Núria Graham camina cap al futur amb emocions elèctriques

BarcelonaNúria Graham (Vic, 1996) gairebé ha de reprimir la necessitat d’enregistrar cançons. “M’ho he passat molt bé gravant el disc a l’estudi i m’agradaria tornar-ho a fer ja, perquè no em vull passar dos anys esperant”, diu sobre l’experiència de donar forma al seu primer àlbum, Bird eyes, coproduït amb Jordi Casadesús, de La Iaia, i editat per la discogràfica del Primavera Sound, El Segell. Tot va de pressa. Fa dos anys que va debutar en directe a la Jazz Cava de Vic i va completar una maqueta amb set cançons. Ara té al davant una gira que comença aquesta nit a la sala 2 de L’Auditori de Barcelona, dins del Guitar BCN, i que la durà a festivals com el Primavera Sound, l’Embassa’t de Sabadell, el Vida de Vilanova i la Geltrú i el de Cap Roig, entre d’altres, i on l’acompanyaran Casadesús i Aleix Bou. Espantada? “No. Últimament m’estan preguntant tants cops si m’espanta que al final m’acabaré espantant -diu somrient-. No estic espantada, sinó que tinc moltes ganes de disfrutar-ho perquè és una sort. Per exemple, tinc moltes ganes de tocar al Primavera Sound, perquè és el festival que més m’agrada”.

La Núria Graham de Bird eyes s’expressa mitjançant unes cançons adscrites a un pop d’estètica atemporal, amb inflexions dramàtiques puntuals on la veu sona prou madura per evitar l’exhibicionisme. Hi ha la marca d’un bagatge breu però intens. “Escolto moltes coses diferents i el que més m’agrada no s’assembla gens al que faig. Ara puc estar escoltant rap i música negra, que m’encanta, però jo no faig música negra. A vegades quan parlen de mi surt el nom de St. Vincent [l’àlies artístic de la cantautora nord-americana Annie Clark]. Recordo que quan la vaig descobrir m’hi vaig sentir molt identificada”, diu Graham, una cantautora que ha trobat en la guitarra elèctrica una mena de mèdium emocional. “Em costa parlar. En canvi, tocant tot és molt més fàcil”, reconeix.

I de què parla quan toca? “Un amic em va dir que sembla que estigui emprenyada amb el món; bé, potser no emprenyada, però sí patint. És això, sempre pateixo, però també perquè m’emociono molt per les coses i crec que totes les cançons són una mica això”, explica. Dona en un món d’homes, es revolta contra els prejudicis. “No m’agrada quan la gent diu: «Oh, una tia que toca la guitarra, que fort!» O quan comenten que per ser una dona ho faig molt bé. Això em posa molt nerviosa. M’agradaria que es valorés la música que faig com a música més que com a dona”, adverteix.

Núria Graham, que farà 19 anys al juny, parla del passat com si fos una cosa remota. Quan explica que va començar a tocar la guitarra elèctrica als 16 anys, sembla que remeni una memòria llunyana, fins i tot quan recorda els últims mesos. Va acabar el conservatori i va voler fer estudis superiors de música a l’Esmuc. “Però no hi vaig entrar per poc. Després vaig començar musicologia a la universitat, però no m’agrada i ho he deixat. Ara estic dedicant-me només a la música sense estudiar. És que la música s’ha convertit en la meva feina així de cop. No m’ho imaginava, però què més puc demanar?”, diu.

Graham, filla de pare irlandès que a casa li parlava en català, conjuga la música en futur. “Vull experimentar molt més. Ja ho estic fent a casa, tant musicalment com en les lletres. No sé de què voldré parlar més endavant, però no m’agradaria quedar-me en la línia que estic ara, de cap manera”, assegura amb la mateixa serenor que explica que canta en anglès perquè és la llengua de la música que escolta: “Des de ben petita, quan vaig fer la primera cançó amb una lletra rudimentària ja era en anglès. He fet un parell de cançons en català, però em costa més. En canvi, escric molt en català, però no lletres de cançons”.