Milena Smit: "Encara no m'ho crec, que soc actriu"

BarcelonaUn paper de femme fatale trastocada que porta de corcoll Mario Casas a No matarás va descobrir al món el talent de Milena Smit (Elx, 1996). Només un any després, l'actriu protagonitza amb Penélope Cruz l'última pel·lícula de Pedro Almodóvar, Madres paralelas, que s'estrena aquest divendres. ¿Com es passa en només dos anys de treballar de recepcionista d'hotel i sortir en algun videoclip de Macaco o Els Catarres a convertir-se en noia Almodóvar i actriu de moda del cinema espanyol? Ella diu que ho deu tot a Instagram: "Els directors de càsting de No matarás buscaven un perfil molt concret i els va agradar el meu Instagram. Hi penjava imatges artístiques que em feien amics fotògrafs i també havia aparegut en algun curt, però la veritat és que no m'havia preparat mai un personatge".

Almodóvar no et va contactar també per Instagram, oi?

— No, em vaig presentar al càsting, tot i que no tenia cap informació del projecte, només del meu personatge. Però era un càsting d'Eva Leira i Yolanda Serrano, així que sabia que era una pel·lícula important i me'l vaig preparar bé; en l'última prova ja em van dir que era una pel·lícula d'Almodóvar amb Penélope Cruz. I sort de l'avís, perquè si arribo a El Deseo i veig el panorama hauria caigut de cul.

I no et tremolen les cames quan t'adones que totes les actrius d'Espanya matarien per aquell paper?

— Sí, i tant. Però sempre des d'un lloc bonic, amb molta il·lusió i agraïment perquè encara hi hagi qui vulgui veure cares noves. També sents una gran responsabilitat, perquè saps què pot significar per a la teva carrera.

Tu i Penélope Cruz teniu escenes molt íntimes i dures al film. Com ha sigut la vostra relació?

— Amor a primera vista. Hem connectat molt en termes personals, des del primer moment. Tenim moltes coses en comú, totes dues som sensibles i afectuoses, i hem creat un vincle molt bonic que cuidem molt. Això ens ha ajudat a crear els personatges i la seva relació, però també a estar còmodes i a sentir-nos segures. És una pel·lícula molt dura i en alguns moments ens buidava emocionalment, però sempre hi havia l'una per tenir cura de l'altra, per abraçar-nos, donar-nos suport i viure l'experiència juntes.

Al teu personatge, la maternitat l'obliga a madurar de cop. Madres paralelas t'ha obligat també a créixer com a actriu?

— Absolutament. Madres paralelas m'ha ensenyat que important que és escoltar, empatitzar i no jutjar. I no ho dic només a escala professional, sinó també personal. El Pedro no jutja mai els personatges que escriu i això et permet empatitzar-hi. A mi m'ha ajudat també a deixar de pensar que no em mereixo el que m'està pensant, la part insegura i poruga d'un mateix que sempre et jutja. És molt fort tot el que he viscut, i encara avui no crec que ho hagi assimilat. Però cal aprendre a no tenir por i a tenir cura d'un mateix perquè sigui un viatge bonic i no sentir tant la pressió.

Et vas independitzar molt jove de la teva família, igual que el teu personatge. T'ha ajudat a connectar amb l'Ana, compartir aquesta part de la seva experiència vital?

— Molt. L'Ana m'ha regalat una part de la vida que em vaig haver de saltar, que és la innocència de l'adolescència. Per qüestions personals vaig haver de madurar més d'hora del que tocava i a través de l'Ana he viscut la tendresa i la dolçor que em connecta directament amb aquesta etapa. Em passa fins i tot quan veig la pel·lícula, que em despersonalitzo i el personatge cobra vida. Això passa perquè està molt ben escrit, esclar, i perquè he tingut la sort que em dirigís un dels millors directors del món.

L'Ana admet que desconeix la realitat de les fosses de la Guerra Civil a Espanya. Tu n'eres conscient?

— No. Jo era com l'Ana i molta gent; desconeixia tota aquesta realitat. I per a mi ha sigut molt important descobrir tot això de la mà del Pedro i la Penélope, en converses que teníem. A moltes persones de la meva generació ens falta tota aquesta informació, en part per culpa d'aquesta obsessió nostra per oblidar les coses importants. Tenim molta sort que algú hagi posat en valor aquesta realitat en una pel·lícula tan important, que no es veurà només al nostre país sinó que transmetrà a tot arreu el seu missatge de justícia.

Hi ha actors molt experimentats que no han sabut adaptar-se al mètode de Pedro Almodóvar i la seva famosa exigència. Com te n'has sortit?

— D'això n'he parlat molt amb la Penélope i crec que l'exigència del Pedro no és un defecte, sinó una de les seves virtuts. Que un director sigui exigent vol dir que li importen la història, el personatge i els actors. Hi deixa la vida en cada personatge, cada dia de rodatge. Per tant, has d'estar a l'altura del seu compromís. És el que et surt de manera natural, per empatia i per respecte. Mai he viscut l'exigència com un problema, sinó com un avantatge: tenir un director que fa la seva feina i que és damunt teu per indicar-te i dirigir-te.

Les coses han anat molt de pressa en la teva carrera. Quan vas començar a creure't que eres actriu?

— Encara no m'ho crec, que soc actriu. Però sí que m'hi sento, una mica. Abans no tenia vocació d'actriu, estava molt perduda i no sabia a què em volia dedicar. Per això em vaig independitzar tan aviat i vaig treballar en feines tan diferents, des de recepcionista d'hotel a cambrera o dependenta, sempre de cara al públic. Però un dia em van plantar una càmera al davant i va ser com descobrir l'amor de la meva vida. I vaig entendre per què no vaig anar a la universitat després del batxillerat i per què m'he passat anys fent de tot. Vaig adonar-me que hi havia una cosa planejada per a mi i, de sobte, moltes coses de la meva vida van tenir sentit.