Col·leccionisme

Radiocassets: un viatge per la icona sentimental d'una generació

L'exposició 'Boombox attack' recull una mostra d'aquests equips d'àudio que van tenir un paper clau en la construcció de la identitat juvenil dels 80 i els 90

4 min

BarcelonaLes grans ciutats estan majoritàriament poblades de gent anònima, de persones que no deixen un llegat recordable. Sören Manzoni no és una d'aquestes persones. Involucrat en desenes de projectes des de fa més de vint-i-cinc anys, Manzoni és un tipus conegut a Barcelona. No d'aquells que apareixen a les notícies o als llibres d'història, sinó dels coneguts a partir del boca-orella. Ha sigut el dependent de botiga de surf més famós de la ciutat, un punxadiscos icònic, el col·leccionista de coses més inesperades, l'skater etern. Inquiet, nerviós, emprenedor. El seu últim projecte és Boombox attack, una exposició de més de 80 radiocassets antics que ha instal·lat a l'hotel Ocean Drive.

Sören Manzoni amb els radiocassets de l'exposició al darrere.

La proposta de Manzoni és un recorregut històric a través d'un aparell totalment inserit en la cultura popular. No només com a icona musical sinó també, i especialment, a nivell sentimental en la vida de molta gent. Complement indestriable dels adolescents de les dècades dels vuitanta i noranta, els boombox, com se'ls anomenava popularment als Estats Units, van ser una part imprescindible del mobiliari de l'habitació de casa. I no només servien per escoltar música, eren un signe d'identitat. És per això que van compartir imatge d'alguns dels grups més recordats de la música pop de finals del segle XX. Dels Beastie Boys als Clash, de Madonna a Run DMC. "Amb el teu radiocasset passava com amb els pegats que t'enganxaves a la jaqueta: et representaven", explica Manzoni, que a la mostra ha portat una petita representació de tota la seva col·lecció.

Però com va començar tot això? Per remot que sembli, s'ha creat a còpia de buscar altres andròmines. "Anava gairebé cada dia als Encants per buscar robots i skates –recorda–, però hi havia dies que no hi havia res que m'interessés i acabava enduent-me altres coses: una videoconsola Atari, un radiocasset... El que fos". I amb els anys, esclar, en va acumular un bon grapat; de fet, s'acosta als dos-cents models. Aquesta dèria l'ha fet un expert en la matèria, i Manzoni parla amb amor i tendresa dels seus radiocassets: "El valor és totalment sentimental, no m'interessa l'econòmic, perquè tot això representa el que era jo. És molt més que una ràdio, és el llegat que ens deixa l'adolescència".

Un dels reproductors que hi ha a l'exposició.

Les estrelles de la col·lecció són el radiocasset que fa llum i que Madonna va fer servir al vídeo de Hang up –que al mercat pot arribar als 3.000 euros per exemplar–, un Panasonic que permet escoltar discos de vinil o un altre amb un petit teclat incorporat per fer melodies pròpies. I, per sobre de tot, la joia de la corona, un Conion enorme. "Venia dels Estats Units i va acabar als Encants, on me'l vaig trobar un dia de casualitat. La clau és la seva mida, perquè el que havia de tenir un boombox com déu mana era grandària, i aquest és el més gran que hi ha", explica Manzoni.

Col·leccions diverses

Els radiocassets són una petita part de tot el que guarda aquest emprenedor. "Col·lecciono coses que formen part de la meva adolescència, tot el que m'ha fet ser com soc avui", explica. Això inclou tot el que trobi relacionat amb E.T.Retorn al futur, robots de joguina, pinballs, arcades, sandvitxeres metàl·liques, radiocassets i, per sobre de tot, skates. Evidentment, tot això en un pis normal i corrent no hi cap, i per això Manzoni ha hagut de buscar una solució. "A casa meva està tot diàfan. Ho deixo tot al garatge", diu. El seu magatzem del Poble Nou és un espai de culte de Barcelona, l'entrada a un univers pop irresistible.

Entre Lambrettes meravelloses, taules per patinar icòniques i pinballs espectaculars que ell mateix restaura, un no pot més que preguntar-se quan i per què va començar aquesta dèria. La resposta: per una llauna de refresc. "La primera col·lecció la vaig començar un estiu buscant coca-coles de diferents models i països, després vaig passar als àlbums de cromos i fins avui", explica. Perquè un objecte li interessi prou, ha de complir dues condicions ineludibles: tenir una estètica potent i estar relacionat amb la seva adolescència. "Tot aquest afany col·leccionista surt de ser una persona nostàlgica. No me n'amago. Però a la vegada tinc 51 anys, i no vull ser un jovenet sinó un adult que recorda el passat amb alegria".

Les col·leccions de Sören Manzoni tenen, això sí, una condició invariable: no comprar res mai en virtual. L'experiència –explica– no només està en usar, sinó també en adquirir-ho. Ni Wallapop, ni eBay, ni Vinted. Tot és trobat, entre altres motius, perquè aquestes col·leccions comencen abans que existís el mercat digital. A més, entrar en aquest joc li faria més mal que bé: "Tinc clar que no soc un obsessiu sinó un romàntic, però si entrés a les noves aplicacions llavors potser sí que em tornaria boig", assegura. Que no hi entri no exclou que no n'hagi fet unes quantes de grosses per completar la seva col·lecció. "He agafat un vol per anar a un flea market de Long Beach, a Los Angeles, per veure si aconseguia skates antics i tornar el mateix dia. També m'he fet portar un contenidor dels Estats Units amb dos pinballs...", recorda Manzoni. Geni i figura.

Una festa llegendària

Les col·leccions són segurament el més cridaner de la trajectòria de Sören Manzoni, però si és un personatge conegut a Barcelona és per haver sigut fundador, juntament amb el seu soci, conegut com a Mad Max, de Nasty Mondays, una de les festes més populars i longeves que mai hagi vist la ciutat. Des del seu centre d'operacions, a la Sala Apolo, van tenir el club de referència dels dilluns durant gairebé una quinzena d'anys. "Va ser una època meravellosa de la meva vida en la qual vam reivindicar una línia musical molt centrada en el passat i el rock'n'roll", recorda Mazoni, que en aquell moment va voler apostar per la música de guitarres en un indret tan vinculat a l'electrònica com Barcelona. "No sabíem punxar bé ni res per l'estil, però sabíem muntar una bona festa", explica. Aquesta concepció de l'espectacle els va portar fins a Nova York, de la mà de Macaulay Culkin, que va quedar al·lucinat amb el club. Nasty Mondays, així i tot, no va suportar la crisi de la pandèmia: "Està acabat. A part de tot el que ha passat amb el covid, he estat molts anys posat en això i ara soc una altra persona, a la qual no li toca estar cada dilluns a la nit allà", detalla. Això sí, res podrà canviar que "la llegenda sempre quedarà", diu amb un somriure instal·lat a la cara.

stats