc té moments amb electrònica, altres amb guitarres més rockeres i algunes cançons més atmosfèriques. Amb quin format sonaran, a Mallorca?

— Farem un format molt íntim, amb la guitarrista Amaia Miranda. Un concert molt enfocat en les lletres.

Què us enduis, d’aquest projecte?

— Aquest projecte m’ha duit a un lloc fantàstic, on realment puc fer el que vull i expressar-me amb total llibertat. M’ha permès explorar diferents registres i disciplines, cosa que trob molt enriquidora. La varietat de treballs que m’encarreguen –des de la composició de bandes sonores per a pel·lícules, fins a adaptar himnes càtars al rock per als crèdits finals, o participar com a actriu en projectes de cinema– fa que la meva vida creativa sigui molt diversa i apassionant.