Miró i Chillida, dos amics que tornaran a estiuejar junts

HernaniEl verd intens de la vegetació basca i el cel gris encapotat donen la benvinguda al visitant del Chillida Leku d'Hernani, el museu a l'aire lliure de l'artista basc més internacional, a deu minuts de Sant Sebastià. Les seves enormes escultures d'acer i de pedra esquitxen un paisatge majestuós, humit, viu. A prop del caserío Zabalaga, la masia que el mateix Eduardo Chilida va estar restaurant durant disset anys, hi treu el cap una taca blanca. La sinuosa escultura de l'Ocell solar de Joan Miró (1968), que per primera vegada ha volat fora de les sales de la Fundació Miró de Barcelona, contrasta amb tot aquest entorn cantàbric. Un ocell i una Femme amb cap de cargol, que també ha sortit de Barcelona per primer cop, són la invitació per entrar a Miró a Zabalaga, l'exposició d'estiu que el Chillida Leku dedica a un dels grans amics de l'escultor. Si l'any passat era Antoni Tàpies qui inaugurava el programa d'exposicions temporals, aquest any el continuen amb Joan Miró, que per primera vegada fa entrar el color a un caserío del segle XVI fet de pedra, fusta i llum.

La relació entre Chillida (1924-2002) i Miró (1893-1983) va començar el 1948, quan el primer abandona l'arquitectura i es trasllada a París per formar-se com a artista. Allà entrarà en contacte amb Chagall, Giacometti, Palazuelo i Braque i es farà amic de Miró. Chillida tot just era un jove de 25 anys i Miró ja era una figura consagrada internacionalment, però van arribar a exposar junts ja el 1951. "Des de llavors, la seva amistat s'allarga en el temps, i no és només per admiració artística, hi havia una afinitat sociopolítica. En una època de manifestos, mantenien un criteri comú per actuar", recorda el fill de Chillida, Luis, president de la fundació basca. I la prova és que quan a Madrid, en plena Transició, van vetar penjar La sirena varada de Chillida al passeig de la Castellana –que havia de ser la primera escultura pública postfranquista–, ell li va regalar l'obra a Miró per a la seva fundació, que obria el 1975. Quan van accedir a instal·lar-la, va ser Miró qui la va cedir a Madrid.

L'amistat s'enfortiria encara més gràcies al seu galerista comú, Aimé Maeght, que a partir del 1973 els convidarà els estius a treballar a la fundació que tenia a Saint-Paul-de-Vence, on hi reunia artistes, poetes, escriptors. "En aquella època, el món estava en ebullició", assenyala el fill. Durant una dècada, la parella Chillida i la parella Miró es truquen per coincidir a França cada estiu, a vegades amb algun dels fills més grans de Chillida, que són vuit germans. "El meu germà recorda que Miró era com un nen; era molt juganer, pujaven al cotxe amb Nina Kandinsky i els deixava conduir quan no tenien edat", explica Luis Chillida.

Un home de ferro i l'altre de color

Miró a Zabalaga recull 42 obres de Miró, que s'han situat a la segona planta de la masia, de manera que no dialoguen amb els dibuixos i les escultures de Chillida, que es troben als baixos. Però sí que la meitat de les peces són escultures, per buscar la connexió entre els dos artistes. Si bé expressivament transitaven camins molt diferents, la naturalesa i la connexió amb les arrels són molt presents en les dues obres. Només cal veure aquest entorn ple d'arbres i escultures monumentals, i recordar que Miró es veia amb "els peus a terra i els ulls a les estrelles". També comparteixen el joc amb els materials trobats: si bé Miró, en les seves passejades, recollia objectes i els utilitzava en els assemblatges d'algunes obres –a les escultures de petit format hi ha forques, pilotes, una cullereta–, Chillida recollia elements per observar-los però es quedaven al seu taller.

A més de les escultures de personatges imaginaris pintats que habitualment es poden trobar al terrat de la Fundació Miró de Barcelona, a l'exposició s'hi poden veure diverses escultures de bronze de petit format, totes de finals dels 60. És curiós veure les petites peces de bronze que va començar a fer a finals dels 40 i que donaran peu a obres monumentals com Ocell solar vint anys després. L'exposició també conté les coloristes litografies i aiguaforts del Miró més reconeixible, de principis dels 70, i fins i tot un tapís teixit pòstumament. "Miró és el color i l'obertura. El meu pare era més interior, més tancat. Ell deia que Miró era convex i ell era còncau. Potser tenia a veure amb la seva manera de fer, l'un mediterrani i l'altre atlàntic o basc", afirma el fill.

Una relació amb dos pilars

Quan Maeght va morir, el 1981, Chillida ja no va tenir cap altre galerista fins al 2017, quan la família va signar amb Hauser & Wirth, un contracte que va permetre reobrir el 2019 aquest impressionant espai verd, que havia tancat el 2011 per problemes econòmics i desavinences amb les administracions. L'espai conté l'essència de l'obra d'Eduardo Chillida i avui el dirigeix la catalana Mireia Massagué. "Chillida veia Miró com un mestre, en parla amb respecte i humilitat", explica Massagué.

En una de les cartes que es van creuar i que es poden llegir, Miró li diu a Chillida que és "molt fort, a ritme de foc, molt basc". En l'obituari que Chillida va dedicar a Miró en la seva mort, el 1983, just quan l'artista basc compra el caserío Zabalaga, en diu: "És un geni arravatat per l'art al qual els altres mai podran atrapar". La relació entre els dos artistes va ser intensa fins al final. "Estic segur que si hagués viscut més, en Joan hauria vingut aquí a veure com anaven les obres. Per això a la família ens fa molta il·lusió pensar que passaran l'estiu junts, tots quatre, amb els seus pilars [les parelles dels artistes es deien Pilar], com quan anaven a Saint-Paul", explica Luis Chillida. L'exposició s'inaugura aquest dissabte i estarà oberta fins a l'octubre.