El mallorquí que va ser president de la Generalitat

PalmaEra mallorquí, havia destacat per les seves idees regionalistes i havia estat vicepresident de la Mancomunitat de Catalunya, aquell intent –frustrat– de restablir l’autogovern després de dos segles. Va mantenir el seu catalanisme fins i tot en el franquisme, tot el que llavors es podia mantenir –no gaire. Però el 1935 a Fèlix Escalas li va correspondre un paper ben ingrat: presidir una Generalitat de Catalunya que havia estat intervinguda pel govern estatal, una mena d’article 155 de l’època. Recordam aquest personatge singular quan es compleixen 90 anys de la seva entrada, el 29 d’abril del 1935, en aquell consell català sotmès a Madrid. I ho feim gràcies als estudis de Just Casas, Maria-Pilar Perea, Albert Balcells, Arnau González i Albert Manent i l’entrevista de Joan Sariol amb el mateix Escalas, com també escrits seus.

Fèlix Escalas Chamení va néixer a Palma el 1880. Devia ser molt jove quan va començar a assistir a les tertúlies que es feien els diumenges a la casa del poeta Joan Alcover, al carrer de Sant Alonso de Palma, on acudia la flor i nata de la intel·lectualitat mallorquina. El mateix Escalas recordava que Llorenç Riber i ell devien ser els més joves d’aquelles trobades, a les quals eren assidus el futur bisbe Campins, Costa i Llobera, Antoni Maria Alcover i Gabriel Alomar. Com que Escalas era convalescent d’una malaltia, varen tenir el detall de traslladar la tertúlia a ca seva: Costa hi va recitar una poesia tot acabada de fer.

Per aquella mateixa època va començar a escriure articles a La Veu de Mallorca i a La Almudaina, aquesta dirigida aleshores per Miquel dels Sants Oliver. Per cert, Oliver era capdavanter de la reivindicació autonomista i de l’aposta per la modernització, i al seu voltant es va constituir un grup conegut com ‘els Insensats’, del qual Escalas formava part juntament amb altres personalitats destacades, com Enric Alzamora i el mateix Gabriel Alomar.

Llavors no existien estudis universitaris a les Balears, i Fèlix Escalas, com la resta de joves que s’ho podien permetre, se’n va anar a Barcelona. Allà es va llicenciar en Dret el 1902 i aquesta ciutat seria la seva base d’operacions la resta de la seva vida, sense perdre la connexió amb Mallorca –una altra cosa hauria estat impensable, en un illenc. L’epistolari d’Antoni Maria Alcover registra 58 cartes que li va remetre Escalas, així que s’ha d’imaginar que aquest es mantenia al corrent de la tasca en favor de la llengua i la cultura que feia el manacorí.

Vicepresident de la Mancomunitat

A Barcelona, el jove Escalas va fer de passant (becari) d’Ildefons Sunyol, qui el 1901 va ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista, el partit que seria referent de l’autonomisme català. A més de continuar escrivint a La Veu de Catalunya, Escalas es va afiliar a la Lliga. El 1914 es va crear la Mancomunitat de Catalunya. No era el restabliment de la Generalitat –encara–, però sí que suposava una descentralització. El mallorquí en fou diputat i arribà a vicepresident. Però aquell intent quedaria frustrat, en imposar-se la molt centralitzadora dictadura de Primo de Rivera.

A més de l’activitat política, Escalas va destacar aviat en el món dels negocis i les finances, que constituirien el nucli de la seva activitat. Fou vicesecretari i després president de la Cambra de Comerç de Barcelona i director del Banc Urquijo a Catalunya, a més de vincular-se a algunes de les empreses catalanes més destacades de l’època, com La Maquinista, Catalana de Gas i Hidroelèctrica de Catalunya, entre d’altres.

Mentrestant, el 1931 havia arribat la República i, poc després, l’Estatut d’Autonomia català, amb el restabliment –ara sí– de la Generalitat. La Lliga es va veure substituïda com a força hegemònica per Esquerra Republicana de Catalunya. A aquest partit pertanyien els seus presidents: primer Francesc Macià i després Lluís Companys. Esquerra disposava d’una àmplia majoria a la Cambra autonòmica –67 escons–, mentre que la Lliga es va quedar amb només 17.

Fins aleshores, les coses no havien anat tan malament, perquè a Madrid també manaven les esquerres. Però el 1933 les eleccions estatals les va guanyar la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), una part de la qual coquetejava perillosament amb els feixismes, llavors molt de moda. L’autonomia catalana, l’única que existia en aquell moment, es convertia, així, en una mena d’aldea d’Astèrix, el darrer bastió de l’esquerra.

L’octubre del 1934, després d’uns mesos de govern dels radicals –centristes–, la CEDA va accedir al poder. Allò va ser considerat per l’esquerra com una traïció. I Companys hi va reaccionar. Des del balcó de la Generalitat, va proclamar, no la independència, sinó “l’Estat Català de la República Federal Espanyola” –que no existia, perquè aquella república era unitària–, va assumir tots els poders a Catalunya i va convidar els espanyols a instal·lar en territori català un govern provisional genuïnament republicà.

L’Estat va respondre amb allò que ara en diríem un article 155. Va intervenir la Generalitat, Companys i els seus consellers foren destituïts i empresonats i el govern català, substituït per un militar, Francisco Jiménez Arenas, amb els càrrecs de ‘president de la Generalitat’ i ‘governador general de Catalunya’. Curiosament, així mateix, ‘governador general’ es diria del representant de Madrid en restablir-se l’autonomia catalana, ja als nostres temps. Aleshores, ho va ser el mallorquí Josep Melià. Però el 1980 allò sonava massa a ‘virrei’, i es va canviar per ‘delegat del Govern’.

President a contracor

Aquesta etapa es va perllongar quinze mesos i suposava un equilibri complicadíssim: legalment l’autonomia continuava existint i encara hi havia un president de la Generalitat. Només que era nomenat a dit per Madrid, mentre que el que havia votat el poble era a la presó. Companys i els seus consellers foren condemnats a trenta anys cada un pel Tribunal de Garanties Constitucionals, l’equivalent al Tribunal Constitucional actual. Per cert, hi va haver un vot particular absolutori de cinc magistrats, entre els quals, un mallorquí, Antoni Sbert.

La Lliga, inicialment, no va veure aquella intervenció de l’autonomia amb bons ulls. Però després de tot era un partit conservador i d’ordre, i finalment va acceptar participar-hi. Amb el civil centrista Joan Pich i Pons com a nou ‘president de la Generalitat’, els seguidors de Cambó entraren al seu govern. El 29 d’abril del 1935, ara fa d’això noranta anys, el mallorquí Fèlix Escalas es va convertir en conseller de Catalunya. Es faria càrrec de Finances –Economia–, una cartera sempre complicada i llavors més encara, en plena crisi del 29.

Fou una etapa d’inestabilitat. En tot just un mes i mig, s’hi succeïren tres ‘presidents’. El govern de Joan Maluquer, un antic seguidor del mallorquí Antoni Maura, ara militant de la Lliga, només hi aguantà tres dies. Així, s’havia de trobar algú que es fes càrrec del vaixell. I aquest dubtós honor recaigué en el conseller mallorquí, que el 18 de desembre següent fou designat pel govern estatal com a nou ‘president’ i ‘governador general’. No li devia fer gens d’il·lusió, perquè ja abans havia refusat de fer-se’n càrrec.

Però ara no tenia més remei que aguantar-hi i, tot i aquella situació anòmala, Escalas va mirar de ser tan catalanista com podia ser un catalanista digitat des de Madrid. “Va ser”, assegurava a Sariol, “una Generalitat ben catalana. Vam fer tot el que podia fer-se en aquelles circumstàncies. Patriotisme i honestedat caracteritzaren la nostra actuació”. Ara bé, també és cert que algunes de les mesures adoptades pel seu gabinet afavorien clarament els interessos dels empresaris i, per tant, els seus.

La Lliga confiava que aquella actitud de ‘responsabilitat’, d’intentar salvar el que es pogués de l’autonomia catalana, seria valorada pels electors. Mentrestant, Esquerra Republicana s’hauria llançat a un pronunciament suïcida, que no podia acabar bé mai. Però el que va passar va ser exactament el contrari: a Catalunya, com al conjunt de l’Estat –no a les Illes–, les eleccions del 16 de febrer del 1936 les va guanyar el front d’esquerres.

Tot just l’endemà, el 17 de febrer, Fèlix Escalas cedia els seus poders a qui havia estat designat com a darrer governant provisional d’aquella etapa: Joan Moles, persona pròxima a Esquerra Republicana. I aquest, només uns dies més tard, el retornà a Lluís Companys, ja posat en llibertat. Acabava l’etapa de la Generalitat intervinguda. El que vindria després, aquell mateix 1936, seria encara pitjor.