Bewis de la Rosa: “M’interessa cercar bellesa i poder en allò quotidià i auster”

PalmaBeatriz del Monte neix a Madrid l’any 1994, però creix a un poble de Conca: Villamayor de Santiago. Quan va a ca la seva padrina, descobreix la paciència, l’amor i la transformació que implica cuinar. Aprèn dites populars i refranys. Veu en la roba estesa (bragues, calcetins, estovalles) l’exposició dels pedaços bruts de la gent, l’evidència de sensibilitat i humanitat. Els cullerots, les olles i qualsevol objecte del paisatge domèstic amaguen una història que intenta desxifrar amb el seu projecte musical Bewis de la Rosa, que l’any 2023 va treure la seva carta de presentació, el disc Amor más que nunca. Aquest dissabte, 30 d’agost, el presentarà a Mallorca, en el marc del festival La Lluna en Vers, a l’esplanada del Molinar de Montuïri. 

D’on neix la figura de Bewis de la Rosa?

— Abans de començar aquest projecte, ja tenia en marxa, d’ençà del 2014, la companyia Malditas Lagartijas, centrada en el teatre físic i la dansa, amb la qual vam girar espectacles com No hay jazmines sin tomates. El projecte Bewis de la Rosa neix el 2020, quan decidesc gravar-me per primera vegada d’una manera més professional i musical. Jo sempre havia estat vinculada a la dansa i les arts escèniques, però no m’atrevia a fer el pas amb la música, que fins llavors quedava en l’àmbit íntim. El 2020 em vaig donar permís per gravar cançons i, a poc a poc, es va convertir en el meu primer disc: Amor más que nunca.

Quina és la història del nom?

— Bewis de la Rosa uneix dues parts de mi: Bewis era el meu àlies adolescent, que ve de Beatriz, i de la Rosa és en homenatge a la meva mare. Uneix il·lusió infantil i arrels familiars, i neix de la necessitat de posar veu i música a allò artístic que abans només expressava d’altres maneres.

El vostre treball està ple d’imaginaris quotidians: objectes, costums… Com els integrau a l’univers creatiu?

— Hi ha objectes que són essencials en la meva simbologia. Per exemple, la cullera de fusta va ser la primera imatge que vaig voler que sortís quan vam gravar 'A SAL'. Representa transformació des de l’amor. El significat ve d’una escena senzilla, quotidiana i familiar: quan la meva padrina em cuinava guisats i parlàvem. Ella sempre emprava refranys i dites populars. Per mi, això són paraules cuites a foc lent, plenes d’amor, que et menges i et transformen. També hi ha altres objectes com les bragues penjades al fil a la vista de tothom, que tenen un valor més poètic: tots tenim draps bruts, però exposar-los ens fa més humans. M’interessa cercar bellesa i poder en allò quotidià i auster, en el que tenim a mà. És una filosofia molt castellanomanxega: fer amb el que hi ha, i donar-li valor.

Com arriba aquest món a les lletres?

— Sovint escric de manera molt intuïtiva. Em qued amb les primeres idees, tot i que després les perfil. Amor más que nunca és un disc molt visceral, gairebé cru, que conserva molt d’aquest impuls inicial. Ara, les meves cançons són més concretes, però continu escrivint des d’un paisatge emocional molt vinculat al cos. Això em ve de la dansa: el que sent, ho pas pel cos, i d’allà pren forma. És una manera de donar cos a les emocions i transformar-les en paraula i música.

Quin paper tenen les emocions i el territori en la vostra música?

— Hi ha temes com 'Donde estabas' que són manifestos emocionals, que van des de dins cap a fora, i d’altres que estan molt connectats amb la meva terra, com 'Mi tierra'. I després hi ha cançons, com 'A SAL', que tenen una energia més festiva. No parteixen tant d’una crisi d’identitat com d’una celebració de l’origen, del poble, del col·lectiu.

Veniu del món del teatre físic, la investigació escènica i la dansa. S’ha d’esperar un directe performatiu?

— Són bastant escènics. Tot i que les cançons sostenen l’estructura, entre tema i tema hi ha molt de teatre i posada en escena. M’interessa trencar la barrera entre artista i públic, fer que tothom pugui ballar i cantar, encara que no ho faci “bé”. Cerc horitzontalitzar l’espai i crear una comunió col·lectiva. Recuperar valors antics, compartir memòries, dols i amors. El projecte proposa una connexió amb la infància perduda, amb allò essencial.

Estau contenta amb la rebuda del projecte de Bewis de la Rosa?

— Molt. No m’esperava que el projecte tingués tant recorregut. Hem estat tres anys de gira i ha anat creixent molt. Les arts escèniques tenen un punt de reciprocitat: pots posar-hi el teu amor i la teva necessitat comunicativa, però si no hi ha un receptor que ho aculli, el projecte no evoluciona igual. Hi ha hagut molta gent que ha abraçat el projecte, que l’ha fet seu i que li ha donat valor. I això ho agrairé sempre. Aquest feedback ha fet que el projecte pogués créixer amb coherència i sentit, i que pogués tancar el cercle de comunicació.