El MNAC allibera Francesc Galí del tòpic de ser només el mestre de Joan Miró

BarcelonaNo és una exageració afirmar que Francesc Galí (Barcelona 1880-1965) es va jugar la vida per pintar els murals de la cúpula del Palau Nacional coincidint amb l'Exposició Universal de 1929. Durant uns sis mesos, Galí va treballar enfilat damunt unes bastides força precàries i sense mesures de protecció, tal com es pot veure en una fotografia inclosa en l'exposició que el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) li dedica des d'aquest dimecres fins al 14 de setembre, titulada Francesc Galí. El mestre invisible.

Mentre pintava els murals, Galí va patir diversos "atacs de vertigen" que el van marcar de per vida, tal com recorda l'historiador de l'art i comissari de la mostra, Albert Mercadé. Precisament, en una de les últimes obres del recorregut, Galí es va retratar caient d'una escala, en record de la por que havia passat dècades abans. Així tot, a l'enfilar-se en aquelles bastides va ser només una de les primeres vegades que Galí es va arriscar, sempre pensant més en el comú que en ell mateix: més endavant va ser una figura cabdal en el salvament del patrimoni durant la Guerra Civil com a director general de Belles Arts de la República.

Més que una exposició, Francesc Galí. El mestre invisible és un acte de justícia, ja que des que va morir a finals dels anys seixanta havia caigut en l'oblit, i massa sovint era recordat amb l'etiqueta de ser només el mestre de Joan Miró en la innovadora escola d'art que va fundar. "Quan va morir estava en cartell l'exposició que li havia dedicat el COAC, i després va quedar invisibilitzat", explica Mercadé, que és també l'autor d'una de les dues tesis de referència sobre Galí. Les raons per les quals això va passar són personals i també de context. "Ell no es va preocupar gens del seu llegat, i durant molts anys el Noucentisme no va estar de moda. A Galí no se'l tenia en gaire consideració com a artista. Era conegut pels cartells que va fer per a l'Exposició Universal de 1929, i se'l citava molt com el mestre de Miró i Artigas –explica el comissari–. En aquesta exposició volem capgirar aquesta idea, i el reivindiquem també com a artista. Galí va ser un grandíssim creador, un grandíssim dibuixant, un pintor excel·lent, un gran cartellista. Així mateix, va fer teixits, gravats i murals, va ser un artista molt complet", subratlla Mercadé.

L'exposició inclou més d'un centenar d'obres, entre dibuixos, pintures, ceràmiques, teixits i cartells, i també hi ha dues instal·lacions digitals que recreen els exercicis de tacte de Joan Miró exposats i les sortides que feien amb els estudiants pel Montseny. El recorregut està organitzat cronològicament, i al començament Mercadé recorda que Galí era nebot de Pompeu Fabra, gràcies a qui va tenir una formació de primer nivell, i el seu pas per Els Quatre Gats, un fet poc conegut. Com es pot veure a mesura que avança l'exposició, Galí és una figura excepcional perquè va estar actiu durant el Modernisme, el Noucentisme i les avantguardes, i va deixar empremta en tots tres moments. Entre les obres més curioses d'aquest tram inicial hi ha un dibuix de sant Jordi i la princesa d'arrel simbolista, fruit de la influència d'Alexandre de Riquer.

De l'escola pròpia a l'Escola Superior dels Bells Oficis

Francesc Galí va fundar l'escola d'art el 1902, quan tenia 22 anys, i va suposar l'inici de la seva fama. El mètode que va aplicar va ser una creació pròpia. "La formació cultural era gairebé tan important com aprendre a dibuixar. Galí va ser una persona trencadora, no va anar a les escoles europees a veure com s'ensenyava, sinó que ell va inventar un mètode i el va difondre, i va ser molt transformador", diu el comissari. Molts dels seus estudiants, més enllà de Joan Miró, van ser coneguts: Josep Aragay, Rafael Solanic, Francesc Vayreda, Manuel Humbert, Rafael Benet i Lola Anglada, entre d'altres. Aleshores la producció artística de Galí va baixar. "A l'escola va començar a mirar cap enrere en la imatgeria de les arts populars que trobem en la ceràmica i sobretot en els gravats barrocs. És a dir, no se'n va anar tant a la Grècia i la Roma clàssiques, sinó que se'n va al segle XVII –diu Mercadé–. Ell volia que els seus alumnes creessin imatges i símbols que connectessin amb la gent, amb el poble, que és una cosa també molt noucentista".

Més endavant, Galí va tancar l'escola quan va assumir la direcció de l'Escola Superior dels Bells Oficis als primers anys vint, on va promoure la recuperació de les tècniques i la imatgeria tradicionals. Però la dictadura de Primo de Rivera va estroncar tot aquell projecte i aleshores Galí va reprendre la seva producció, de la qual es poden veure un reguitzell de cartells i dos nus femenins mediterranistes, un dels quals se l'ha quedat el Museu Reina Sofia. De l'impacte que la Guerra Civil va tenir en la vida de Galí, l'exposició aborda el seu exili i la relació que va tenir a Londres amb l'artista surrealista Ithell Colquhoun, que fa de nexe amb l'exposició complementària que el Museu Memorial de l'Exili dedica a Galí.

Les pintures feixistes de la cúpula del Palau Nacional

Com a catalanista i home compromès, Galí va haver d'entomar el repte de sortir-se'n a l'hora de crear en una dictadura. El recorregut de l'exposició acaba amb les pintures murals que va fer a la cúpula del mateix MNAC. L'encàrrec que li va fer Lluís Plandiura va ser representar l'apoteosi d'Espanya, i ell en va agafar distància, com diu Mercadé, representant "la cultura espanyola des d'una mirada humanística". Per això, va dividir el conjunt en quatre àmbits, dedicats a les belles arts, la ciència, el treball i la religió, respectivament.

Per portar aquesta obra al segle XXI, el museu ha encarregat als arquitectes Anna i Eugeni Bach una instal·lació suspesa sota la cúpula evocadora de la corona d'ulls de la qual parlava Galí als seus estudiants. I també es pot veure un audiovisual en què participen diferents personalitats del món de la cultura, entre les quals hi ha la filòsofa Ingrid Guardiola, el sociòleg Miquel Missé i el codirector del jaciment d'Atapuerca Eudald Carbonell. Aquestes intervencions reflecteixen la revisió crítica de la institució que els equips del museu estan portant a terme amb vista a la futura ampliació del museu al palau de Victòria Eugènia.