Com era Juanjo Montserrat, segons sa mare: “No vol perdre ni al parxís”

PalmaDia 7 de maig del 1992 va néixer per cesària el segon fill d’Antònia Riutort: “Un nin feliç, que tot el temps reia. Això sí, era ben entremaliat i molt, molt inquiet!”, recorda sa mare, que diu que el seu fill no li ha dit mai mamà: “Encara ara, em diu mami”. En tenir just nou mesos, Riutort va adonar-se d’una cosa: “Un dia va sonar, no sé on, la cançó I will always love you de Whitney Houston. El nin va posar cara de pena i li començà a tremolar la barbeta. Va quedar en xoc i es va emocionar un munt”. El nin que s’emocionà amb la veu i música de Whitney Houston és el músic i productor Juanjo Montserrat (l’Arenal de Llucmajor), “un perfeccionista que no vol perdre ni al parxís”.

Avui dia ja pot escoltar la cançó sense plorar, però Antònia recorda que durant un temps, si sonava a la ràdio, havia de canviar d’emissora perquè el xoc emocional del seu fill es repetia: “Amb això vaig descobrir que el nin era molt sensible”, apunta, cosa que combinava amb les polissonades que feia cada dos per tres: “Era incapaç d’estar quiet, corria per les sales d’espera del pediatre, desapareixia pels supermercats…”, conta. Antònia, que és administrativa, tota la vida ha cantat en hotels i revetles, i recorda una anècdota: “Un dia cantava al Pollentia, que està ple de canals d’aigua. Si no tenia amb qui deixar els nins, els duia amb mi i els feia pintar mentre jo cantava. Aquell dia, en Juanjo va desaparèixer entre la fosca i el seu germà, des de baix, em feia senyals per dir-me que no sabia on era. No en feia de bona!”.

Juanjo va créixer dins un ambient absolutament musical. Antònia era cantant, i a la família tothom tocava algun instrument. L’efecte de l’ambient no va trigar gaire a fer-se notar en les habilitats de Juanjo, que sempre destaca que és autodidacte: “A cinc anys, en un petit piano que tenia, Juanjo tocava tot sol Los ojos de la española, sense que ningú la hi hagués ensenyat. Em vaig estranyar, però també em vaig fixar que cantava molt bé i tenia oïda”, recorda Antònia. A set anys, Juanjo va arribar a casa amb un paperet a la mà: s’estava formant la banda municipal de l’Arenal de Llucmajor i volia apuntar-s’hi. Va triar tocar el clarinet. Poc després, el professor va telefonar a sa mare, que s’ensumava que el nin n’havia fet alguna: “El professor em va dir: ‘Miri, senyora, els seus fills no són normals’, i a mi em va molestar, perquè vaig dir: què vol dir això ara? Si són com els altres! Però el que en realitat m’estava dient era que semblava que havien fet solfeig tota la vida i que anaven massa avançats”.

Tot i que semblava natural que Juanjo acabàs dedicant-se a la música, a 13 anys va presentar-se davant sa mare i li va dir: “Vull ser tennista”. En un partit, davant un àrbitre despistat, Juanjo va aturar el joc per dir-li: “Crec que hauries d’arbritrar aquest partit”. La voluntat de ser tennista no va durar gaire més. La música, en canvi, no va desaparèixer mai. A tretze anys va començar amb la guitarra i penjava vídeos a YouTube quan la plataforma tot just feia un any que existia. Va començar a tocar amb projectes com Thunders i Saxophobia Funk Project, arribà l’èxit de Got Talent i col·laboracions amb artistes com Sebastián Yatra, que li han valgut dos premis Latin Grammy.

Pel camí, va ser bon estudiant, gran lector de tebeos, va omplir garrafes d’oli a Son Catiu a devuit anys i va provar d’estudiar Història de l’Art a la universitat. Fins que un dia ho va dir clar: “Mami, em vull dedicar a la música”. Antònia no se’n va sorprendre: “Jo ja ho sabia. És com si l’univers ho hagués planejat. Estic molt orgullosa d’ell perquè, a part de noble i humil, i lluitador, és tot el que a mi m’hauria agradat ser”.