Com era Nicolau Pons, segons la seva tia: “De petit no volia saber res de l’aigua i ara és submarinista”

PalmaVa ser una criatura mala de surar, perquè no li agradava gens ni mica menjar. Només volia córrer pels camps, explorar la naturalesa i, això sí, alimentar animalons. “De petit ja sabia que un conill, una cabra i un porc han de menjar diferent, i renyava qui fos que els donàs menjar sense tenir això en compte”. Ell, però, era de boca petita. Qui hauria dit, vint i busques anys més tard, que tindria una botiga d’aliments fets per ell mateix. Parlam de Nicolau Pons (Pollença, 1994), fundador de Sa Cabreta, una finca ecològica i formatgeria artesanal situada a la serra de Tramuntana, a Pollença. Ens parla d’ell una de les seves tietes, Cati Pons –sa mare són quatre germanes i dos germans!

Nico, o Colau, ha crescut sempre enmig de la natura. De fet, va créixer a la finca on ara fa feina: “Els seus padrins paterns li van inculcar l’amor per la natura, i això ha marcat la seva manera de ser, de fer les coses i els seus principis. Quan tenia entre sis i set anys i fins als onze, es va traslladar amb la família a la possessió Pedruixella Gran per fer-hi feina. Es tracta d’una de les possessions més grans i emblemàtiques de la serra de Tramuntana, situada a Pollença.

Ha estat sempre un nin de muntanya a qui no li agradava gaire socialitzar”. A qui conegui Colau se li farà estrany sentir això: “Era extremadament tímid i no parlava mai amb desconeguts. Es trobava bé en ambients de confiança, amb la família i les cosines”. Tot i aquesta timidesa, era un nin espavilat, amb coneixements i desimboltura enmig de la muntanya. Sona estrany perquè, actualment, no hi ha dia que Nico no presumeixi de rialla i sentit de l’humor.

Per explicar aquests coneixements i desimboltura, la tieta descriu un dels dons que té Colau: “Una cosa molt curiosa és que, a només sis anys, ja era capaç de sentir l’olor dels bolets. Sentia l’olor dels picornells, sabia on n’hi havia i fins i tot quants en podia trobar. Abans de dinar, sortia pel portal amb una panera i anava a cercar-ne. A sis o set anys ja trescava tot sol per la muntanya. I encara avui li passa: sent l’olor del camp, sap on ha d’anar i on trobar bolets”. Colau no va a cercar bolets, va a trobar-los perquè ja sap on són només d’ensumar-los!

Una curiositat més d’aquest follet del bosc és que “no podia ni veure l’aigua”. “Ni per dutxar-se, ni per nedar. De fet, va aprendre a nedar quan ja era més grandet, perquè no podia suportar-la”. Un altre àmbit en què Nico ha canviat radicalment: “Fa uns anys que és submarinista i cada viatge que pot fer l’aprofita per anar a un lloc on pugui submergir-se. A part, és un gran aficionat de la fotografia subaquàtica”. De nin que no volia saber res de l’aigua a persona que avui gaudeix plenament del món submarí.

Per part de mare són molts cosins (només de la mateixa quinta són sis). Diu la tieta que la padrina, amb tants de fills i filles com tenia, no podia consentir que fins llavors només tingués un net (el germà gran de Nico, de fet!). “Ma mare contava que havia anat a plorar-li a sor Francina Aina per demanar-li més nets, i només aquell any en van arribar sis!”, conta Cati, la tieta de Colau. Els dimecres, que la mare de Colau feia mercat al Moll, era el dia que els cosins anaven a dinar a ca la padrina, que els feia arròs a la cubana. “Era una festa per als xics!”. La padrina va morir l’any 2017, però en Nico ha recuperat aquella tradició i ha tornat a instaurar que el darrer dimecres de cada mes tots els cosins, amb les seves parelles, tornin a dinar junts.

Així és Nico: alegre, determinat, familiar. Ja de petit, conta la tieta, “tenia recursos per aconseguir el que volia”. Un exemple? Quan va fer-se escolanet per veure des d’un lloc privilegiat les processons i festes populars més importants de Pollença. Coneixent-lo, ningú ho diria!