Noor Abed: "Sents constantment que t'estan arrabassant alguna cosa"

BarcelonaL'artista palestina Noor Abed (Jerusalem, 1988) és una de les persones a qui la construcció del mur d'Israel va alterar profundament la vida. La seva trajectòria havia començat en el camp de la performance, però aquelles restriccions afegides la van obligar a replantejar-se com podia expressar-se, i va trobar un nou mitjà en el videoart. "Vaig viure mitja vida a Jerusalem, hi vaig fer el batxillerat, però quan van construir el mur vaig haver de traslladar-me a Ramal·lah. Després no em van permetre entrar a Jerusalem, i crec que el meu cos no ho va entendre", afirma Noor Abed amb motiu de l'exposició al Museu Tàpies d'un dels seus últims treballs, el vídeo A night we held between, fruit d'haver guanyat la beca de producció de videoart Han Nefkens Foundation Museu Tàpies de 2022, dotada amb 15.000 euros.

A night we held between, que es pot veure fins al 27 de juliol, és una pel·lícula amarada d'una càrrega espiritual, i al mateix temps política, amb la qual Abed vol revelar capes invisibles de la dura realitat de Palestina. Hi té un paper central la Cançó pels lluitadors, que va trobar a l’arxiu sonor del Popular Art Center de Palestina "Estic obsessionada amb estar a prop de la mort, i amb la manera injusta com maten la gent. I sempre penso: on van?" Així, va tornar a les coves on havia fet la pel·lícula anterior per representar una atmosfera que per a ella és molt densa, plena de les ànimes de les víctimes injustes de la guerra. "Sento un brunzit al meu voltant, és pesat. Com si haguessis de tallar l’aire per caminar", diu Abed.

Tot el procés de creació reflecteix el drama de la invasió israeliana. Abed el va haver d'accelerar arran del desencadenament del "genocidi", com diu ella mateixa, l'octubre del 2023, i durant el rodatge van rebre la visita de colons armats. "Constantment tens un sentiment de despossessió, d'estar perdent alguna cosa, o més aviat, que te l’arrabassen", diu l'artista, per a qui la pel·lícula analògica és un altre cos "molt preciós" del qual ha de tenir cura perquè no es faci malbé. "No pots veure què has filmat fins que les pel·lícules no arriben al laboratori i tornen —afegeix—. Així que el fet de no poder veure què estic filmant manté també la tensió, i les pel·lícules viatgen amb mi, travessen fronteres, controls, escàners, i queden afectades pels sistemes, per l’ocupació, per les negociacions perquè els vigilants de la frontera no les obrin i es facin malbé, i el que veus és la conseqüència de tot això". Així mateix, Abed explica que en les pel·lícules es nota el fet que hagin passat per un escàner. "Les pel·lícules són com una extensió del meu cos", rebla l'artista.

Els treballs d'Abed, que viu entre Amsterdam i Palestina, tenen un fort caràcter comunitari. Els intèrprets són parents, amics, o vilatans del seu poble. "Volia treballar amb la comunitat, els rituals, amb la pregunta de qui som com a éssers humans. Perquè també estem majoritàriament deshumanitzats en aquesta màquina capitalista i sionista. Així que també em va interessar aquest aspecte humà, i vaig tornar a la història, als rituals, a la comunitat, perquè és una base de resistència. I al paisatge que m’envolta i els tresors que conté", explica.

Elevar la vida diària a la categoria de ritual

Tot i que ara Abed fa més vídeo que performance, el moviment i la coreografia continuen sent essencials en els seus treballs, i tornarà a Barcelona per actuar en la pròxima edició del festival Sâlmon. Les coreografies dels intèrprets d'A night we held between estan basades en moviments quotidians, entre els quals hi ha els que ha observat en funerals, i creant noves coreografies per a danses populars. "Potser la qüestió és convertir els moviments corrents en rituals, perquè en qualsevol comunitat els rituals formen part de la resistència. I la reclamació de la història i la llengua. No es pot viure sense la terra, no vull deixar anar aquest sentiment constant de despossessió que tens a Palestina, és massa part de la nostra identitat", diu Abed.

La beca Han Nefkens Foundation Museu Tàpies ha marcat un punt d'inflexió en la trajectòria d'Abed, que sempre treballa amb pel·lícula de 16 mil·límetres. Amb els diners que va rebre va poder comprar moltes més bobines de les que es pot permetre amb el seu sou de professora, una càmera i el revelatge de les pel·lícules en un laboratori de Londres, i va poder pagar a tots els intèrprets. "La beca m'ha canviat la vida —reconeix Abed—. Vaig poder treballar amb més gent, i no em vaig haver de preocupar pels diners, i això és molt estrany per a mi". Les beques es basen en la trajectòria dels candidats i, com recorda Han Nefkens, quan el jurat va veure la feina que havia fet Abed, l'hi van concedir "per unanimitat". "Amb la beca els guanyadors tenen diners i temps per treballar, entre uns nou mesos i un any, però no som massa rígids pel que fa als terminis", diu Nefkens.

A més de poder fer realitat una obra que d’altra manera no haurien fet, amb la beca els artistes tenen l'oportunitat d'exposar en museus d'arreu del món: abans del Museu Tàpies, A night we held between es va poder veure al Centre d'Art Contemporani NTU de Singapur, el WIELS de Brussel·les, el Museu d'Art Contemporani i Disseny de Manila i el Jameel Arts Centre de Dubai. Al Museu Tàpies, l'exposició està comissariada per la cap d'exposicions, Patricia Sorroche, i María Amador. Totes dues són les fundadores de LaOtra, un grup curatorial que treballa entorn de les violències institucionals des d’una perspectiva de gènere, classe i raça.