Una rosa és una rosa és una rosa és una rosa

PalmaPassaren a Mallorca dos estius i, entre el 1915 i el 1916, una temporada encara més llarga, de l’estiu a la primavera: eren l’escriptora i col·leccionista d’art Gertrude Stein, de qui el 2021 es compleixen 75 anys de la seva mort, i la seva companya, Alice B. Toklas: amigues de Picasso, Hemingway i el més selecte del París d’entreguerres, com reflecteix la pel·lícula de Woody Allen Midnight in Paris. Es trobaren molt a gust a l’illa, potser no tant amb la gent, i l’entorn influí poderosament en la producció literària d’Stein. Seu és el suposat consell a Robert Graves: “Si pots suportar el paradís, ves a Mallorca”, que marcaria la resta de la vida de l’autor de Jo, Claudi, establert a Deià. 

“Una rosa és una rosa és una rosa és una rosa”, expressió popularitzada per la cançó de Mecano del 1992 i que també va fer servir el crític d’art i compositor Javier Maderuelo a l’Encontre de Compositors a Mallorca el 1985, és un vers de Gertrude Stein del seu poema Sagrada Emília, del 1913. Va agradar tant a Toklas que va convèncer Stein “perquè l’adoptàs com a divisa per al paper de cartes, la roba de taula, i per a qualsevol lloc on em permetés de posar-la-hi”. Així ho conta Stein a la seva Autobiografia d’Alice B. Toklas (traducció d’Assumpta Camps, L’Avenç, 2019), que són les memòries de Gertrude, però narrades com si fossin les d’Alice. Una mena de joc literari.  

Les dues nord-americanes d’origen jueu, Stein (1874-1946) i Toklas (1877-1967), es varen conèixer el 1907 i ja no se separaren fins a la mort de la primera. La seva casa de París, per la qual passaven Hemingway, Scott Fitzgerald, Matisse, Manolo Hugué, Picabia, Picasso i Juan Gris, és un dels escenaris essencials de la pel·lícula de Woody Allen del 2011 Midnight in Paris, que recrea màgicament els anys 20, i a la qual Stein és interpretada per Kathy Bates. En aquell entorn d’artistes i intel·lectuals, ningú no donava importància al fet que fossin lesbianes, opció sexual no gaire acceptada a l’època.

Particularment cèlebre és el retrat d’Stein per Pablo Picasso, una còpia del qual apareix a l’esquena de Bates a Midnight in Paris. El va fer entre el 1905 i el 1906 i l’escriptora va posar a noranta sessions, assegura ella mateixa. “No m’hi assembl en res”, va opinar quan estigué acabat. “No passis pena, ja t’hi assemblaràs”, li contestà el pintor malagueny. Actualment és al Museu d’Art Metropolità de Nova York.

“Una estúpida colla de pirates” 

“Com que havíem descobert les Balears al mapa, vam anar a Mallorca”, relata Stein, seguint el pintor nord-americà William Cook. “Nosaltres hi vam quedar poc temps, però ell hi va passar l’estiu (...) i va ser el primer (...) de tota la llarga sèrie de nord-americans que han descobert Palma”. Era abans de la I Guerra Mundial, i totes dues trobaren l’illa del seu gust. Així que hi tornaren el 1915.

Aleshores, Mallorca s’havia convertit, a més –Espanya era neutral–, en un lloc on allunyar-se del conflicte europeu i on Cook s’havia instal·lat. “Vam anar a Palma pensant que només hi passaríem unes setmanes i hi vam passar tot l’hivern (...) Hi havíem estat dos estius abans i ens havia agradat i ens va tornar a agradar”. La professora de Filologia de la Universitat de les Illes Balears Patricia Bastida assenyala que la mateixa Stein explica el perquè de la permanència en un dels textos que va escriure aquella temporada, All Sunday (Tot diumenge): Mallorca “no és cara, els doblers s’aconsegueixen fàcilment i no hi ha víctimes” de guerra. “Tots parlen l’idioma” –es devia referir a un percentatge raonable d’angloparlants.  

Segons Bastida, inicialment s’allotjaren a l’hotel Mediterráneo, al Terreno. Després, gràcies a un carter, comenta Stein a l’Autobiografia d’Alice B. Toklas, trobaren la que seria la seva casa al llarg d’aquests mesos, al carrer Dos de Maig, al mateix barri. Segons diu l’escriptor José Carlos Llop a Diario de Mallorca, “Camilo José Cela i el seu amic i traductor a l’anglès, el poeta Anthony Kerrigan, decidiren, per aproximació topogràfica i vistes, que la casa on vivien els Kerrigan al Terreno era la mateixa” on elles residiren, ‘Miravel’, al número 17a. La Fundació Mallorca Literària registra aquella estada a la seva plana wowmallorca.com. 

El Terreno, ja abans d’Stein, havia estat nucli d’artistes. El pintor i escriptor Santiago Rusiñol s’hi instal·là i aconseguí que el més selecte de la intel·lectualitat de l’època, Joan Alcover, Llorenç Riber, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Lluís Martí, Jeroni Amengual i Josep Tous i Ferrer, acudís a la seva tertúlia a Cas Capellà Sec, segons narra el cronista del barri Lluís Fàbregas. Rubén Darío havia viscut a un xalet del mateix carrer Dos de Maig quatre mesos. Georges Bernanos fou un altre dels seus veïns il·lustres. 

El periodista Matías Vallés apunta amb perspicàcia que Gertrude Stein era la segona G. S. –una altra autora il·lustre– que passava una temporada a Mallorca i escrivia sobre ella; després de George Sand, el segle anterior. Com ella, Stein va gaudir de Mallorca, però no tant dels mallorquins: “Una estúpida colla de pirates en declivi amb un llenguatge horrible”, així els descrivia al crític Henry McBride, segons recull Bastida. Si els mallorquins del XIX contemplaven amb desconfiança aquella francesa que fumava i vestia calçons, acompanyada d’un músic tísic –Chopin–, imaginem els de fa cent anys cap a aquelles “dues dones vestides impenitentment de negre, d’aspecte aspre”, com les descriu Vallés, i per acabar-ho d’adobar, jueves i lesbianes. 

Bastida afegeix altres comentaris d’Stein extrets de la seva producció, com He Said It (Ho va dir): “Hem estat feliços aquí. Sí, però no té a veure amb la gent. No, no ho té. Però m’agrada veure el que veig aquí”. En canvi, a Advertisements (Anuncis) escriu: “Estàvem encantades amb els mallorquins i el vent i la festa. Foren tan amables en oferir-nos gelat”.  

“Persones sense educació”

A la seva suposada autobiografia de Toklas, Stein apunta que “els sentiments de l’illa eren més aviat confusos” sobre la guerra. “La cosa que més els impressionava era la quantitat de doblers que costava”, i sembla que a aquests “càlculs interminables” hi dedicaven hores i més hores. “Com que la majoria dels homes, fins i tot els de la millor classe mitjana, llegien, escrivien i comptaven amb dificultat, i les dones gens en absolut” –la incultura que també els havia atribuït George Sand–, “ens podem imaginar com era de fascinador i interminable el tema del cost de la guerra”.  

Stein assegura que, a Mallorca, sobretot els més humils, eren aliadòfils. Un cambrer de l’hotel on s’allotjaren al començament s’impacientava perquè Espanya entràs en combat al costat d’aquests. “Fèiem una vida agradable, passejàvem molt i menjàvem extraordinàriament bé”. Però aquesta plàcida existència la va interrompre la batalla de Verdun (febrer del 1916), que els causà desmoralització. Quan va concloure sense que la ciutat caigués, sentiren la necessitat de tornar a casa.  

Segons assenyala Bastida, les autèntiques memòries de Toklas, del 1963, afegeixen més dades sobre la seva estada: “Els seus agradables passeigs a Gènova i al castell de Bellver, les dificultats de Toklas per suportar el calor de l’estiu” (en canvi, a Stein “li agradava molt la calor i el sol”, afirma ella mateixa) o la seva assistència a alguna correguda de bous a Inca. Hemingway, assegura Toklas a l’autobiografia que li escrigué la seva companya, “va sentir parlar dels toros gràcies a mi. Sempre m’han entusiasmat el flamenc i els toros, i m’agradava mostrar fotos de toreros i de toros”. Però als mallorquins els descriu, als seus vertaders records, “com a persones sense educació i violentes amb els cans”, “com àrabs”.

Aquest era un defecte que Stein i Toklas no podien suportar, sempre tingueren cans i els adoraven. A Palma adoptaren Polybe, un “perdiguer mallorquí”, narra Stein, raça de la qual assegura que “ballen a la claror de la lluna”. Molt acollidor amb tothom però “fidel a ningú”, cosa estranya en un ca. De fet, quan es preparàvem per partir, confiaren Polybe a un dels vigilants de Bellver i el ca, només una setmana després, ni recordava la parella. 

També als textos d’Stein inclosos a Geography and Plays (Geografia i obres teatrals) la professora de Filologia descobreix més referències a aquella etapa: el “críptic” Mallorcan Stories (Històries mallorquines); dos de dedicats al seu ca, Polybe in Port: A Curtain Raiser (Polybe al Port. Preludi) i In Memory. Polibe Silent (En memòria. Polybe silenciós); un “intent fallit d’assistir a una correguda” de Belmonte; i una al·lusió a Sóller. A una altra composició, He Didn’t Light the Light (No va encendre la llum), hi apareixen aquests versos: “Jaume I ben il·luminada. / Jaume II molt ben il·luminada. / La ciutat de Palma molt ben il·luminada. / No necessit esmentar-ne d’altres”. No podia afegir-hi Jaume III, perquè aquesta avinguda no es va obrir fins a mitjan segle XX. 

Stein en persona atribueix a l’entorn la seva dedicació a l’escriptura de peces escèniques, a la seva estada a Mallorca, a l’Autobiografia d’Alice B. Toklas: “Hi ha una determinada classe de paisatge que indueix” a escriure teatre, “i el camp dels voltants del Terreno certament és així”. Aquest fet no deixa de ser curiós, perquè ella mateixa confessa que el teatre no li agradava. Però el Terreno li creà aquesta necessitat. Vallés conta que, anys més tard, revelà a l’escriptor Gore Vidal: “No confiàvem en els zurbarans” –els suposats quadres d’aquest pintor, com a bona entesa–, “però confiàvem en Mallorca quan hi arribàrem”. I en gaudiren.