Georgina Dezcallar Quadreny: “No he deixat de cercar la meva manera de fer les coses”

PalmaGeorgina Dezcallar Quadreny (Palma, 1991) diu que el de Quadreny és un cognom mallorquí. No és cert del tot, però qui som jo per contrastar una informació, veritat, Sergio Rodríguez? 1991. No hi ha dret. Els seus pares es varen venjar preventivament arrossegant-la a l’Aranjassa a 14 anys després de criar-se a l’inici de General Riera. Es passava la vida agafant busos i inventant-se excuses per quedar a dormir a ca un amic o altre a Palma. Monti-sion, Moviment Escolta i després de fer el Batxillerat artístic al Josep Maria Llompart, va partir a Madrid a estudiar Audiovisuals. No s’hi va trobar i va partir a Barcelona. Va estudiar Realització, però li faltava tita i va acabar a Educació Social. A 24 va crear la cooperativa Circula Cultura. El 2020 va tornar a Mallorca: viu a Santa Maria, a foravila, i baixa cada dia per fer feina a La Famolenca, un espai de cotreball amb vocació sociocultural.

Precisament, ens trobam amb Georgina Dezcallar al local de La Famolenca. Fan ganes de quedar-s’hi. Puc quedar-hi? Primera pregunta.

Com va néixer Circula Cultura?

— Circula Cultura va néixer a Catalunya. La muntam un grup d’estudiants d’Educació Social que veim que la carrera està molt institucionalitzada i compartimentada. Nosaltres estàvem encuriosits per l’espai públic com a espai educatiu, d’acció i d’apropiació, etc. Trobàrem un projecte de promoció de l’economia social, de l’Ajuntament de Sant Boi, que posava a disposició diferents equipaments municipals, entre ells, quioscs. Hi vàrem presentar una proposta per dinamitzar-lo amb activitats culturals. Vàrem tenir el quiosc durant quatre anys i estàvem a cavall entre la universitat i aquest projecte. Arriba un punt que acabam la universitat i que algunes persones del projecte varen partir i només en vàrem quedar dues.

I llavors, què?

— Va ser llavors que vàrem fer el salt a cooperativa. Ja hi havia alguns projectes en marxa i des d’aleshores n’han sorgit de nous. Des del 2018 ens movem en temes de participació juvenil i acció comunitària, que és un poc un calaix de sastre. Ens agrada tot allò que té a veure amb comunitat, espai públic, sortir al carrer, fer-hi accions, i tot travessat per arts, ràdio, teatre... Damunt del paper, això és el que mola, però costa que aquests processos siguin llargs, que arrelin. Amb el projecte del quiosc vàrem poder estar cinc anys en el mateix lloc, molt a peu de carrer i varen passar coses molt interessants que després en altres projectes que hem anat fent tenen un punt més institucional, comencen i acaben i l’impacte...

Va ser a Barcelona que vàreu trobar aquesta manera de fer feina, travessada per unes idees polítiques bastant clares?

— Jo crec que no he deixat de cercar la meva manera de fer les coses. A Barcelona, al final, tens el ritme de vida i la sensació de sempre estar de pas i, tot i que hi vaig viure 10 anys, mai sabia si l’any següent tornaria a Mallorca. Sí que sé el que em va transformar allà, carrera, gent, estar fora de casa, muntar l’associació, la feina amb col·lectiu i després la cooperativa a 24 anys... De cop tenia una empresa. Però és una ciutat tan gran i passen tantes coses que vius en un lloc, fas feina a tres diferents i tens els amics repartits arreu de la ciutat. No acabes d’arrelar. La part més comunitària i participativa l’he trobada aquí a Mallorca, quan torn el 2020 i em trob amics involucrats a diferents projectes i m’és més fàcil ser aquí. Hi ha l’Elèctrica, La Fonera, Orgull Llonguet, les Confraries, tota aquesta part cultural-popular de Palma que quan jo vaig partir no existia.

Què tenen en comú els projectes de Circula Cultura?

— Jo crec que tenen en comú una feina poc de motlle. Som un projecte relativament petit al món de l’educació social. L’habitual són grans institucions amb uns ritmes i uns marcs de com fer les coses molt compartimentades i amb Circula feim una feina molt més artesana. Cada projecte ens el miram de cara, hi ha una visió política de pensar el que feim, per què ho feim, a qui estam ferint fent les coses d’una manera i no d’una altra... Una manera de fer més aterrada i amb una intenció. No perquè sí. Sempre li donam voltes a amb quina intenció ho estam fent tot i què estam generant. El que ens passa és que després ens costa créixer. Ens limita aquest èmfasi en el tracte, perquè fer projectes més grans ens duria a fer una feina impersonal.

Com sobreviviu en el sector? No ha de ser gens fàcil per a una cooperativa petita.

— Les empreses grans de lleure i socioeducatives tant poden dur un casal com poden fer un consell d’infants o dur un servei de gent gran, i tenen gent que està preparada per, quan surt una licitació, abaratir costos... Has d’intentar jugar a la mateixa lliga i fas el que pots. No és fàcil guanyar licitacions molt grans. Nosaltres treballam més amb ajuntaments on t’has donat a conèixer i que han vist alguna cosa diferent en tu i s’han aventurat a fer feina amb nosaltres. En molts de casos repetim, això vol dir que els resultats li han donat més confiança.

Aquí la política de joventut és quasi inexistent, en el millor dels casos. Es parla molt de participació juvenil, però sempre amb unes regles fixades des de dalt.

— És una participació molt d’aparador. Hi ha ajuntaments que ni tenen àrea de joventut. En els espais juvenils la participació, l’organització i l’autogestió podrien ser factors molt interessants, però sembla com que els joves només poden participar des d’un lloc molt concret i institucional. Sempre hi ha por. Clar, farà desastres, potser fuma porros... I clar, es rompen el cap intentant que participin, però hi ha molt poca aposta i a la vegada molts factors que no tenen en compte. A Catalunya l’associacionisme juvenil té un lloc, seran més punkis o no, però hi ha més injecció, d’acompanyament encara que sigui... A cada ajuntament tens un espai on t’expliquen com muntar una associació i aquí ho plantejam tot des d’una participació molt més lleugera: vas al casal, fas això i te’n vas.

Ens queixam que els joves són conformistes i mansos, però en el fons no hi ha gens d’interès d’escoltar-los.

— Nosaltres feim molta feina a instituts i de vegades costa. No per ells, sinó perquè no estan acostumats a fer un dibuix sense que s’hagi de posar una nota, a deixar volar idees... Tot ha d’estar molt apamat. Nosaltres hi entram molt des de l’adultcentrisme, de com ells es poden sentir fets de menys pels adults i hi connecten molt... La resposta que ells ens donen quan nosaltres obrim l’espai per parlar-ne és “no ens escolten”, “no ens tenen en compte”, “ens neguen el que sentim”. N’hi ha que volen escoltar i altres que volen ser escoltats, però que no aconsegueixen comunicar-se.

I com reaccionen amb vosaltres? Com saben que els escoltau?

— Ho noten. Com amb qualsevol persona, quan et comuniques i ets escoltat ho notes.