Com era Maria Muntaner, segons la seva amiga: “Sorprenia la seva desimboltura amb els llibres a una edat molt precoç”

PalmaEntre notificacions de WhatsApp, Instagram i alarmes del Google Calendar fa mal recordar que, no fa tant, les amigues no s’enviaven notes de veu per comunicar-se. En algun racó de les cases on vivíem hi havia una tauleta amb un aparell amb botons i un fil arrissat: el telèfon. La de les protagonistes d’aquesta narració és una amistat que, com tantes altres, ha acumulat moltíssimes hores de conversa per telèfon; tantes, que els pares d’una o de l’altra havien d’intervenir la xerrada de les dues amigues perquè les respectives famílies estaven incomunicades. L’amistat, que podria tenir per banda la cançó Lambada, de Kaoma, o bé Te vi correr de Tennessee, és la de l’editora Maria Muntaner i Paula Fluxà, que avui ens parla de la filla de Lleonard Muntaner (autor, per cert, de la tendríssima fotografia que acompanya aquest text).

Va néixer a Palma, el 1980, en una casa on el menjador no s’usava com a menjador perquè estava “ple de llibres”. Així ho recorda Paula Fluxà, amb qui es coneixen des dels cinc anys: “Anar a ca seva impactava. A vegades entràvem al despatx de son pare i hi havia llibres i papers pertot, tot escampat en una gran taula. Per mi, anar-hi volia dir aprendre alguna cosa nova. Son pare tenia sempre alguna curolla entre mans i ens en parlava amb entusiasme”.

Talment com ara, un dels trets característics de Maria quan era petita eren els seus rínxols castanys, però també la intel·ligència i tranquil·litat que transmetia ja des de ben jove, segons Paula. A més, per la naturalesa que habitava a casa, Maria tenia una habilitat que no era de les més comunes entre els seus companys de classe: “No sé si va ser el primer treball que vàrem fer juntes, però sí el primer que record. Em va sorprendre molt la seva desimboltura amb els llibres a una edat molt precoç: sabia emprar una enciclopèdia, trobar el tom que tocava, cercar la paraula justa… L’admirava molt per això”, conta Paula, amb qui es varen entendre tot d’una, entre altres coses perquè compartien el gust per la lectura i el dibuix.

Encara que sembli evident que Maria agafàs amb alegria el llegat de l’editorial que va muntar son pare, Paula menciona que mai no va sentir que digués que volia ser editora; però tampoc va “sorprendre gens” quan va decidir estudiar Filologia Catalana ni quan va començar a fer feina amb son pare.

De dues nines que gaudien de passejades en bicicleta i nedades estiuenques per la colònia de Sant Jordi (on vivia una padrina de Paula), Maria i Paula varen convertir-se en adolescents que passaven hores i hores pels revolts del bar Es Carreró de Palma, vestien pantalons acampanats i lluïen camisetes que es compraven a la botiga Passatemps. Juntes, també varen començar a militar a Joves de Mallorca per la Llengua quan l’associació feia ben poc que existia i, entre cançons d’Els Pets, Sau, Lax’n Busto i Sopa de Cabra varen veure esclatar els primers Correllengua i Acampallengua des de l’organització.

Quaranta anys després, Maria i Paula gaudeixen d’una estona tranquil·la i una copa de vi blanc o un vermut. “Reconec en ella les mateixes qualitats d’aleshores: responsabilitat, creativitat, capacitat de gestió, fortalesa i compromís. És una persona molt agradable, alegre, positiva i forta davant les dificultats”. Paula, que diu que no recorda la vida sense ser amiga de Maria, parla amb admiració de la feina que ha fet l’editora de Lleonard Muntaner: “Veure-la avui com a editora em fa sentir orgullosa. Ha aconseguit crear un segell propi, i crec que com a societat li hem d’estar agraïts. No s’ha limitat a continuar el que ja feia Lleonard Muntaner Editor, sinó que ha creat noves col·leccions amb cura, amb la pipella que la caracteritza: honestedat i bon gust”.