"No som els ‘altres’ catalans: som catalans"

BarcelonaFa cent anys que Francesc Candel (1925-2007) naixia a Cases Altes, una comarca castellanoparlant del País Valencià. Dos anys després, vivia en una de les barraques de terra empostissat de la falda de Montjuïc. La família acabaria traslladant-se a les Cases Barates de Can Tunis, allà Donde la ciudad cambia su nombre (1957), i després a la Marina, la geografia on el periodista, escriptor i polític va desenvolupar la seva vida i obra. Candel va ser fill de la primera onada migratòria i va ser cronista de la segona. Els altres catalans (Edicions 62) va ser el seu llibre més destacat –un èxit editorial sense precedents el 1964, amb 30.000 exemplars venuts en poques setmanes– i amb els anys ha acabat gairebé mitificat com a símbol de la "Catalunya, un sol poble", que impulsaria el PSUC, i després es convertiria en divisa pujoliana i catalanista, fins avui.

Candel "va treure de l’anonimat els barris populars i va donar veu a la classe treballadora sense veu, fos quin fos el seu origen", afirma l’historiador Marc Andreu al pròleg de la nova edició del llibre, amb motiu de l’Any Candel. L’esperit "conciliador, acollidor, respectuós, fraternal i humà" de l’escriptor –així es definia ell mateix– el convertia en una figura òptima per fer de pont entre els catalans catalans i els nous catalans. "L’home s’aclimata i acaba estimant la terra on viu, sobretot si aquesta terra no li és hostil; i és aquesta generositat la que, al capdavall, el venç i se’l fa seu", escrivia. I més endavant, reconeixia: "Això és una teoria que no sé fins a quin punt pot ser certa, tot i que jo hi cregui". Són aquests matisos i dubtes els que li permetien analitzar a fons la tensió que implica un fenomen migratori massiu.

Cinquanta anys després, el volum, la composició i la situació econòmica de la immigració han canviat de cap a peus. Catalunya ha guanyat pràcticament 2 milions d’habitants en l’últim quart de segle i la població estrangera representa el 22% del total. Com ho viuen, des de dins, i des d'àmbits culturals, els fills d’aquesta tercera onada migratòria?

Mateixos reptes, noves formes

Osama Damoun El Yemlahi (Vilanova i la Geltrú, 1997) és sociòleg i doctorant al Centre d’Estudis Demogràfics de Catalunya. Fill d’immigrants marroquins arribats a finals del segle passat, avui estudia justament el canvi social fruit de la renovació demogràfica que ha protagonitzat la seva família, entre milers de persones. És evident, amb la seva trajectòria acadèmica, que ell ha complert "certes expectatives" de progrés familiar, però no és tan habitual si pensa en els companys de l'escola. En un moment d’alentiment de l’ascensor social, "venen mal dades per a tots, fins i tot per a gent que fa vint anys consideraves de classe mitjana consolidada", admet, però per als immigrants encara és més flagrant, no només perquè no podran rebre cap herència, sinó pel perill de "la pigmentocràcia: el risc que les condicions materials de la immigració es perpetuïn en aquesta població", assenyala.

Els problemes que Candel descrivia a Els altres catalans persisteixen amb els nous immigrants (l’infrahabitatge, la pobresa, la desigualtat, les dificultats escolars i d’accés a la llengua) i d’altres són nous (la regularització de la situació legal i la impossibilitat de votar). Per al director creatiu Ismael El Gharib (Cardedeu, 2000), el problema de base són "els prejudicis": "Els immigrants tenim unes barreres de vida pel nostre origen, cultura, accent o cognom. Si vull llogar un pis, se’m descarta. Sempre hem de fer el doble d’esforç per aconseguir qualsevol cosa –assegura–. Crec que és por al que és desconegut". "Catalunya només pot contemplar el seu futur com a col·lectiu si resol l’aclimatació dels seus nous habitants, situant-los en un pla d’igualtat en tots els àmbits", escrivia Candel.

Catalans i molt més

Diana Rahmouni (Mataró, 1993) és filla d’una catalana i un sirià que va venir a estudiar a la universitat fugint del règim de Hafiz al-Assad. Rahmouni s’identifica com una "catalanosiriana ferida per la situació de guerra, pèrdua i destrucció de la terra paterna". "Ja no tinc on tornar. El barri antic d’Alep no existeix i la meva família està refugiada pel món", explica, de manera que els seus orígens són "un record". Els joves fills de la immigració refusen les identitats monolítiques. "La identitat són capes que es mesclen, se sobreposen i de vegades fins i tot xoquen. Hi ha moments que encaixes en un lloc, de vegades en l’altre, de vegades en cap", explica El Gharib, que ho viu com "un conflicte intern".

"És Catalunya allò? –es preguntava Candel, parlant dels suburbis de Barcelona–. Són catalans els seus habitants? Ens sembla que no. Seran catalans? Ja no podem seguir dient que no", plantejava l'autor, que es va negar a titular el llibre Nosaltres, els immigrants com li proposava l'editor Max Cahner. Rahmouni proposa seguir fent evolucionar el títol candelià: "No som els altres. L’altre parteix d’una contraposició que dificulta l’empatia, per això es fan polítiques per protegir-nos dels altres. Jo soc catalana, però no en tinc prou amb la cultura catalana de tota la vida, que m’estimo; hi tinc molts referents, i nosaltres editem en català, però estaria incompleta si no begués d’altres fonts", afirma.

Rahmouni i Aissata M’ballo han engegat aquest any l’editorial Jande, que publica veus racialitzades i migrants. Com feia Candel, es tracta de visibilitzar la realitat d’una gran part de la població que també conforma la nova catalanitat i fer-ho des de dins. "Jo, sent catalaníssima i defensant l’escola catalana, fins que no he sigut gran no m’he adonat que no havia llegit cap autor sirià. Creixes amb uns referents blancs de discursos canònics, i això és matar una riquesa que ja tenim aquí i hauríem d’amplificar, perquè ens aporta coses", observa. "El catalanet pur és mentida. Tothom té una barreja brutal i les lleis, institucions i polítiques socials haurien d’anar en aquesta direcció", diu l’editora. "La puresa de la raça és una falòrnia, com allò de la sang blava. Els vertiginosos temps moderns escombren moltes coses, les més estúpides, en general", escrivia Candel.

Identificació amb un barri, un nom

Ismael El Gharib és fill de pares marroquins, va créixer a Blanes i es va traslladar al barri de Candel, la Marina, als 20 anys. Des d’aquí ha creat un segell, Views, amb el qual fa de director creatiu i mànager d’artistes, sobretot de música urbana. Ell ha connectat amb la catalanitat des de "les coses concretes del dia a dia: la gastronomia, sentir parlar català, les tradicions i el Barça", i també pel sentiment de pertinença al barri, com ja assenyalava Candel. "Jo no tenia referents marroquins, ni en esport, ni en cultura. M’he criat en un barri obrer, rodejat de gent lluitadora, que treballa, que són els referents per a tu i et fan sentir pel barri cert patriotisme, que no sé si és la paraula correcta", reflexiona El Gharib.

Passa el mateix amb casos més famosos, com el raper Morad, que ha afirmat que se sent marroquí i del barri de la Florida. O el futbolista Lamine Yamal, que s’identifica amb el barri de Rocafonda. "La identitat va per capes, a més evoluciona, no és fixa, i és molt individual. Jo no vaig sentir català fins que vaig fer batxillerat i m’hi vaig socialitzar a la universitat", exemplifica Damoun. I malgrat tots els esforços, és l’origen ètnic o un nom el que acaba marcant els fills d’immigrants, per bé o per mal. "Em dic Osama, he crescut amb brometes i comentaris. Resulta que em van posar un nom senzillet i original, fàcil de pronunciar, però quan tenia quatre anys va haver-hi l'11-S", explica. Ara bé, ara a la universitat també ha sentit comentaris "impressionats" per haver arribat al doctorat sent d’origen marroquí.

Integració? Una relació recíproca

De qui és la responsabilitat de fer "un sol poble"? "El discurs neoliberal que individualitza les culpes també s’aplica aquí: «Si has vingut i no t’has integrat és la teva responsabilitat», però no funciona així", apunta Damoun. La integració depèn de les condicions materials que es donen als nouvinguts (per exemple, el permís de treball) i sovint també depèn de la distància cultural, lingüística i religiosa entre les dues comunitats. Avui la societat està més preparada per oferir una millor acollida dels immigrants que als anys 60, si bé també hi ha vents polítics que bufen a favor del tancament i el rebuig. "La tensió amb la immigració forma part del col·lapse del sistema capitalista. Hi ha un paral·lelisme molt clar amb el canvi climàtic i la justícia climàtica. Cadascú està dins les seves quatre parets i no vol deixar entrar a ningú, però quan vingui la inundació s’ho endurà tot –diu Diana Rahmouni–. Justament per contrarestar aquest impuls individualista que ens debilita com a societat, hem d'ajudar-nos els uns als altres i ser conscients del valor del teixit social, cultural i popular. L'activisme és importantíssim perquè les institucions són nostres i haurien de protegir les persones, no el capital i els lobis", alerta.

"No es tracta d'integració sinó de convivència, i en això tots hi podem contribuir. Els immigrants han d’aprendre l’idioma i adaptar-se a uns costums, i la gent local ha d’estar disposada a valorar i entendre el que aporten els immigrants", afirma El Gharib. Pel mateix camí va Rahmouni, que parla de "convivència i intercanvi". "Les eines d’acollida són poques en relació als recursos disponibles i necessaris, i sovint depèn de voluntarisme. Hi ha tot de violències estructurals, com una nena de vuit anys que hagi d’interpretar el diagnòstic de la mare perquè no són capaços de posar una Alexa a la consulta", exemplifica Rahmouni.

"La millora de les expectatives econòmiques, socials i culturals és clau –apunta Damoun–. L’acceptació social i l’arrelament a través de la llengua, poder-la aprendre, això et fa sentir d’aquí", defensa el sociòleg. La dramaturga i activista antiracista Denise Duncan (Costa Rica, 1979) hi afegeix una altra perspectiva, i és la necessitat de ser ciutadans de ple dret i, per tant, protagonistes actius. "Un problema és que l’accés a la cultura no és universal. Les persones migrants no són representades i tampoc no són productores de la cultura, que és la manera com es coneixerien i es valorarien les nostres arrels, històries, realitats i visions", explica. Són relats que afecten molts ciutadans, i més tenint en compte com s'allarga l'efecte de la migració: "Si ets fill de migrants, heretes la seva etiqueta, mai se'n va. Quantes generacions han de passar?", es pregunta la directora teatral. "Per la crisi es deia «Tal com han vingut, marxaran tots». Veien la immigració com a objectes passius, que són aquí. Però nosaltres volem ser part de la societat i que la meva identificació no sigui primer ser fill de la migració, jo soc català. I tampoc vull ser una quota", afirma Ossama Damoun. "Aquests fills de no-catalans han arrelat en aquesta terra no-dels-seus-avis. Hi arrelaren per sempre. N'absorbeixen la saba i hi deixaran la llavor. L'han d'estimar per força. Cal admetre'ls, per força": paraula de Paco Candel.