Els illencs han hagut de renunciar a anar a les platges més emblemàtiques

Palma“Record que veníem amb el motoret des de Sóller, amb els amics. Baixàvem a Cala Deià amb la moto fins gairebé la platja i les nostres barquetes estaven tot l’estiu damunt l’arena. Hi havia gent de Deià, sollerics i quatre turistes. Quins temps...”. Ho recorda Tomeu Ferragut, un solleric que avui ni es planteja anar al que és un dels seus llocs preferits del litoral mallorquí: “Cada any hi compareixia Narcís Serra, del govern de Felipe González. En coneixíem els guardaespatlles. I fèiem bromes. Tot era molt familiar”.

Avui, Cala Deià és una altra cosa. A les 11 h del matí tots els accessos i aparcaments de la cala estan plens. Això provoca que es tanqui la carretera que hi baixa, fet que genera caos circulatori perquè els turistes no renuncien a visitar el paisatge que Instagram els ha mostrat. Returen el cotxe a la carretera principal, la general de la serra de Tramuntana, i generen un embós monumental. “S’aturen enmig de la carretera, cada dia és el mateix. A les carreteres de Mallorca no s’hi pot fer feina”, etziba des del volant José, un dels molts repartidors que es desesperen enmig del trànsit.

Els residents sí que hi poden baixar, perquè l’Ajuntament els va haver d’organitzar un aparcament específic. Antònia Mas diu que hi va al matí prest perquè “per molt que hi hagi aparcament per als veïns, també s’omple”. A més, “alguns cotxes de lloguer no miren prim i s’hi fiquen”, explica Toñi, una altra veïna de Deià. “Jo vaig recriminar l’actitud a un estranger d’un 4x4 i se’n va riure de mi. És molt trist”, lamenta. “I no només és baixar, l’aventura. És que després, quan vols pujar, et trobes cotxes de lloguer pertot, aturats, mal aparcats, embossos, gent dins el cotxe que no es vol moure perquè ha vist una foto i tant sí com no vol anar a la Cala. És normal que els locals renunciem a la nostra costa”, assegura Toñi.

Tot es transforma

Tant una com l’altra coincideixen en la transformació vertiginosa dels darrers 20 anys, que “ho ha petat tot”. “Ja no és la Cala, és el poble sencer”, diu Toñi. “Jo no estic en contra del turisme, faig feina per a un estranger que té una finca grossa. Ell és molt respectuós, ha restaurat les cases, estima molt l’illa. Però és el primer que no es compraria una propietat aquí ara mateix, perquè és insofrible”, afirma: “He arribat a tardar 40 minuts per recórrer uns 300 metres de carretera a l’altura del poble. Crec que no cal dir res més”, lamenta.

Antònia Mas afegeix que “a Deià les botigues de roba són prohibitives, per a rics. El menjar, els bars, tot s’ha transformat. És un aparador artificial i els locals n’hem quedat exclosos i lògicament, en part, en som culpables. Hem venut l’illa”, sentencia.

El cas de Cala Deià no és malauradament una excepció. Els illencs han hagut d’adaptar-se a l’allau de milions de turistes que volen visitar com sigui els indrets que els instagramers han consagrat com a visita obligada. I no aturaran fins a aconseguir-ho, encara que hagin de col·lapsar un accés o passar hores al sol fent coa.

Els illencs ja havien viscut la transformació del paisatge, les construccions massives al litoral i la desfiguració del territori en nom dels ingressos del turisme. Però els darrers anys han constatat que, a més de tot això, no tenen ni el conhort de poder gaudir mínimament del paradís en el qual se suposa que viuen. “Anam a la platja com a d’amagat, l’horabaixa tard, entre setmana, és ridícul. Jo vaig en moto a un raconet mal d’accedir, has de dur esportives per arribar-hi i cranqueres per ficar-te dins l’aigua. Una gimcana perquè hem consentit cedir tots els tresors al negoci turístic”, explica Miguel Garcia, un peninsular que va arribar a Mallorca fa 25 anys i es va enamorar del Caló del Moro (Santanyí). “Ara no hi vaig ni boig abans d’octubre. Mai no m’ho hauria imaginat”, lamenta.

Per tant, la massificació turística ja no transforma només la terra, sinó també els costums dels que hi viuen. Aquesta és una de les principals conclusions del treball de final de grau en Geografia de Sergio Gómez, dirigit pel professor Miquel Àngel Coll, que analitza com la saturació dels espais litorals condiciona els hàbits dels residents.

L’estudi, basat en una enquesta a 404 residents de Mallorca, revela que el 85% assegura que ha deixat d’anar a algunes platges durant els mesos d’estiu a causa de la massificació. La investigació apunta que aquesta situació ha provocat una adaptació dels comportaments dels residents, que modifiquen tant els horaris com els dies i els mesos en què gaudeixen de les platges per evitar les aglomeracions. “Vaig decidir fer l’estudi perquè tot el meu entorn parlava del tema. I, en realitat, els resultats són demolidors. Tothom ha hagut de renunciar a gaudir del seu redol. És una conseqüència lògica de dur 19 milions a un espai reduït on viu un milió d’habitants”, explica l’autor, Sergio Gómez.

Aquesta és una de les conclusions principals del treball: els residents han deixat de poder anar a la platja quan els resulta més convenient i adapten els seus horaris per cercar moments amb menys ocupació. La recerca constata igualment un desplaçament temporal dels usos de les platges. El 35% afirma que directament evita anar-hi durant el mes d’agost, mentre que un 24% també procura no fer-ho al juliol, els dos períodes de màxima afluència turística. El 71% assegura que cerca una cala menys concorreguda, encara que sigui més difícil arribar-hi, i un 12% acaba renunciant a la platja i opta per fer una altra activitat. Per a l’autor, aquestes dades evidencien que la saturació ja no és només una percepció puntual, sinó un factor que condiciona les decisions de lleure dels residents.

L’enquesta també identifica quins són els espais que els mallorquins associen més a la massificació estival. Entre les platges i zones que els residents afirmen evitar hi apareixen en primer lloc el Caló del Moro, el Trenc, la Calobra i Formentor. Després, Cala Deià, el Port de Sóller i Magaluf, entre d’altres. Són platges molt diverses, però tenen un element en comú: els illencs ja no hi van perquè estan completament saturades. També Magaluf tenia el seu públic: “Molts palmesans hi anàvem, fins i tot en bus, perquè era a prop. Però ara també és un desastre i, si hi ha hagut una festa nocturna, a sobre està plena de brutor”, afirma Teresa Planas. “Durant la pandèmia venia aquí i flipava. I, ingènua de mi, estava segura que els mallorquins no deixaríem que tornàs a venir tant de turisme mai més”, explica entre rialles.

La Calobra és un cas paradigmàtic. “Els darrers 20 anys l’he trepitjada una vegada”, relata el palmesà Jaume Oliver. “Nosaltres hi anàvem una vegada a l’any, era una festa per a la família. Ara, hi arribes després d’una hora i busques de cotxe i hi ha un col·lapse de persones i vehicles, i si no pots aparcar, te n’has de tornar, i ja em diràs on vas. Una vegada fa tres anys hi anàrem el juny perquè em feia pena que el meu fill no la pogués gaudir, i vaig dir: mira, mai més. Hem d’assumir que ho hem perdut. I sabeu què em fa més ràbia? Que els que s’han fet d’or amb el turisme no són els que feim coa a la cala”, afirma.

Menorca, també

“A Menorca ens miràvem les altres illes amb una barreja d’orgull per haver sabut conservar el territori i també amb una certa por que no fóssim capaços d’evitar-ho en un futur. Per desgràcia ja no en podem presumir”, explica a l’ARA Balears Maria Triay des de Maó. “Ara també ens hem vist obligats a evitar les cales més famoses. O estan plenes de cotxes i persones i no hi pots ni posar la tovallola, o estan plenes d’embarcacions”, lamenta.

La platja que registra més saturació és Macarelleta, segons les dades del Consell de Menorca. El 2025, Macarelleta va arribar al 431% de la seva capacitat de càrrega. Això significa que ha acollit més de quatre vegades els usuaris que els estudis consideren adequats. La segueixen Cala en Turqueta, amb un 328%, i Cala Mitjana, amb un 303%, totes dues molt per damunt del triple de la capacitat prevista.

La llista continua amb Pregonda (244%), el Talaier (232%), Macarella (220%), Binimel·là (208%), Son Xoriguer (206%), Viola de Ponent (186%), Binidalí (181%), Son Saura (159%), Biniparratx (140%), la Caleta (133%), el Grau (133%) i Binissafúller (131%). És a dir, les quinze platges analitzades superen el llindar del 100% i, en deu casos, la pressió pràcticament duplica o més que duplica la capacitat considerada sostenible.

Des d’Eivissa, Miquel Costa ho diu amb contundència: “Ni em planteig” anar a les cales i platges més conegudes. Jo era de passar-me mig estiu a les Salines, o a les platges del Comte. Després vaig passar a anar-hi en moto perquè, si no, era impossible. Ara, sincerament, em pas diumenges a casa. Aquesta opció té un avantatge: com que tot és tan absolutament car i desorbitat, si ni tan sols surts, idò tot això que estalvies. Això és el magnífic pla que ens ha duit a molts aquesta suposada riquesa turística”, resumeix.