Paraules que diuen més del que signifiquen

El 1972, la cantant Nina Mazzini i l’actor Alberto Lupo entonaven, a duo i en italià, la famosa cançó Parole, parole, que adaptà al català la meravellosa Núria Feliu. L’argument gira al voltant d’un clàssic del desamor. Ella ja no confia en les paraules ensucrades d’ell. Els fets han anat anul·lant la credibilitat del missatge de l’amant. És per això que la dona, a les expressions amoroses que imposta ell, senzillament hi respon: “Parole, parole, parole, parole, parole, soltanto parole”. Aquesta darrera sentència de la cançó es traduí al català com “paraules, paraules, paraules... Les teves paraules, per mi, no són res”. En l’adaptació al francès, que popularitzaren els actors Alain Delon i Dalida, la tornada final incorporà un afegitó diferent: “Paroles et paroles et paroles et paroles et paroles. Et encore des paroles que tu sèmes au vent. Al soltanto parole”, és a dir, “només paraules”, la versió francesa hi afegia: “i més paraules que sembres al vent”, traducció literal. No obstant aquestes petites variacions, les tres sentències recorden que les paraules no són allò que diu el diccionari, sinó que modulen el significat en cada acta de parla. És condició imprescindible per a l’entesa que l’emissor i el receptor comparteixin un mateix univers cognitiu. En el diàleg entre els dos amants, el terme “paraula” s’allunya del significat “donar la paraula” o comprometre’s fermament. Passa a denotar justament la cosa contrària: buidor de compromís i fum.

Significació cultural

Els humans, parlem la llengua que parlem, seguim essent tots de la mateixa espècie: sentim, raonam i vivim com sapiens. Des d’aquesta perspectiva, les llengües són totes iguals perquè permeten manifestar el que el cervell i l’ànima ens dicten. Ara bé, cada grup lingüístic carrega de significació cultural les seves paraules. Els que parlam català sabem que, si a una petició ens responen amb un “ja ho veurem”, hi ha una probabilitat altíssima que aquesta expressió equivalgui a una negativa. En sentir un “ja ho val”, podem interpretar que, lluny de ser una manifestació d’empatia, l’oient ha desconnectat de la conversa i usa el sintagma com una crossa lingüística per fer veure que segueix el fil del relat turmentós.

De fet, en la didàctica de les llengües, s’hi ha incorporat l’aprenentatge sociocultural de les paraules, això és, aprendre a entendre més enllà del significat que ens proporciona el diccionari. Aquest paràgraf extret del llibre Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots, de Joan Bastardas, reflecteix extraordinàriament el que acabam d’exposar: “Després, quan ens pensem que ‘dona’ vol dir el mateix que ‘mujer’ i que els dos mots poden esser usats amb referència a la ‘muller’ d’algú de manera que la frase castellana ‘mi mujer es portuguesa’ correspon a la catalana ‘la meva dona és portuguesa’, ens trobem que en la frase ‘son marido y mujer’ no és possible la traducció ‘són marit i dona’. Això vol dir que el català ‘dona’ s’usa amb l’accepció de ‘muller’, però no ho significa com ho significa el castellà ‘mujer’”.

Paremiologia

Potser és en la paremiologia, és a dir, en les frases fetes, on observam amb més intensitat com les paraules són el reflex dels valors, les creences i les experiències de les societats. En català, quan volem dir que amb paciència, temps i esforç podem aconseguir el que ens proposam, tenim l’opció d’usar la parèmia “de mica en mica s’omple la pica”. Aquesta mateixa idea l’expressen els que parlen francès dient que “petit à petit, l’oiseau fait son nid” (la traducció literal, “a poc a poc, l’ocell fa el seu niu”). L’equivalent en espanyol és “poco a poco la vieja hila el copo” i en italià, “a penna a penna si pela l’oca”, que literalment vol dir “ploma a ploma es ploma l’oca”. Som humans i parlam. Ara bé, on nosaltres, per expressar la constància, evocam la imatge d’una pica que es va omplint, els que parlen francès posen la mirada en un ocell que fa el niu; els hispanoparlants en una vella que fila, i els italians, en el fet de plomar un ocell. Vet ací que la riquesa del llenguatge humà rau en l’expressió de mirades diferents sobre un mateix fet, sentiment o fenomen. La frase “ell tot sol es fa el so i balla”, que s’assembla prou a la italiana “cantarsela e suonarsela da soli” (literalment, “canta’l i toca’l tu mateix”), es correspon amb la francesa “prêtre Martin qui chante et qui répond” (traducció literal, “pare Martí qui canta i respon”) i amb l’espanyola “Juan Palomo, yo me lo guiso y yo me lo como”. Totes assenyalen el comportament egocèntric d’algú que prescindeix dels altres per dur a terme una acció, però ho fan construint universos d’observació diferents.

L’etnografia lingüística, que és una branca de l’antropologia lingüística, estudia les llengües en el lloc en què s’han format i en el que es desenvolupen per explicar-ne les diferències cognitives. Es tracta d’una disciplina ecològica, que arrela llengua i societat a un territori i recorda que les parles no són etèries. Aquest estiu s’han difós mediàticament les manifestacions dels mallorquins reclamant una economia del turisme amb un impacte menor sobre l’illa. La invasió massiva de platges i carreteres, la saturació demogràfica, el turisme de gatera i disbauxa han provocat cartells de protesta amb el lema “go home”, o com diríem en català “arruix”. El significat de tots dos termes és el mateix. La història de cadascun és diferent. Totes les llengües ho poden dir tot, però cadascuna a la seva manera.