'Obsolescència programada': El que necessiten és amor!

'Obsolescència programada'

Sala Beckett. Fins al 10 d'abril

Anna Maria Ricart ha escrit en els últims vuit anys un grapat de dramatúrgies vinculades al compromís sociopolític -com el magnífic Encara hi ha algú al bosc (TNC, 2021) sobre les violacions de dones a Bòsnia o El metge de Lampedusa sobre el drama de la immigració al Mediterrani (Teatre Lliure, 2017)- i al feminisme -amb el brillant Jane Eyre, una autobiografia (Teatre Lliure), el menys reeixit sobre Catalina Albert (La Víctor C, TNC 2021) o El silenci del telers (Círcol Maldà, 2020) sobre les dones a la colònies tèxtils catalanes-. Però també ha fet obres originals per a públic infantil o l’excel·lent Barbes de balena (Maldà, 220) en què se submergia a la vida de la primera dona llicenciada en medicina a l’estat espanyol, Dolors Aleu i Riera, que va dirigir Mònica Bofill.

Obsolescència programada sembla voler incidir altre cop en el món femení. O almenys això diu l'autora en el programa de mà. “Les dones patim obsolescència programada per partida doble: hi ha una edat en què ja no podem tenir fills per raons biològiques i n’hi ha una altra que ens fa desaparèixer com a dones desitjables”. Però no veiem gaire clar que la protagonista, aquesta dona que ha fet ja els cinquanta i que vol començar la vida un altre cop tornant a néixer, sigui tan víctima de la citada obsolescència. Com òbviament tampoc ho és la jove propietària de la botiga d’electrodomèstics on la dona entra tres cops seguits. La dona gran, la jove i el lampista que mai acaba d’arreglar la cisterna del lavabo són, a la fi, tres ànimes solitàries que viuen sense amor.

La proposta té un començament molt prometedor. Una actitud de la dona que obre totes les expectatives però que requeria més imaginació per donar continuïtat a la funció. I molt em sembla que l'autora no ha trobat com fer-ho i ha potenciat les altres trames omplint el temps fins a un final de comèdia de bulevard. Comèdia ben dialogada, ben dirigida per Mònica Bofill i amb dues bones intèrprets. Victòria Pagès i Gemma Martínez (que bé que escolta) i la col·laboració de l'eficaç Albert Triola. Comèdia amable ben servida però segurament amb obsolescència programada.