Punt i principi: Adeu al Mobofest

MobofestAlgun altre cronista de la Mobo comentava divendres a certes hores de la matinada la por de caure en massa tòpics per explicar aquest comiat. Francament, no escriuria mai (i l’altre cronista tampoc, diria) allò que "no saps el que tens fins que ho perds". És de desagraïts i inconscients. I no som això: vàrem saber què perdíem el 2013 quan Antònia Font anunciava una retirada; sabem que, després de la Mobo, quedarà un buit per a la música alternativa, que faltarà un espai de proximitat i de reconeixement (identificació?); sabem què perdrem si continuam vivint del monocultiu turístic, salvatge i descarnat amb la vida corrent, i com que ho sabem, aquest diumenge capvespre serem a Palma a la manifestació contra la massificació turística, a favor de la vida digna. 

Però som a la Mobo. Dissabte. Passàrem per l’alegria, tristesa i nostàlgia de la jornada inaugural de la darrera Mobo (dijous), visquérem un divendres humit i de retrobaments i, sense voler-ho, ens vàrem plantar a un capvespre ple de finals, d’emocions contradictòries, de cert cansament (dels que no havien fallat cap dia, de l’organització) i també de certa sensació de glòria. Ja havíem entès que la Mobo s’acabava (i així ens ho han recordat pràcticament amb tot el marxandatge, des dels tassons fins a les polseres). Només quedava gaudir-la per recordar-la. 

Els boleros i les jotes de Nastallat donaren el sus a la darrera jornada musical. Mar Grimalt (una de les artistasses que hem vist créixer aquests darrers anys i a qui seguirem la pista) i Carles Medina, sempre sorprenents, acompassats i còmplices, posaren els pèls de punta al públic de les primeres hores del capvespre. 

Amulet inaugurà l’escenari gran enlluernant el sol amb la seva pell pàl·lida i els cabells de color palla. L’acompanyà una banda formada pel guitarrista Pere Joan Company, el baixista Miquel Bennàssar i el bateria i percussionista Francesc Aparicio (tots exintegrants de Xarxa, grup que es va acomiadar dels escenaris a la Mobo de 2024). Content de ser a l’escenari, Toni Amulet presentava Es desastre (Cucavela Records), un àlbum que arribà fa uns mesos tres anys després de l’anterior, Petit viking (2023). L’artista Xisk va pujar a cantar un dels temes més celebrats del darrer disc d’Amulet: 'In paradise'. I sí: també ens esperen avui a la manifestació contra la massificació (a les 19 h a la plaça d’Espanya de Palma).

Canvi d’escenari. Sona Roig!, banda de Manacor que no fa grans gires, però que de tant en tant regala algun directe esporàdic als seus seguidors. Toquen junts des del 2010, “per això sonen tan bé”, comentaven entre el públic. I qui els coneix sap que Roig! és una debilitat de part dels organitzadors del Mobofest. 

Ànimos Parrec és un d’aquests altres grups que hem vist néixer a la Mobo en el concert de debut de 2023. Potser seria més encertat dir que els hem vist néixer 'gràcies' a la mobo; ho contava Julià Picornell en aquest reportatge de l’ARA Balears: “Sense la Mobo no existiríem, i no és cap exageració”. Tres anys després del debut i amb tres discs a l'esquena, la banda del Pla de Mallorca té un públic fidel i consolidadíssim que gaudeix de l’imaginari compromès i irònic que proposen des d’un rock and roll desacomplexat. 

El rellotge marcava les 23.45 h quan començà a sonar Reggeatonpare, una altra banda que, poques setmanes abans, havia anunciat que deixava els escenaris; si no hi ha cap de nou, ahir va fer el seu darrer concert, no sense abans posar a cridar, botar i cantar públic que va anar a acomiadar-los, amb alguna sorpresa: els companys de Ritual Nepal, que sonaren a Consolació dijous, pujaren a cantar amb Reggeatonpare la nit del seu comiat. 

La gent començà a aglutinar-se a l’escenari gran per no perdre’s el concert convertit en homenatge d’Antònia Font després de la dolorosa pèrdua de Joan Roca, baixista del grup. Amb l’afecte del públic agombolant-los, els quatre músics tocaren sis cançons per honrar l’amic traspassat. 'Alegria', 'Dins aquest iglú', 'Alpinistes-Samurais', 'Tots es motors', 'Batiscafo Katiuscas' -amb la col·laboració especial de la coral de Palma Sa Corrala- i 'Wa yeah' vehicularen aquest concert-homenatge-comiat ple de contrastos, clarobscurs i emocions contradictòries. 

Només quedava per pujar a l’escenari el grup català Dan Peralbo i el Comboi, que oferia el darrer concert de la història del Mobofest. Així que entre les seves cançons, feu pujar tots els organitzadors de la Mobo a l’escenari. Mariona Jaume, la darrera directora del festival, pronuncià unes paraules d’agraïment als companys, al públic, als grups. Amb tots a l’escenari, el grup català versionà 'Aixopluc', de Da Souza, una espècie d’himne pels organitzadors que fa deu anys que es passen els diumenges d’hivern enviant correus a mànagers, justificant subvencions, fent dissenys de cartells, tassons… i que mereixen una ovació per haver aguantat fins ara. I fins aquí, ja hem arribat. Tancam etapa, cloem dècada, renovam energies, tancam una porta i tocarà obrir totes les finestres. 

Aquests deu anys hem vist pujar considerablement i terroríficament la temperatura, hem aprovat oposicions, hem tingut fills, ens hem enamorat, ens hem separat i ens hem casat. Ens hem estimat i tornat desconeguts, hem viscut una pandèmia i hem vist com el grup Manel baixava dels escenaris i després, Da Souza, i també Xarxa; per sort, hem vist créixer Maria Jaume, Mar Grimalt, Maria Hein, Júlia Colom. Ens hem fet ciclistes, runners i anam a entrenament funcional; hem deixat de fumar (alguns), hem tornat a casa acabada la carrera i ens hem mudat, com la Mobo, que ha passat per Sant Joan, Lloret i Porreres. Hem passat d’acollir 13 milions de turistes a suportar-ne 19 milions (i espera!). El PP ha guanyat les eleccions i Vox ha pres el Govern. Ens hem aprimat els complexos, hem camperitzat furgonetes i hem vist molts concerts d’Ànimos Parrec i, per sort, també alguns d’Antònia Font. Hem canviat de feina, ens hem fet autònomes. Hem existit per contraposició, perquè existeix el desànim de lucre. Com passa a les millors famílies, de la Mobo ens hem enamorat, ens hem avorrit, ens hem tornat a il·lusionar. Hem estat fixes discontínues (deu ser una cosa cultural!) i hi hem tornat tot i haver dit “enguany, no” en algun moment. A la Mobo ens hem enfangat fins als genolls. I de la Mobo en guardarem un record que durarà anys. Gràcies. Adeu. Fins sempre. Sort.