Flora Suárez Ribera: “Com a migrant ets el lleig, el diferent; agafes molts de complexos, molestes”

PalmaEl departament on va néixer pertany a la zona amazònica de Bolívia. El pare es dedicava a la ramaderia; la mare, a la llar i a la xocolata. Son pare també era corregidor, l’autoritat local en aquelles comunitats petites i disperses que depenen del riu per comerciar i comunicar-se amb l’exterior. Va migrar per primer cop a vuit anys, de Camiaco a Trinidad. Allà adquiriria una condició que l’ha acompanyada la resta de la vida i que ha donat sentit al seu activisme. Després del Batxillerat va voler fer-se monja, però va descobrir que el vot d’obediència no estava fet per ella i va decidir tornar a la universitat. Necessitava 2.000 dòlars per a la matrícula. Va venir a Mallorca a cercar-los. Des dels 25 anys que hi és. Amb l’associació Estorninas intenta ajudar aquelles com ella, dones i migrades, una doble discriminació a la qual s’enfronten milers de persones. Les lleis de l’home no els ho posen gens fàcil. Ens trobam amb Flora Suárez al Casal d’Associacions d’Immigrants del carrer d'Eusebi Estada de Palma. En una carpeta duu la història dels seus orígens. Els orígens ho són tot, diu.

Com va ser criar-se a l’Amazones?

— Pens que és una de les millors experiències que m’ha donat la vida, perquè allà no hi ha maldat ni aquestes coses de les ciutats. Vius el dia a dia, de la pesca, de l’agricultura, de l’intercanvi. Quan arribava un vaixell gran bescanviaves un quilo de sucre per un quilo de xocolata, arròs per oli, juguetes… Ma mare, a més, formava part del club de mares. Ma mare va tirar endavant nou fills, sense cap mena d’ajut del meu pare, que sempre estava treballant al camp. Com pot ser que una societat que tiren endavant les dones sigui dominada pels homes? Mai no ho he entès.

Vau migrar per primer pic a vuit anys, de Camiaco a una gran ciutat, Trinidad. Com va ser el canvi?

— Va ser horrorós. Els del camp som més tímids, som més innocents; no pensàvem a dur sabates de darrer model, fins i tot ni sabates, perquè jo anava amb xancletes, amb la meva roba de diumenge, ben neta, perquè la meva padrina sempre deia que el pobre havia d’anar sempre net, encara que fos apedaçat. Era venedora ambulant. Com que era la més espavilada dels meus germans, havia de sortir a guanyar-me el jornal i vendre el que produïa la meva mare, gallines, fruita… Tot per ajudar la família. La gent de la ciutat sol tenir ca seva. Nosaltres érem nou germans que molestàvem a qualsevol lloc que llogàvem. Ens havíem d’aixecar a les sis del matí i esperar la meva mare fins que tornava de fer feina. Des que som petita he hagut de fer-me càrrec dels meus germans.

Després del Batxillerat vau voler ser monja.

— Vaig començar a estudiar Econòmiques a la universitat, però ho vaig deixar per ser monja. Però em costava molt el vot d’obediència. He viscut amb el bàsic o menys, i el vot de castedat no era un problema, perquè com que érem tants de germans, pensava que no voldria dur fills al món perquè passassin fam com nosaltres. Però l’obediència sí que era un problema, perquè no em quadrava la pobresa que se suposava que estàvem practicant amb el que predicàvem. Així que els vaig demanar un temps, dos anys de permís, per pensar si estava disposada a fer el vot. Quan vaig deixar el convent vaig voler tornar als estudis. Vaig anar a Cochabamba. Volia entrar a la universitat, però no tenia doblers, així que feia feina a un supermercat i vaig demanar a unes germanes que ja eren aquí si em podien ajudar. Necessitava només 2.000 dòlars. Elles em varen dir que no me’ls podien donar, però que aquí podria aconseguir-los aviat. Vaig venir per aconseguir aquells 2.000 dòlars. Això és el que em demanaven per matricular-me.

I així és com vau arribar a Mallorca?

— El 2006. Va ser molt dur. Les meves germanes havien format famílies. T’has d’ajustar a les seves formes de vida. Aleshores no hi havia WhatsApp, havies d’anar als locutoris i jo em guardava els meus 10 euros setmanals per parlar amb els meus pares. Vaig arribar el gener i fins a l’abril no vaig trobar feina i havia de tornar els doblers que s’havien gastat en fer-me venir.

Què suposa migrar?

— Migrar sempre suposa molt de dolor. Són canvis molt importants i has de sobreviure. Ets el lleig, el pagès, el que parla diferent, el que no es comporta com els altres. Agafes molts de complexos, molestes. I deixes tots els vincles allà. Quan vaig pujar a l’avió, a Bolívia, em vaig acomiadar de ma mare per 20 anys. Això és dur. Després arribes aquí i et rebutja tothom. Ets l’immigrant, el que ve per robar la feina als locals. Els immigrants no saben ni que tenen drets. Arribam aquí amb por i deutes. Et poden deportar, però encara que et deportin, hauràs de pagar el deute que has deixat per poder venir. També hi ha l’esperança, perquè la família espera de tu que puguis ajudar-los, enviar-los doblers per pagar medicaments. I jo vaig deixar els meus pares. La gent que deixa fills encara ho pateix més. El dol és fortíssim.

Aquí les coses no són gaire fàcils…

— La Llei d’immigració està pensada contra l’immigrant. Quin immigrant no vol tenir els seus papers en regla, tenir el seu contracte i pagar els impostos com toca? Però les regles d’immigració estan molt mal fetes. En el meu temps havies de passar tres anys aquí, de manera il·legal, fent feina en negre, per poder-te regular. Tothom sap que això és així. Els anys que estam esperant que arribi aquell primer contracte legal, què se suposa que hem de fer? Jo vaig estar d’interna i vaig haver d’aguantar moltes coses. La feina d’interna és l’esclavitud moderna. Necessitam gent necessitada per poder-la explotar.

Acabes sospitant que interessa tenir gent en perpetu estat de vulnerabilitat.

— Sempre. La dona sempre es veu sotmesa. Algunes, per migrants i per dones. Abans ho sentia com una maledicció, perquè pensava que no ens volien enlloc, però ara pens que migrar és un dret, perquè, al cap i a la fi, qui no vol viure millor? Tothom té el dret de cercar una vida millor. Ningú no emigra per gust. A les meves filles els faig veure la sort que tenen. Jo quan vaig arribar només tenia 25 anys. Com és la vida d’un jove espanyol de 25 anys? Com és la vida d’un immigrant de la mateixa edat? Jo a la seva edat era com si en tingués 30.

Per això vau crear l’associació Estorninas, per ajudar les dones migrants com vós?

— Jo vaig arribar a ser una estornina gràcies a totes aquestes experiències. Abans ja havia estat presidenta d’una associació, però sentia que, tot i la feina que duia a terme, costava molt que et reconeguessin com a líder sent dona. Sempre havia de bregar amb homes, sempre havien de tenir la darrera paraula. Sentia la necessitat de trobar un grup on em sentís representada i el vàrem trobar amb Alejandra González. L’estornell és un ocell migrant. També és un ocell que no té el nom femení. Ens hi sentíem identificades.