Sis cançons d'Antònia Font a la memòria de Joan Roca

MobofestDissabte vespre. S'acosta el final de 10 anys de Mobofest. Cap a les 23.30, pràcticament tothom s'acostava cap a l'escenari gran per acompanyar el "grup de les nostres vides", deien, el grup "que ho va canviar tot de la música a Mallorca i en català", es comentava. Ahir més que mai, el públic no hi podia fallar.

Els integrants d'Antònia Font sortiren a l'escenari del festival del Pla sent quatre per primera vegada: Pau Debon, Joan Miquel Oliver, Pere Debon i Jaume Manresa. Hi faltava, i hi faltarà sempre, el baixista Joan Roca, que morí fa pocs dies. Fent un esforç enorme per empènyer les paraules, Pau Debon, abraçat pels seus companys en tot moment, explicà que Roca tenia moltes ganes d'arribar al concert d'anit. No va poder ser: "Creim que la millor manera d'honrar-lo, i segur que ell n'estaria content, és tocar un parell de temes. Ens haureu d'ajudar molt, com feis sempre", demanà Pau Debon al públic fidel, divers, entregat i empàtic; a un públic total. 

Sense la línia de baix, l'Alegria d'Antònia Font començà a sonar per espolsar una tristesa que s'aferrava com un plom a la pell de tothom. Pau Debon s'anava trencant i el públic li donava l'aire una altra vegada per ajudar-lo a cantar. I de les "òrbites en sincronia" a les "coses no són fàcils per a ningú, dins aquest iglú, tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu". Una lletra que, si ja ho era, anit sonà més devastadora que mai. 

Quatre notes bastaren per fer clamar fort el públic: tocava Alpinistes-samurais, la cançó que, probablement, més s'ha emprat aquests dies a manera de comiat de Joan Roca, un "àngel que desplega ses ales i deixa el cel ple de claror", mentre les "flors se despinten dels arbres". I la gent, la veu de la gent per cantar les paraules que se li escapaven a Pau Debon per l'emoció. 

Per alleugerir una mica l'ambient (contradictori, amorós, trist, contingut i desbordat alhora), el grup va fer sonar Tots els motors, una cançó que "agradava molt a en Joan, que era sobretot un rocker heavy metal!". 

Per cloure el comiat (hi va haver bis, però en aquell moment encara no ho sabíem), Pau Debon presentà la coral de Palma Sa Corrala, que els varen acompanyar per cantar un dels temes potser més estimats i èpics d'Antònia Font (això podria ser mentida, perquè ho estimam tot d'aquest grup): Batiscafo Katiuscas. Què té aquesta cançó? El negre i el blau brillants, un so de profunditat marina, un homenatge a les Margalides, una nit lluent, éssers màgics com les sirenes, impossibles com les balenes. Amb els cantaires de Sa Corrala damunt l'escenari acompanyant els músics, allò fou la fotografia del vespre.

S'acomiadaren Pau, Joan Miquel, Pere i Jaume, tocats, agraïts, acompanyats, abraçats eternament per tots els fans, amants i amics. Amb paraules de record per a la família de Joan Roca, amb paraules d'agraïment per als organitzadors de la Mobo (per haver-ho posat tan fàcil aquests darrers dies, per haver aguantat amb forces 10 anys de festival). I amb un aplaudiment llarguíssim del públic, abandonaren l'escenari per tornar després d'uns minuts i tocar Wa yeah!, amb força. La gent estava tan entregada que Pau Debon no cantà ni una paraula fins després de la tonada. "Gràcies per aquests 30 anys, ha estat una passada". I es va fer fosc l'escenari; i encara que ara faci molt de mal, i que sembli impossible, trobareu l'alegria un altre pic, Antònia Font.

Nosaltres, de moment, ens quedam amb totes les vostres cançons. Gràcies per aquesta vida que ens heu omplit amb música.